LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS de Cécile Telerman ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS de Cécile Telerman

Entre los libros que han sido “best-seller”, es decir, que se han vendido muchos ejemplares de los mismos, está esta novela de la autora francesa Katherine Pancol con un curioso y simbólico título. Como muchos libros de grandes ventas, no faltan pretendientes en lo de adaptarla al cine o la televisión. Un ejemplo reciente lo tenemos en “El médico” de Noah Gordon, cuya adaptación cinematográfica ya comenté aquí. Pero aquí hay una novela francesa, cuyo argumento es frontalmente distinto al de “El médico”, ya que aquí no aparecen personajes ni paisajes exóticos, ni hay grandes historias trágicas de amor ni tampoco situaciones épicas tipo “Lawrence de Arabia”. Los personajes de “Los ojos amarillos de los cocodrilos” son más bien cotidianos, aunque ciertos detalles no lo parezcan tanto. Dos hermanas, Iris (Emmanuelle Béart) y Joséphine (Julie Depardieu, hija de Gérard, a quien vimos en “El pastel de boda”), crecen y tienen éxito en la vida de manera distinta. Mientras la primera es una burguesa frívola que tiene la suerte de casarse con un marido próspero, Philippe (Patrick Bruel), la segunda, historiadora especialista en la Edad Media, descubre un día horrorizada que su marido, parado desde hace tiempo, la engaña con otra. Echa al marido de casa, él se va a vivir con la amante y para Joséphine empieza una odisea, desde sacar adelante a sus hijas con el poco dinero que gana y encima aguantar las broncas y reproches de su prepotente hija adolescente, descrita acertadamente por un crítico cinematográfico como “adolescente tirana”. Tiene algo de alegría en la vida cuando en la Biblioteca conoce casualmente a un joven simpático, el italiano Luca (el catalán Quim Gutiérrez, de series como “Los mejores años” o el cine de Daniel Sánchez Arévalo), con el que inicia una relación sin que lo sepan sus hijas. Un día, Iris, para dárselas de interesante, dice a sus amistades que va a escribir una novela, y como no sirve para ello, recurrirá a su hermana para que la escriba por ella. Joséphine, a regañadientes, acepta, aunque lo hace por que necesita dinero. Hay más personajes, a cual más frustrado con su vida personal, que trata de salir adelante como puede. La cineasta Cécile Telerman, de la cual recordamos “¿Por qué las mujeres siempre queremos más?”, adapta sin innovar mucho la novela, pero la lleva con seguridad y cuenta con dos grandes actrices en un duelo memorable, donde Julie Depardieu tiene el papel de su vida, el de una mujer perdedora y neurótica pero luchadora, que además es culta pero nada pedante, con la que todo el mundo se identificará. Emmanuelle Béart lleva con su habitual sobriedad el papel de la hermana frívola, aunque sabe que es el que más antipático caerá al espectador, aunque el de la hija adolescente de Joséphine compite con ella para ello, con su ceño fruncido y sus reproches a su madre, a la que culpa de que su padre ya no esté en casa, mientras se pasea por la pantalla como una niña mimada que se cree la más guapa del mundo, algo que hace que nos identifiquemos aun más con su sufridora madre. Quitando estos tres personajes, los demás, incluyendo el de Quim Gutiérrez, son más bien “accesorios”, que no son muy importantes pero son necesarios en la trama. Como muchas películas francesas, hay varias sorpresas argumentales y prescinde al final de moralinas de Hollywood. Cine de personajes cotidianos que gustará a los cinéfilos y desagradará a los que sólo disfrutan con cine de acción de personajes con encefalograma plano.

