Podría a simple
vista parecer una película inglesa de época más, pero hay algo que la
diferencia de otras. Incluso su tráiler muestra algo con lo que los espectadores
de ahora se identificarán más: que recientemente, Lady Di había vivido algo
parecido a lo que muestra la película, basada en hechos reales y ambientada en
la Inglaterra del siglo XVIII. Una joven, Georgiana (Keira Knightley), se casa
con un adinerado aristócrata, (Ralph Fiennes). La vida, por lo menos para ella,
parece idílica, pero luego se irá volviendo rutinaria por el carácter impasible
y endiosado del marido. Van teniendo varios hijos, pero luego ella conocerá a
Charles Grey, un noble apuesto con un futuro prometedor, que se convertirá en
su amante. Asimismo, entrará en sus vidas Bess Foster (Hayley Atwell), que a su
vez se convertirá en la amante del marido, aunque no era la primera. El
argumento toma interés a medida que pasa el metraje, con estos detalles que
rompen con otras historias de época y amoríos. Keira Knightley, a quien parece
que le sientan mejor los personajes “de época” (“Orgullo y prejuicio”, “Anna
Karenina”...), hace una notable interpretación, cuando ella nunca ha sido nada
del otro mundo como actriz. Y consigue quedar bien ante Ralph Fiennes, mejor
actor que ella aunque su frialdad habitual siempre le ha perjudicado. Y la
ambientación, como es habitual en el cine británico, insuperable y sin reparar
en gastos.
LA DUQUESA: * * *
"LA DUQUESA
" de Saul Dibb
Podria a simple
vista sembla una pel lícula anglesa d'època més, però hi ha quelcom que la
diferencia d'altres. Fins i tot el seu tráiler ens mostra alguna cosa amb el
que els espectadors d'ara s'identificaran més: que recentment, la Lady Di hi havia
viscut una cosa semblant al que mostra la pel lícula, basada en fets reals i
ambientada en l'Anglaterra del segle XVIII. Una jove, la Georgiana (Keira
Knightley), es casa amb un adinerat aristòcrata (Ralph Fiennes). La vida,
almenys per a ella, sembla idíl lica, però després s'anirà tornant rutinària
pel caràcter impassible i deïficat del marit. Van tenint diversos fills, però
després ella coneixerà Charles Grey, un noble atractiu amb un futur prometedor,
que s’esdevindrà el seu amant. Així mateix, entrarà dins les seves vides la
Bess Foster (Hayley Atwell), que al seu torn s’esdevindrà l'amant del marit,
encara que no era la primera. L'argument pren interès a mesura que passa el
metratge, amb aquests detalls que trenquen amb altres històries d'època i
enamoraments. Keira Knightley, a qui sembla que li vinguin millor els
personatges "d'època" ("Orgull i prejudici", "Anna
Karenina"...), fa una notable interpretació, quan ella mai ha estat res de
l'altre món com actriu. I aconsegueix quedar bé davant Ralph Fiennes, millor
actor que no pas ella, encara que la seva fredor habitual sempre l'ha
perjudicat. I l'ambientació, com és habitual al cinema britànic, insuperable i
sense reparar en despeses.
Poco después del
insólito éxito mundial de la curiosa película francesa “The artist”, que
“resucitó” el cine mudo casi un siglo después de su desaparición, se estrenó
una película que también era muda y en blanco y negro, aunque sus autores dicen
que no conocían que se hubiera rodado la antes mencionada. “Blancanieves” es un
proyecto insólito en todos sus aspectos, desde los previos hasta el acabado
final, ferozmente original. Parte del famoso cuento infantil, libremente
adaptado y trasladado a la España andaluza de los años 1920. Un famoso torero,
Antonio Villalta (Ginés García Millán), sufre una gravísima cogida por un toro
durante una corrida y queda tetrapléjico. Su esposa, embarazada, de la
impresión, siente adelantarse el parto, pero muere durante el mismo. El torero
inválido se casa de nuevo con una malvada mujer (Maribel Verdú), y la niña
nacida es acogida por su abuela. Pasan los años y los destinos de la
Blancanieves crecida (Macarena García), la malvada madrastra y el padre de la
primera volverán a cruzarse. El estilo narrativo es el típico del cine mudo,
pero con algunos medios técnicos actuales, como la cámara en hombro, pero
siempre con una audacia estética y de montaje magistrales. Maribel Verdú es la
estrella absoluta en su papel de “mala”, pero Macarena García como Blancanieves
también demuestra talento, sobre todo teniendo en cuenta que no pueden
expresarse por la voz, sino por gestos y miradas, como en toda película muda.
