En Francia siempre
han admirado a los maestros del cine americano que se salen de la norma del
cine comercial, desde Orson Welles y Alfred Hitchcock a los independientes como
John Cassavetes o Robert Altman. Pero Woody Allen es especial para nuestros
vecinos, ya que le consideran el más europeo de los cineastas de EEUU, y éste
corresponde con su admiración por Truffaut y Renoir, los dos grandes maestros
franceses del cine.
La novel directora
Sophie Lellouche, hija de otro cineasta, Claude Lellouche (“Un hombre y una
mujer”), debuta con esta película que es un claro homenaje del cine francés al
maestro de Nueva York, eso sí, desde el cine comercial, no desde el “de autor”,
que ahí es un tótem sagrado que celebra sus obras maestras, desde “Delitos y
faltas” a “Hanna y sus hermanas”, pasando por “Match Point”.
La farmacéutica
parisina Alice Ovetz (Alice Taglioni, la top model de “El juego de los
idiotas”) tiene 30 años y sigue soltera,
mientras su prepotente hermana, abogada, se ha casado y tiene una hija
adolescente.
Alice es una fan del
cine de Woody Allen, el cual le da consejos sentimentales a través de un póster
suyo siempre presente en la salita de su casa. Es la voz en off de Allen la que
se escucha, y Alice sostiene con él unos peculiares diálogos, que recordarán a
los que él mismo tenía con Humphrey Bogart en “Sueños de un seductor”, aunque
aquí se limita a reproducir fragmentos de diálogos de su filmografía.
Conocerá a varios
hombres, entre ellos a un músico, pero será Victor (Patrick Bruel, actor y
cantante al que hemos visto en “Los ojos amarillos de los cocodrilos”) quien
también pueda tener algo con ella. Victor es especialista en instalación de
alarmas antirrobo, un tipo peculiar.
También están los
padres de Alice, y entre ellos destaca el siempre eficaz Michel Aumont (“Salir
del armario”) como el padre de Alice. Todos ellos formarán un peculiar universo
de personajes que también recordarán a las primeras películas cómicas de Allen,
aunque con toque totalmente francés.
Aumont y Bruel son lo
mejor de la película y tienen a su disposición algunas escenas de notable humor
negro o surrealista, como cuando el segundo ve una escena de una película de
Allen sobre la peculiar relación de un hombre con una oveja. El resto cunple
con profesionalidad en medio de un reparto coral. Lo mismo podemos decir de la
prota, Alice Taglioni, que sigue en sus papeles de chica despampanante, aunque
como actriz cómica siga siendo mediocre, pero si le ponen un buen guion y
arropada por buenos actores, se salva.
La directora se ha
basado en películas de Allen como “Hanna y sus hermanas”, “Manhattan” o
“Misterioso asesinato en Manhattan” para el guion, y Allen saldrá en los
últimos minutos interpretándose a sí mismo.
Justamente aquí,
cuando Allen salga, que debería ser el mejor momento de una película que le
homenajea, es cuando el filme decaerá, su notable sentido del humor dará un
giro absoluto y se volverá comedia romántica de Hollywood, algo que Allen jamás
hubiera hecho (él detesta totalmente ese tipo de cine), y él mismo aparecerá
como un consejero sentimental digno de Frank Capra para que todo acabe en un
pastelazo de “happy end”. Lellouche hija ha caído ahí en los tics del cine de
su padre, que siempre tendía a la cursilada en su obra. Agnès Jaoui, que se inspira
en Allen para sus filmes en donde como él satiriza la condición humana (“Para
todos los gustos”, “Como una imagen”…), sí hubiera hecho una gran película.
PARIS-MANHATTAN: * *
"PARIS-MANHATTAN"
de Sophie Lellouche
A França sempre han
admirat els mestres del cinema americà que es surten de la norma del cinema
comercial, des d’Orson Welles i Alfred Hitchcock als independents com John
Cassavetes o Robert Altman. Però Woody Allen és especial per als nostres veïns,
ja que el consideren el més europeu dels cineastes dels EUA, i aquest correspon
amb la seva admiració per Truffaut i Renoir, els dos grans mestres francesos
del cinema.
La novella directora
Sophie Lellouche, filla d'un altre cineasta, Claude Lellouche ("Un home i
una dona"), debuta amb aquesta pel·lícula que és un clar homenatge del
cinema francès al mestre de Nova York, això sí, des del cinema comercial, no pas
des del "d'autor", que aquí és un tòtem sagrat que celebra les seves
obres mestres, des de "Delictes i faltes" a "Hanna i les seves
germanes", passant per "Match Point".
La farmacèutica
parisenca Alice Ovetz (Alice Taglioni, la top model d’"El joc dels
idiotes") té 30 anys i continua soltera, mentre la seva prepotent germana,
advocada, s'ha casat i té una filla adolescent.
Alice és una fan del cinema
de Woody Allen, el qual li dóna consells sentimentals a través d'un pòster seu
sempre present a la saleta de casa. És la veu en off d'Allen, la qual
s'escolta, i Alice sosté amb ell uns peculiars diàlegs, que recordaran als que
ell mateix tenia amb Humphrey Bogart a "Somnis d'un seductor", encara
que aquí es limita a reproduir fragments de diàlegs de la seva filmografia.
Coneixerà a diversos
homes, entre ells a un músic, però serà Victor (Patrick Bruel, actor i cantant
al qual hem vist en "Els ulls grocs dels cocodrils") qui també pugui
tenir alguna cosa amb ella. Victor és especialista en instal·lació d'alarmes
antirobatori, un tipus peculiar.
També hi ha els pares
d'Alice, i entre ells destaca el sempre eficaç Michel Aumont ("Sortir de
l'armari") com el pare d'Alice. Tots ells formaran un peculiar univers de
personatges que també recordaran les primeres pel·lícules còmiques d'Allen,
encara que amb toc totalment francès.
Aumont i Bruel són el
millor de la pel·lícula i tenen a la seva disposició algunes escenes de notable
humor negre o surrealista, com quan el segon veu una escena d'una pel·lícula
d'Allen sobre la peculiar relació d'un home amb una ovella. La resta cunple amb
professionalitat enmig d'un repartiment coral. El mateix podem dir de la prota,
Alice Taglioni, que segueix en els seus papers de noia sensacional, encara que
com a actriu còmica segueixi sent mediocre, però si li posen un bon guió i
acompanyada per bons actors, se salva.
La directora s'ha
basat en pel·lícules d'Allen com "Hanna i les seves germanes",
"Manhattan" o "Misteriós assassinat a Manhattan" per el
guió, i Allen sortirà en els últims minuts interpretant-se a si mateix.
Justament aquí, quan
Allen surti, que hauria de ser el millor moment d'una pel·lícula que li fa un
homenatge, és quan el film caurà, el seu notable sentit de l'humor farà un tomb
absolut i es tornarà comèdia romàntica de Hollywood, cosa que Allen mai no
hauria fet (ell s’odia totalment, aquest tipus de cinema), i ell mateix hi apareixerà
com un conseller sentimental digne de Frank Capra perquè tot acabi en un pastís
de "happy end". Lellouche filla ha caigut aquí dins els tics del
cinema del seu pare, que sempre queia dins la cursilería, a la seva obra. Agnès
Jaoui, que s'inspira en Allen per als seus films, on com ell satiritza la
condició humana ("Per a tots els gustos", "Com una imatge"
...), si hauria fet una gran pel·lícula.
PARIS-MANHATTAN: * *