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS: * * *

"ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS " de Cécile Telerman

Entre els llibres que han estat un "best-seller", és a dir, que s'han venut molts exemplars d'aquests, està aquesta novel la de l'autora francesa Katherine Pancol amb un curiós i simbòlic títol. Com molts llibres de grans vendes, no manquen pretendents en allò d'adaptar-la al cinema o la televisió. Un exemple recent el tenim en "El metge" de Noah Gordon, la adaptació cinematogràfica de la qual ja vaig comentar aquí. Però aquí hi ha una novel la francesa, l'argument de la qual és frontalment diferent al d’"El metge", ja que aquí no hi apareixen ni personatges ni paisatges exòtics, ni hi ha tampoc grans històries tràgiques d'amor ni tampoc situacions èpiques tipus "Lawrence d'Aràbia". Els personatges d’"Els ulls grocs dels cocodrils" són més aviat quotidians, encara que certs detalls no ho semblin gaire. Dues germanes, Iris (Emmanuelle Béart) i Joséphine (Julie Depardieu, filla de Gérard, a la que vam veure en "El pastís de noces"), creixen i tenen èxit en la vida de manera diferent. Mentre la primera és una burgesa frívola que té la sort de casar-se amb un marit pròsper, Philippe (Patrick Bruel), la segona, historiadora especialista en l'Edat Mitjana, descobreix un dia horroritzada que el seu marit, aturat des de fa temps, li fa el salt amb una altra. Fa fora el marit, ell se'n va a viure amb l'amant i per la Joséphine hi comença una odissea, des de tirar endavant amb les seves filles i els pocs diners que guanya, i a sobre, aguantar les bronques i retrets de la seva prepotent filla adolescent, descrita encertadament per un crític cinematogràfic com una  "adolescent tirana". Té una mica d'alegria a la vida quan a la Biblioteca coneix casualment a un jove simpàtic, l'italià Luca (el català Quim Gutiérrez , de sèries com a "Poblenou" o el cinema de Daniel Sánchez Arévalo) , amb el qual inicia una relació sense que ho sàpiguen les seves filles. Un dia, Iris, per fer-se l'interessant, diu a les seves amistats que va a escriure una novel la, i com no serveix per a això, recorrerà a la seva germana perquè l'escrigui per ella. Joséphine, a contracor, hi accepta, tot i que ho fa perquè necessita diners. Hi ha més personatges, a qual més frustrat amb la seva vida personal, que mira de tirar endavant com pot. La cineasta Cécile Telerman, de la qual recordem "Perquè les dones sempre volem més?", adapta, sense innovar gaire, la novel la, però la duu amb seguretat i compta amb dues grans actrius dins un duel memorable, on la Julie Depardieu té el paper de la seva vida, el d'una dona perdedora i neuròtica però lluitadora, que a més és culta però gens pedant, amb la qual tothom s'identificarà. Emmanuelle Béart porta amb la seva habitual sobrietat el paper de la germana frívola, encara que sap que és el que més antipàtic resultarà a l'espectador , tot i que el de la filla adolescent de Joséphine competeix amb ella per això, amb el seu nas arrufat i els seus retrets a la seva mare, a la qual culpa que el seu pare ja no hi sigui a casa, mentre es passeja per la pantalla com una nena mimada que es creu la més maca de tot arreu, cosa que fa que ens identifiquem encara més amb la seva patidora mare. Traient aquests tres personatges, els altres, fins i tot el de Quim Gutiérrez, són més aviat " accessoris", que no són gaire importants, però són necessaris dins la trama. Com moltes pel lícules franceses, hi ha diverses sorpreses argumentals i prescindeix al final de moralines de Hollywood. Cinema de personatges quotidians que agradarà als cinèfils i desagradarà als quals només gaudeixen amb cinema d'acció de personatges amb encefalograma pla.

ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS : * * *

http://www.imdb.com/title/tt2571502/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=eFfepHZMuJs

https://www.youtube.com/watch?v=LcsPPxulJdw

GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA de Guillaume Galienne EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA de Guillaume Galienne

El filme que se ha llevado más Premios César de 2014 es una historia autobiográfica, contada de manera muy original, que tiene a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la dirección cinematográfica después de una carrera en el teatro y algunos papeles secundarios en el cine. También se basa en su propia obra de teatro, donde él encarnaba todos los personajes y al llevarla al cine se reserva dos, el suyo y el de su madre, en un ejercicio de sinceridad asombroso, sin importarle rebasar el límite de lo absurdo o incluso de lo políticamente correcto. Destaca sobre todo su relación con su madre, un complejo de Edipo muy acusado, que le tiene acomplejado sin remedio hasta que consigue superarlo. Antes, veremos varias etapas del pobre Guillaume en su aprendizaje de la vida, desde su viaje a España, a La Línea de la Concepción (una ciudad que él describe como tan fea como Le Havre y con unos personajes salidos de un filme de Almodóvar) o a Londres (donde sufre un desengaño amoroso en un internado de élite). Galienne es el centro absoluto de la trama, entonces, y los demás personajes, no sólo la madre, son simples accesorios. Hay varias escenas antológicas, con un peculiar instinto de observación de lo cotidiano. Un autor que promete, ya que hoy en día escasean los actores-autores con universo propio, teniendo en cuenta que el cine comercial prefiere a los cómicos simplones, mientras que los más preocupados por lo artístico son tratados de pedantes y relegados al cine “de minorías”, como le pasaba a Jacques Tati.

GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA: * * * *

"EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA" de Guillaume Galienne

El film que s'ha dut més Premis César del 2014 és una història autobiogràfica, explicada d’una manera molt original, que té a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la direcció cinematogràfica després d'una carrera al teatre i alguns papers secundaris al cinema. També es basa en la seva pròpia obra de teatre , on ell encarnava tots els personatges i al portar-la al cinema es reserva dos, el seu i el de la seva mare, dins un exercici de sinceritat sorprenent, sense importar-li gens ultrapassar el límit d’allò més absurd o fins i tot d’allò que és políticament correcte. Destaca sobretot la seva relació amb la seva mare, un complex d'Èdip molt acusat, que li té acomplexat sense remei fins que aconsegueix superar-lo. Abans, veurem diverses etapes del pobre Guillaume en el seu aprenentatge de la vida, des del seu viatge cap a Espanya, a La Línia de la Concepció (una ciutat que ell descriu com tan lletja com Le Havre i amb uns personatges sortits d'un film d'Almodóvar) o cap a Londres (on pateix un desengany amorós a un internat d'elit). Galienne és el centre absolut de la trama, llavors, i els altres personatges, no només la mare, són simples accessoris. Hi ha diverses escenes antològiques, amb un peculiar instint d'observació de la quotidianitat. Un autor que promet, ja que avui en dia hi escassegen els actors-autors amb un univers propi, tenint en compte que el cinema comercial prefereix als còmics beneits, mentre que els més preocupats pel toc artístic són tractats de pedants i relegats al cinema "de minories", com li passava a Jacques Tati.

EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2315200/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=803Ukvp-5NY