En el resto del reparto, Pere Ponce como el chófer de la madrastra y Josep
Maria Pou como un empresario taurino. Un goce para ver y un derroche de
imaginación.
BLANCANIEVES: * *
* *
"BLANCANEUS"
de Pablo Berger
Poc després de l'
insòlit èxit mundial de la curiosa pel lícula francesa "The artist",
que "va ressuscitar" el cinema mut gairebé un segle després de la
seva desaparició, es va estrenar una pel lícula que també era muda i en blanc i
negre, encara que els seus autors diuen que no coneixien que s'hagués rodat alhora
l'abans esmentada. "Blancaneus" és un projecte insòlit en tots els
seus aspectes, des dels previs fins a l'acabat final, ferotgement original.
Parteix del famós conte infantil, lliurement adaptat i traslladat a la Espanya
andalusa dels anys 1920. Un molt conegut torero, Antonio Villalta (Ginés García
Millán), pateix una gravíssima agafada per un toro durant una corrida i queda
tetraplègic. La seva dona, embarassada, de la impressió, se sent tot avançar el
part, però mor durant el mateix. El torero invàlid es casa de nou amb una
malvada dona (Maribel Verdú), i la nena nascuda és acollida per la seva àvia.
Passen els anys i les destinacions de la Blancaneus crescuda (Macarena García),
la malvada madrastra i el pare de la primera tornaran a creuar-se. L'estil narratiu
és el típic del cinema mut, però amb alguns mitjans tècnics actuals , com la
càmera en espatlla, però sempre amb una audàcia estètica i de muntatge
magistrals. Maribel Verdú és l'estrella absoluta en el seu paper de
"dolenta", però la Macarena García com la Blancaneus també demostra
talent, sobretot tenint en compte que no poden expressar-se per la veu, sinó
per gestos i mirades, com en tota pel lícula muda. A la resta del repartiment,
Pere Ponce com el xofer de la madrastra i Josep Maria Pou com un empresari
taurí. Fa molt de goig per veure i imaginació de valent.
El cine nórdico
es poco conocido por aquí, digo el actual. Salvo Ingmar Bergman por Suecia o
los daneses del Movimiento Dogma y el cineasta Bille August (ganador del Óscar
en 1989 por “Pelle el Conquistador”). O por los hermanos Käurismäki, por parte
de Finlandia. De Noruega, poco conocemos su cine, eclipsado por sus países
vecinos ya citados. Alguna película nos ha llegado, sobre todo si estaba
nominada al Óscar o por la reciente moda de películas policíacas que empezó en
la vecina Suecia con las adaptaciones de las novelas de Stieg Larsson en la
trilogía “Millenium”. O por alguna comedia con ese estilo tan nórdico que las
hace inconfundibles. Esta película que comento estuvo nominada al Óscar de
Mejor Película Extranjera, y basada en hechos reales, de los que nos harían
recordar películas de aventuras en los Mares del Sur, con paisajes tropicales y
personajes intrépidos lanzados a las más arriesgadas aventuras. Y ésta fue
realmente épica: el explorador noruego Thor Heyerdahl (Pål Sverre
Hagen) quiso demostrar en
1947 que las islas de la Polinesia no fueron pobladas originariamente desde
Asia, sino desde América del Sur. Por ello, organiza una expedición con varios
hombres intrépidos de diferentes procedencias para embarcar en una barca de
madera de otros tiempos, que saldrá desde el Perú para llegar tres meses
después a una isla polinesia. Durante ese viaje, como no podía ser, vivirán mil