https://www.youtube.com/watch?v=FOEn-LFM-0E 

EL GRAN HOTEL BUDAPEST de Wes Anderson

Wes Anderson es un cineasta americano con un estilo propio y peculiar, que le hace muy cercano a Federico Fellini en su gusto por los ambientes barrocos, los personajes grotescos o las tramas delirantes. Lo mismo se inspira en el Comandante Cousteau y sus documentales sobre las especies marinas, se monta rocambolescos viajes a la India o ahora, que muestra un surrealista hotel de un imaginario país europeo. Todo empieza en 1988, donde el escritor más famoso del país (Jude Law, “Sherlock Holmes”) se encuentra en el antaño en auge Gran Hotel Budapest con su dueño, un anciano que recordará su vida, cuando sólo era un fugitivo de un país de Oriente Medio que encuentra trabajo como botones del hotel, al caerle bien al conserje del mismo, Gustave H. (Ralph Fiennes). Y retrocedemos a la década de 1930, antes de la II Guerra Mundial. Así, asistiremos a una galería de personajes de todo tipo, con situaciones inverosímiles pero repletas de humor negro, unas interpretaciones deliberadamente histriónicas y una ambientación adecuada. El reparto es variadísimo, y en él también veremos a Adrien Brody (“El pianista”), Harvey Keitel (“Teniente corrupto”), Willem Dafoe (“La última tentación de Cristo”) o los franceses Léa Seydoux (“La vida de Adèle”) o Mathieu Amalric (“La escafandra y la mariposa”). El también francés Alexandre Desplat firma una genial banda sonora, de ritmo centroeuropeo que recuerda a veces a las de Emir Kusturica, demostrando que funciona muchísimo mejor en filmes europeos o independientes que cuando trabaja en Hollywood. Lo estupendo del caso es que la película ha funcionado bien en la taquilla, pese a que se sale completamente del típico filme de Hollywood; se sabe que si el público ve algo con ingenio, aunque sea algo rupturista, lo acepta. Y más ahora, con los gustos cada vez más banalizados por la telebasura.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST: * * * *

"EL GRAN HOTEL BUDAPEST" de Wes Anderson

Wes Anderson és un cineasta americà amb un estil propi i peculiar, que li fa molt proper a Federico Fellini en el seu gust pels ambients barrocs, els personatges grotescos o les trames delirants. El mateix es pot inspirar en el Comandant Cousteau i els seus documentals sobre les espècies marines, fa rocambolescos viatges cap a l'Índia o ara, que mostra un surrealista hotel d'un imaginari país europeu. Tot comença el 1988, on l'escriptor més famós del país (Jude Law, "Sherlock Holmes") es troba a l’abans en auge Gran Hotel Budapest amb el seu propietari, un ancià que recordarà la seva vida, quan només era un fugitiu d'un país d'Orient Mitjà que troba feina com a grum de l'hotel, en caure-li bé al conserge del mateix , Gustave H. (Ralph Fiennes). I retrocedim a la dècada de 1930, abans de la II Guerra Mundial. Així, assistirem a una galeria de personatges de tota mena, amb situacions inversemblants però plenes d'humor negre, unes interpretacions deliberadament histriòniques i una ambientació adequada. El repartiment és variadíssim, i en ell també veurem Adrien Brody ("El pianista"), Harvey Keitel ("Tinent corrupte"), Willem Dafoe (“L’ultima temptació de Crist”) o els francesos Léa Seydoux ("La vida d'Adèle") o Mathieu Amalric ("L'escafandra i la papallona”). El també francès Alexandre Desplat signa una genial banda sonora, de ritme centreeuropeu que recorda de vegades a les d'Emir Kusturica, demostrant que funciona molt millor en films europeus o independents que quan treballa a Hollywood. El fantàstic del cas és que la pel lícula ha funcionat bé a la taquilla, tot i que se surt completament del típic film de Hollywood; se sap que si el públic veu alguna cosa amb enginy, tot i que sigui una mica rupturista, ho accepta. I més ara, amb els gustos cada vegada més banalitzats per la teleporqueria.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2278388/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=b7Dg35LBGBc

https://www.youtube.com/watch?v=9l3v8zKwjPg

OH BOY de Jan Ole Gester

El cine alemán tiene su propio estilo, incluido el “cine de autor”. Aquí nos llegan más las películas “comerciales”, varias de ellas excelentes y gracias a Constantin Films, que ha producido desde “Good bye, Lenin” a “En un lugar de África” (ganadora del Óscar en 2003). Pero el “cine de autor” alemán es muy alemán en el estilo, aunque sus autores reconozcan influencia de la Nouvelle Vague francesa. El actor Jan Ole Gester ha debutado como director, en una estimable película con una fotografía en blanco y negro impresionante, donde muestra un Berlín actual lejos totalmente de la tarjeta postal, ambientado con una música de jazz muy bien elegida. El argumento podría recordar a François Truffaut y sus películas de Antoine Doinel, que inspiraron al director, o al Woody Allen más pesimista. Un joven treintañero, Niko Fischer (Tom Schilling) pasará 24 horas que pondrán patas arriba su vida y ya no volverá a ser el mismo. Empieza rompiendo con su novia nada más empezar la película y luego se va a su nuevo apartamento. Le saludará un vecino, que le ofrecerá unas albóndigas de carne muy mal hechas. Quedará con un amigo actor para asistir al rodaje de una película ambientada en el Berlín de poco antes de caer el nazismo. Y casualmente se encontrará con una antigua compañera de instituto, Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ahora bailarina en un espectáculo teatral de danza. Para rematarlo, se encuentra con su padre, que le dice que no le dará más dinero, al descubrir que Niko abandonó la Universidad dos años antes, bloqueándole la cuenta bancaria... Más detalles cotidianos le ocurrirán, que ofrecerá un mosaico sobre la vida urbana berlinesa, en especial uno muy importante al final. Desencantado retrato de la vida moderna, sobre todo cuando uno no sabe cuál es su lugar en el mundo. El protagonista puede caernos bien o mal, le pasa un poco como a Woody Allen o al Antoine Doinel de Truffaut cuando le va mal en el amor o en la vida, aunque Niko es menos hablador que todos ellos. Su defecto es que todo parece un tanto “déjà vu”, pero está bien que se nos muestre que no todo es como en una comedia romántica de Hollywood con final feliz. “Oh Boy” arrasó en los Lola (los Goya alemanes) y ganó el premio a la Mejor Primera Película en los Premios del Cine Europeo.

OH BOY: * * *

"OH BOY" de Jan Ole Gester

El cinema alemany té el seu propi estil, fins i tot el "cinema d'autor". Aquí ens arriben més les pel lícules "comercials", algunes d'elles excel lents i gràcies a Constantin Films, que ha produït des de "Good bye, Lenin" a "En un lloc d'Àfrica" (guanyadora de l'Oscar el 2003). Però el" cinema d'autor" alemany és molt alemany en l'estil, encara que els seus autors reconeguin influència de la Nouvelle Vague francesa. L'actor Jan Ole Gester ha debutat com a director, en una estimable pel lícula amb una fotografia en blanc i negre impressionant, on mostra un Berlín actual lluny totalment de la targeta postal, ambientat amb una música de jazz molt ben triada. L'argument podria recordar a François Truffaut i les seves pel lícules d'Antoine Doinel, que van inspirar al director d’”Oh Boy”, o al Woody Allen més pessimista. Un jove d'uns trenta anys, Niko Fischer (Tom Schilling), passarà 24 hores que posaran cap per avall la seva vida i ja no tornarà a ser el mateix. Comença trencant amb la seva nòvia només començar la pel lícula i després se’n va cap al seu nou apartament. Li saludarà un veí, que li oferirà unes mandonguilles de carn molt malament fetes. Quedarà amb un amic actor per assistir-hi al rodatge d'una pel lícula ambientada al Berlín de poc abans de caure el nazisme. I casualment es trobarà amb una antiga companya d'institut, la Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ara ballarina en un espectacle teatral de dansa. Per rematar-ho, es troba amb el seu pare, que li diu que no li donarà més diners, en descobrir que Niko va abandonar la Universitat dos anys abans, bloquejant-li el compte bancari... Més detalls quotidians li vindran, que hi oferirà un mosaic de la vida urbana berlinesa, especialment un de molt important al final. Desencantat retrat de la vida moderna, sobretot quan un no sap quin és el seu lloc al món. El protagonista ens pot caure bé o malament, li passa una mica com a Woody Allen o a l' Antoine Doinel de Truffaut quan li va malament en l'amor o en la vida, tot i que en Niko és menys parlador que tots ells. El seu defecte és que tot sembla una mica "déjà vu", però està bé que se'ns mostri que no tot és com a una comèdia romàntica de Hollywood amb final feliç. "Oh Boy" va arrasar en els Lola (els Goya alemanys) i va guanyar el premi a la Millor Primera Pel lícula als Premis del Cinema Europeu.