peligros y sus tripulantes dudarán de que si saldrán de esta o no. De vez en
cuando veremos “flash-backs” del protagonista con su mujer y la espera paciente
de ella en Noruega con sus hijos. No tiene el aire de las películas de
bucaneros de Hollywood clásicas ni tampoco el de la saga “Piratas del Caribe”,
ni falta que le hace, sino gente normal intrépida enfrentada a peligros marinos
que ponen en peligro sus vidas. El tono es distante, aunque a la vez la
película es amena y que mantiene la tensión necesaria para seguirla. Una
anécdota: se rodó en dos idiomas, en noruego (por lo que pudo concursar en el
Óscar) y en inglés, versión que es la que se ha estrenado aquí. El nombre de
Kon-Tiki está tomado de un antepasado polinesio que hizo la travesía que
nuestros protagonistas querían emular. Los auténticos aventureros filmaron su
travesía, que se convirtió en documental en 1950, ganando el Óscar al Mejor
Documental.
El cinema nòrdic
és poc conegut per aquí, dic l'actual. Excepte Ingmar Bergman per Suècia o els
danesos del Moviment Dogma i el cineasta Bille August (guanyador de l'Oscar el
1989 per "Pelle el Conqueridor "). O pels germans Kaurismäki, per
part de Finlàndia. De Noruega, poc coneixem el seu cinema, eclipsat pels seus
països veïns ja citats. Alguna pel.lícula ens ha arribat, sobretot si estava
nominada a l'Oscar o per la recent moda de pel.lícules policíaques que va
començar a la veïna Suècia amb les adaptacions de les novel.les de Stieg
Larsson a la trilogia "Millenium". O per alguna comèdia amb aquest
estil tan nòrdic que les fa impossibles de confondre. Aquesta pel.lícula que
comento va estar nominada a l'Oscar de Millor Pel.lícula Estrangera, i basada
en fets reals, dels que ens farien recordar pel.lícules d'aventures als Mars
del Sud, amb paisatges tropicals i personatges intrèpids llançats a les més
arriscades aventures. I aquesta va ser realment èpica: l'explorador noruec Thor
Heyerdahl (Pål Sverre
Hagen) va voler demostrar
el 1947 que les illes de la Polinèsia no van ser poblades originàriament des de
l'Àsia, sinó des de l'Amèrica del Sud. Per això, organitza una expedició amb
diversos homes intrèpids de diferents procedències per embarcar en una barca de
fusta d'altres temps, que sortirà des del Perú per arribar tres mesos després cap
a una illa de la Polinèsia. Durant aquest viatge, per descomptat, hi viuran mil
perills i els seus tripulants dubtaran si sortiran d'aquesta o no. De tant en
tant, hi veurem "flaix-backs" del protagonista amb la seva dona i
l'espera pacient d'ella a Noruega amb els seus fills. No té l'aire de les pel.lícules
de bucaners de Hollywood clàssiques, ni tampoc el de la nissaga "Pirates
del Carib", no li cal això gens ni mica, sinó gent normal intrèpida
enfrontada a perills marins que posen en perill les seves vides. El to és distant,
encara que alhora la pel.lícula és amena i que manté la tensió necessària per
seguir-la. Una anècdota: es va rodar en dues llengües, en noruec (per això va
poder concursar en l'Óscar) i en anglès, versió que és la que s'hi ha estrenat.
El nom de Kon-Tiki està pres d'un avantpassat polinesi que va fer la travessia
que els nostres protagonistes volien imitar. Els veritables aventurers van
filmar tot allò, amb això van fer un documental, que va guanyar el 1950 l’Òscar
al Millor Documental.
Dos maneras
diferentes de ver el cine español, de dos directores que son hijos de artistas,
Jonás Trueba, hijo de Fernando, y Daniel Sánchez Arévalo, hijo del pintor José
Ramón Sánchez y de la actriz Carmen Arévalo. También dos maneras distintas de
ver la vida, más comercial el segundo y más “de autor” el primero. Jonás
Groucho Trueba, nacido un año después de que su padre estrenara “Ópera prima”,
y después de su primera película, “Todas las canciones hablan de mi”, rodada en
el mismo barrio de la película de su padre, ha podido rodar la segunda como ha
podido, como desgraciadamente le pasa a mucha gente del cine español, que por
los recortes del Gobierno y el desinterés u hostilidad del público y de los
gobernantes ha puesto de moda el “crowfunding”, rodar una película con
aportaciones de la gente. El resultado ha sido “Los ilusos”, rodada en blanco y
negro, con un estilo entre Truffaut y Woody Allen, sin acontecimientos
espectaculares. Un director de cine, León (Francesco Carril), reflexiona sobre
la vida y prepara una nueva película, conviviendo entre sus amores fugaces, sus
amigos y conocidos. Actores y actrices jóvenes y más maduros, amigos del
director, colaboraron en sus ratos libres durante varios meses para rodar la
película. Además, Trueba hijo narra todo con un estilo aparentemente
descuidado, incluyendo asimismo “tomas falsas” en algún momento, como si
quisiera ser experimental o innovador. El resultado es irregular y extraño,
pero que desprende veracidad.
La de Daniel
Sánchez Arévalo es más elaborada, con un mejor acabado, pero lo que le sobra a
la película de Jonás Trueba le falta a ésta: veracidad. Nos propone una extraña
boda en una finca de cría de caballos, en pleno campo, justo el día que se
jugaba la final del Mundial de fútbol de Sudáfrica entre España y Holanda, que
dio su primer Mundial a la primera. Mientras unos querían escaquearse para ver
la final por televisión, otros se obsesionaban en que la boda saliera perfecta.
Con un reparto variado encabezado por Quim Gutiérrez y Antonio De La Torre,
habituales en las películas del director, además de Verónica Echegui (“Yo soy
la Juani”), asistimos a una boda marcada por secretos inconfesables, rencores o
heridas del pasado no cicatrizadas y demás situaciones entre rocambolescas y
absurdas. Algunas de una gracia indudable, eso sí, pero cae en la habitual
obsesión de DSA por los personajes frikis, en especial por un hermano retrasado
mental (Roberto Alamo, “La piel que habito”) o por una chica con aspecto de
“choni” de extrarradio, la hermana de la novia, Mónica (Sandra Martín).
Curiosamente se utiliza una película musical del Hollywood dorado, “Siete
novias para siete hermanos”, como metáfora de lo que pasará en esta boda, donde
varios hermanos que tienen los mismos nombres bíblicos que en la película
vivirán un día inolvidable, en el buen o mal sentido. Todo con el fútbol de
fondo, también una metáfora de cómo España, al ganar el Mundial, sacaba al país
entero de su condición de perdedora desde la Guerra de Cuba. Pero acaba siendo
una comedia mediocre que sólo remonta al final, cuando se resuelve el enigma
del extraño comportamiento del padre de familia (Héctor Colomé).