OH BOY : * * *

http://www.imdb.com/title/tt1954701/?ref_=nv_sr_1

https://www.youtube.com/watch?v=fhyvwb3L7fo

12 AÑOS DE ESCLAVITUD de Steve McQueen y MONUMENTS MEN de George Clooney 12 ANYS D'ESCLAVITUD de Steve McQueen i MONUMENTS MEN de George Clooney

Dos películas americanas recientes, cada una con unas pretensiones diferentes. Las dos coinciden en que se basan en hechos reales desconocidos para el espectador actual, incluso para los estudiosos de cada época que representan. Ambas hacen un esfuerzo de ambientación encomiable. Pero la primera supera a la segunda, aunque la segunda parezca más espectacular. “12 años de esclavitud” se basa en el libro autobiográfico de Solomon Northup, un afroamericano en los EEUU de mediados del siglo XIX, que vivía en los Estados en donde ya no existía la esclavitud. Un aciago día, es drogado, secuestrado y vendido como esclavo en una plantación de Louisiana. Durante los doce años del título, va cambiando de amos, pero luchando por sobrevivir. La película cuenta todo sin suavizar nada, como hace siempre su director, el británico Steve McQueen (nada que ver con el actor), da lo mismo si habla de gente del IRA en prisión (“Hunger”) o de un misántropo obsesionado con el sexo (“Shame”). Aquí cuenta con un excelente Chiwetel Eliofor (“Melinda y Melinda”), que da humanidad y dignidad a su luchador personaje, que pasa por todo tipo de humillaciones y tiene que ver cómo miembros de su raza las sufren aun peores. Michael Fassbender, que ya trabajó con el director en “Shame”, también tiene un personaje importante, aunque menos simpático, ya que es el dueño de una de las plantaciones, con una interpretación que pasa de ser odioso a despertar lástima. Destaca asimismo la actriz Lupita Nyong’o en un sobrecogedor papel de esclava que sufre todo tipo de humillaciones. Ha ganado el Óscar, y la propia película, varios más, los más importantes,convirtiéndose en la triunfadora de 2014.

Por otro lado, “Monuments Men”, la cuarta película de George Clooney como director, se basa en un episodio real de la II Guerra Mundial, el de un comando del Ejército americano con una peculiar misión: recuperar las obras de arte en poder de los nazis, expoliadas por ellos en la Europa que fueron invadiendo, y devolverlas a sus lugares de origen. Resulta entretenida, pero no llega a la grandeza de su ópera prima como director, “Buenas noches y buena suerte”, denuncia del mccarthismo, más apreciada en Europa que en EEUU. Destaca el excelente reparto de secundarios, entre ellos el francés Jean Dujardin (“The Artist”) y el americano John Goodman, que son los que más humanidad les dan a sus personajes, el primero con su campechanía francesa y el segundo con su habitual aspecto orondo entrañable. Le perjudica su tono patriótico, aunque menos marcado que otras películas del género bélico, y tampoco funciona la historia de amor, más platónica que otra cosa, entre un restaurador americano (Matt Damon) y una trabajadora parisina del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney se reserva el papel del líder del comando, aunque aquí se queda en un segundo plano. “12 años de esclavitud”, entonces, la supera de largo.