LOS ILUSOS: * * *
LA GRAN FAMILIA
ESPAÑOLA: * *
"LOS ILUSOS"
de Jonás Trueba i "LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA" de Daniel Sánchez
Arévalo
Dues maneres
diferents de veure el cinema espanyol, de dos directors que són fills
d'artistes, Jonás Trueba, fill de Fernando, i Daniel Sánchez Arévalo, fill del
pintor José Ramón Sánchez i de l'actriu Carmen Arévalo. També dues maneres
diferents de veure la vida, més comercial el segon i més "d'autor" el
primer. Jonás Groucho Trueba, nascut un any després que el seu pare estrenés
"Ópera prima", i després de la seva primera pel.lícula, "Todas
las canciones hablan de mi", rodada al mateix barri de la pel.lícula del
seu pare, ha pogut rodar la segona com ha pogut, com desgraciadament els passa
a molta gent del cinema espanyol, que per les retallades del Govern i el
desinterès o l’hostilitat del públic i dels governants ha posat de moda el
“crowfunding”, és a dir, fer una pel.lícula amb aportacions de la gent. El
resultat ha sigut "Los ilusos", rodada en blanc i negre, amb un estil
entre Truffaut i Woody Allen, sense esdeveniments espectaculars. Un director de
cinema, en León (Francesco Carril), fa reflexions sobre la vida i prepara una nova
pel.lícula , convivint entre els seus amors fugaços, els seus amics i coneguts.
Actors i actrius joves i més madurs, amics del director, van col.laborar en les
estones lliures durant diversos mesos per fer la pel.lícula . A més, Trueba
fill narra tot amb un estil aparentment descurat, incloent fins i tot de
"preses falses" en algun moment, com si volgués ser experimental o
innovador. El resultat és irregular i estrany, però que desprèn una
versemblança a dojo.
La de Daniel Sánchez
Arévalo és més elaborada, amb un millor acabat, però allò que li sobra a la
pel.lícula de Jonás Trueba li manca a aquesta: versemblança. Ens proposa un
estrany casament dins una finca de cria de cavalls, enmig del camp, tot just el
dia que es jugava la final del Mundial de futbol de Sud-àfrica entre Espanya i
Holanda, que va donar el seu primer Mundial a la primera. Mentre uns volien anar-se’n
per veure la final per televisió, d’altres s’obsessionaven en que el casament
sortís perfecte. Amb un repartiment variat encapçalat per Quim Gutiérrez i
Antonio De La Torre, habituals en les pel.lícules del director, a més de la
Verónica Echegui ("Jo sóc la Juani"), assistim a un casament marcat
per secrets inconfessables, rancors o ferides del passat no cicatritzades i d’altres
situacions entre rocambolesques i absurdes. Algunes d'una gràcia indubtable,
això sí, però cau en l'habitual obsessió de DSA pels personatges frikis,
especialment per un germà retardat mental (Roberto Alamo, "La piel que
habito") o per una noia amb aspecte de "choni" de ciutat dormitori, la
germana de la núvia, la Mónica (Sandra Martín). Curiosament s'utilitza una
pel.lícula musical del Hollywood daurat, "Set núvies per a set
germans", com a metàfora a’allò que passarà en aquest casament, on
diversos germans que tenen els mateixos noms bíblics que a la pel.lícula hi
viuran un dia inoblidable, en el bon o mal sentit. Tot amb el futbol de rerefons,
també una metàfora de com Espanya, en guanyar el Mundial, treia al país sencer
de la seva condició de perdedora des de la Guerra de Cuba. Però acaba sent una
comèdia mediocre que només puja cap al final, quan es resol l'enigma de
l'estrany comportament del pare de família (Héctor Colomé).
Poco ha tratado
el cine la problemática argelina cuando aun era una colonia francesa, y lo que
le llevó a la guerra de independencia (1954-1962) hasta convertirse en país
independiente. Ello provocó una fractura entre dos Argelias, digamos: la que
era francesa y tuvo que irse a la metrópoli a vivir y la argelina de siempre,
que aprendió a vivir por sí misma. Basada en unaa novela de Yasmina Kadra que
fue un éxito de ventas, el argumento utiliza una historia que podría parecer
melodramática, casi de culebrón, con amores no correspondidos y tragedias
ocurridas por las circunstancias. Todo empieza en 1945, cuando una pobre
familia de matrimonio con dos hijos pequeños de la Argelia profunda tiene que
emigrar a una ciudad, trabajando el padre en trabajos indignos para sobrevivir.
El niño tendrá que ser acogido por su tío (Mohamed Fellag, “Monsieur Lazhar”).
Allí se convertirá en un niño “occidentalizado”, como iban los argelinos
franceses. En unas clases de piano, conocerá a una niña francesa que se
convertirá en alguien importante para él en su vida, Émilie (Nora Arnezeder).
Los años pasarán, ambos se harán adultos y se enamorarán, pero empezarán los
acontecimientos sociales que cambiaron Argelia para siempre, muchos de ellos
trágicos. Younés (o Jonás) ( tendrá un grupo de amigos, y dudará entre seguir
la amistad o alinearse con la Argelia independiente con la que soñaba su tío,
muerto un día antes del estallido de la guerra de la independencia. La historia
incluye saltos en el tiempo a 1970 y el final a la época actual, donde se
cierra la misma, con Younés ya anciano. El ritmo ameno hace que se siga con
atención, el director Alexander Arcady utiliza la novela por que él mismo nació
en Argelia y se fue a Francia con su familia en 1962. Por ello comprende tan
bien a cada personaje y su implicación a favor o en contra. Sabe ir al filo de
lo melodramático sin resultar empalagoso ni cursi, ni caer en el folletín tipo
Corín Tellado. El reparto cumple bien su cometido, sin brillar mucho, sobre
todo el protagonista, el modelo Fu'ad Aït
Aattoucomo Younés, cuya
interpretación es impasible todo el tiempo, así es su personaje, aunque lo
habría mejorado. La ambientación de las diferentes épocas es creíble en todo
momento, con toda clase de detalles. Otros actores, mucho más conocidos, eran
Anne Parillaud (“Betty Blue”) como la madre de Émilie y Vincent Pérez
(“Indochina”) como un pariente de ella. Y como muchas veces, lamentamos que el
público no supo apreciar la honestidad del filme e incluso recibió críticas
adversas, por lo que duró pocos días en la cartelera, pero aquí la reivindico y
que la gente la vea sin prejuicios.
LO QUE EL DÍA
DEBE A LA NOCHE: * * *
"ALLÒ QUE EL
DIA DEU A LA NIT " d'Alexander Arcady
Poc ha tractat el
cinema la problemàtica algeriana quan encara era una colònia francesa, i allò
que va portar a la guerra d'independència (1954-1962) fins a esdevenir un país
independent. Això va provocar una fractura entre dues Algèries, diguem-ne: la
que era francesa i va haver d'anar-se cap a la metròpoli a viure i l'algeriana
de sempre, que va aprendre a viure per si mateixa. Basada en una novel.la de
Yasmina Kadra que va ser un èxit de vendes, l'argument de la qual té una
història que podria semblar melodramàtica, gairebé de serial llatinoamericà,
amb amors no correspostos i tragèdies que van passar per les circumstàncies.
Tot comença el 1945, quan una pobra família de matrimoni amb dos fills petits
de l'Algèria profunda ha d'emigrar cap a una ciutat, treballant el pare en feines
indignes per sobreviure. El nen haurà de ser acollit pel seu oncle ( Mohamed
Fellag , "Monsieur Lazhar "). Allà es convertirà en un nen
"occidentalitzat", com anaven els algerians francesos. Enmig d’unes
classes de piano, hi coneixerà una nena francesa que es convertirà en algú important
per a ell en la seva vida, l’Émilie (Nora Arnezeder). Els anys passaran, tots
dos es faran adults i s'enamoraran, però començaran els esdeveniments socials
que van canviar Algèria per sempre, molts d'ells tràgics. Younés (o Jonás) tindrà
una colla d'amics, i dubtarà entre seguir amb l'amistat o alinear-se amb
l'Algèria independent amb la qual somiava el seu oncle, mort un dia abans de
l'esclat de la guerra de la independència. La història inclou salts en el temps
al 1970 i al final a l'època actual, on es tanca la mateixa, amb Younés ja vell.
El ritme amè fa que es pugui seguir amb atenció, el director Alexander Arcady
utilitza la novel.la perquè ell mateix va néixer a Algèria i va anar cap a
França amb la seva família el 1962. Per això, comprèn perfectament a cada
personatge i la seva implicació a favor o en contra. Sap anar al caire d’allò
melodramàtic sense resultar embafador ni cursi, ni caure en el fulletó tipus
Corín Tellado. El repartiment compleix bé la seva comesa, sense destacar gaire,
sobretot el protagonista , el model Fu'ad Aït
Aattoucom en Younés, la
interpretació del qual és impassible tot el temps, així és el seu personatge, tot
i que ho hauria millorat. L'ambientació de les diferents èpoques és creïble en
tot moment, amb tota mena de detalls. D’altres actors, molt més coneguts, eren
Anne Parillaud (“Betty Blue”) com la mare d’Émilie i Vincent Pérez
(“Indo-Xina”) com un parent d’ella. I com molt sovint, lamentem que el públic
no va saber apreciar l'honestedat del film i fins i tot va rebre crítiques
adverses, per la qual cosa va durar pocs dies a la cartellera, però aquí la
reivindico i que la gent la vegi sense prejudicis.
Ya exiliado artísticamente
en Europa, nos referimos por que era en donde podía filmar sus películas con
libertad artística, Orson Welles adapta libremente la novela de Franz Kafka más
famosa, toda una obra maestra del surrealismo, digamos surrealismo al
inexplicable proceso judicial a que se sometía a su desconcertado protagonista,
Joseph K., lo que le llevaba a un trágico e implacable final. Aquí, Welles
actualiza la trama (toque contemporáneo, es decir, de 1962, año del rodaje del
filme), y es Anthony Perkins quien vive su inexplicable proceso. Welles utiliza
sus habituales tomas desde un ángulo bajo y va acentuando el clima de
pesadilla. Él mismo se reserva un papel secundario, el del abogado que tendrá
que defender a Joseph K. Por supuesto, no parece que le vaya a servir de
mucho... Orson Welles rodó la película en Francia, ya exiliado de Hollywood
como autor, y sabe crear un clima que incomoda al espectador desde el primer
fotograma, cuando mediante ilustraciones de tono medieval cuenta una historia
con final tétrico, que muestra muy bien lo que se contará después. Con un
reparto muy variado, incluyendo además de Perkins y Welles a Jeanne Moreau o
Romy Schneider, la película es de las mejores de su director. No hay que
describirla, hay que verla. Y más si quien la vea ha leído la novela, obra
maestra de la Literatura y que como casi toda la obra de Franz Kafka tuvo éxito
póstumamente. Muchos genios del Arte acaban triunfando cuando ya no están.
EL PROCESO: * * *
*
"EL PROCESAMENT"
d'Orson Welles
Ja exiliat artísticament
a Europa (ens referim perquè era on hi podia filmar les seves pel.lícules amb
llibertat artística), Orson Welles adapta lliurement la novel.la de Franz Kafka
més coneguda, tota una obra mestra del Surrealisme, diguem-ne Surrealisme a l’inexplicable
procesament judicial al qual es sotmetia al seu desconcertat protagonista,
Joseph K., allò que li portava a un tràgic i implacable final. Aquí, Welles
actualitza la trama (toc contemporani, és a dir, del 1962, any del rodatge del
film), i és Anthony Perkins qui viu el seu inexplicable procesament. Welles
utilitza les seves habituals preses des d'un angle baix i va accentuant el
clima de malson. Ell mateix es reserva un paper secundari, el de l'advocat que
haurà de defensar Joseph K. Per descomptat, no sembla que li vagi a servir
gaire... Orson Welles va rodar la pel.lícula a França, ja exiliat de Hollywood
com a autor, i sap crear un clima que incomoda l'espectador des del primer
fotograma, quan mitjançant il.lustracions de to medieval explica una història
amb un final tètric, que mostra molt bé allò que s’explicarà tot just després.
Amb un repartiment molt variat, incloent a més de Perkins i Welles a Jeanne
Moreau o Romy Schneider, la pel.lícula és de les millors del seu director. No
cal descriure-la, cal veure-la. I més si qui la vegi ha llegit la novel.la,
obra mestra de la Literatura i que com gairebé tota l'obra de Franz Kafka va
tenir èxit pòstumament. Molts genis de l'Art acaben triomfant quan ja no hi són
entre nosaltres.
Paul Thomas
Anderson se consagró hace unos años con una curiosa película donde se basaba en
algunas estrellas del cine porno americano de la década de 1980, “Boogie
Nights”, que dio a Burt Reynolds un papel diferente a los de cuando hacía de
galán o de “duro”. Luego, dio otro papelón a Daniel Day Lewis en “Pozos de
ambición”, como un implacable hombre que se hace multimillonario gracias al
petróleo y se olvida de amar al prójimo. Aquí es Joaquín Phoenix (“Two
lovers”), salido de su retiro temporal del cine, como Freddie Quell, un trastornado
por estrés post-traumático que después de combatir en la II Guerra Mundial es
captado por una especie de secta que es una mezcla entre religión, vida sana y
varias cosas más, liderada por Lancaster Dodd (Philip Seymour Hoffman). Quell
intenta ayudar a la secta, pero sus limitaciones mentales le impiden guardar calma
cuando algo le sale mal y se mete en peleas. Antes de irse a la guerra, tenía
novia en su pueblo, Doris (Madisen Beatty), pero la contienda y su compromiso
con la secta les distanció para siempre. Esta vez no está tan lograda la trama
como en anteriores películas del director, pues no aclara si va a favor de la
secta o en contra, quiere ser objetivo, pero cuesta conectar con los
personajes, incluido el protagonista, demasiado primario en sus reacciones. Lo
mejor, Philip Seymour Hoffman, siempre valor seguro, ya que Joaquín Phoenix
exagera las muecas y reacciones de su personaje, con un tono demasiado teatral.
THE MASTER: * * *
"THE MASTER"
de Paul Thomas Anderson
Paul Thomas
Anderson es va consagrar fa uns anys amb una curiosa pel.lícula on es basava en
algunes estrelles del cinema porno americà de la dècada de 1980, "Boogie
Nights", que va donar a Burt Reynolds un paper diferent als de quan feia
de galant o de "dur ". Després, va donar un altre paperot a Daniel
Day Lewis a "Pous d' ambició", com un implacable home que es fa
multimilionari gràcies al petroli i s'oblida d'estimar als que l’estimaven.
Aquí és Joaquín Phoenix ("Two lovers "), sortit del seu retir
temporal del cinema , com Freddie Quell, un trastornat per un estrès
post-traumàtic que després de combatre a la II Guerra Mundial és captat per una
mena de secta que és una barreja entre religió, vida sana i diverses coses més,
liderada per Lancaster Dodd ( Philip Seymour Hoffman ). Quell intenta ajudar a
la secta, però les seves limitacions mentals li impedeixen tenir calma quan
alguna cosa li surt malament i es fica en baralles. Abans d'anar-se'n a la
guerra, tenia núvia al seu poble, la Doris (Madisen Beatty), però la guerra i
el seu compromís amb la secta els va distanciar per sempre més. Aquest cop no
està tan assolida la trama com en anteriors pel.lícules del director, doncs no
aclareix si va a favor de la secta o en contra, vol ser objectiu, però costa
connectar amb els personatges, fins i tot amb el protagonista, massa primari en
les seves reaccions. El millor, Philip Seymour Hoffman, sempre valor segur, ja
que Joaquín Phoenix exagera les ganyotes i reaccions del seu personatge, amb un
to massa teatral.