12 AÑOS DE ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

"12 ANYS D'ESCLAVITUD" de Steve McQueen i "MONUMENTS MEN" de George Clooney

Dues pel lícules americanes recents, cadascuna amb unes pretensions diferents. Totes dues coincideixen que son basades en fets reals desconeguts per a l'espectador actual, fins i tot pels estudiosos de cada època que representen. Ambdues fan un esforç d'ambientació encomiable. Però la primera supera la segona, encara que la segona sembli més espectacular. "12 anys d'esclavitud" es basa en el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un afroamericà als EUA de mitjans del segle XIX, que vivia als Estats on ja no existia l'esclavitud. Un nefast dia, és drogat, segrestat i venut com a esclau a una plantació de Louisiana. Durant els dotze anys del títol, va canviant d'amos, però lluitant per sobreviure. La pel lícula explica tot sense suavitzar res, com fa sempre el seu director, el britànic Steve McQueen (res a veure amb l'actor), tant se val si parla de gent de l’IRA a la presó (“Hunger”) o d'un misantrop obsessionat amb el sexe ("Shame"). Aquí disposa d' un excel lent Chiwetel Eliofor ("Melinda i Melinda"), que dóna humanitat i dignitat al seu lluitador personatge, que passa per tota mena d'humiliacions i ha de veure com membres de la seva raça les pateixen encara pitjors. Michael Fassbender, que ja va treballar amb el director a "Shame", també té un personatge important, tot i que menys simpàtic, ja que és l'amo d'una de les plantacions, amb una interpretació que passa de ser odiós a fer llàstima. Destaca així mateix l'actriu Lupita Nyong’o, en un esglaiador paper d'esclava que pateix tota mena d'humiliacions. Ha guanyat l'Oscar, i la pròpia pel lícula, diversos més, els més importants, convertint-se en la triomfadora de 2014.

D'altra banda, "Monuments Men", la quarta pel lícula de George Clooney com a director, es basa en un episodi real de la II Guerra Mundial, el d'un comando de l'Exèrcit americà amb una peculiar missió: recuperar les obres d'art en poder dels nazis, espoliades per ells dins l'Europa que van anar envaint, i retornar-les als seus llocs d'origen. Es fa entretinguda, però no arriba a la grandesa de la seva òpera prima com a director, "Bona nit i bona sort", denúncia del mccarthisme, més apreciada a Europa que no pas als EUA. Destaca l’excel lent repartiment de secundaris, entre ells el francès Jean Dujardin ("The Artist ") i l'americà John Goodman, que són els que més humanitat els donen als seus personatges, el primer amb la seva sencillesa francesa i el segon amb el seu habitual aspecte de grassonet entranyable. La perjudica el seu to patriòtic, encara que menys marcat que d’altres pel lícules del gènere bèl lic, i tampoc funciona la història d'amor, més platònica que no pas una altra cosa, entre un restaurador americà (Matt Damon) i una treballadora parisenca del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney es reserva el paper del líder del comando, tot i que aquí es queda en un segon pla. "12 anys d'esclavitud", llavors, la supera de llarg.

12 ANYS D'ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2177771/?ref_=nv_sr_1

http://www.imdb.com/title/tt2024544/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=qU4SlnVtMJc

https://www.youtube.com/watch?v=PEUtB-FhaZc

https://www.youtube.com/watch?v=CQMjKNKhLs4

https://www.youtube.com/watch?v=Ez8kvzWxQHQ

https://www.youtube.com/watch?v=yi_15-W1_4Y

EL MÉDICO de Philipp Stölzl EL METGE de Philipp Stölzl

El escritor americano Noah Gordon escribió hace más de 30 años una novela que hablaba sobre un huérfano inglés que llega, después de muchas aventuras, a Ispahan, donde se encontrará con un famoso médico que tiene sus teorías sobre la Medicina. Todo empieza como si fuera una historia de Dickens trasladada a la Edad Media, con una Inglaterra de gente pobre atenazada por enfermedades y supersticiones. El protagonista tiene que quedarse con un buhonero (Stellan Skargaard, “Los fantasmas de Goya”), que ofrece remedios milagrosos contra enfermedades yendo en su carro ambulante, y separarse de su familia. Con él vivirá muchas aventuras vagando de pueblo en pueblo, pero al hacerse mayor, quiere aprender mucho más sobre Medicina, y decide hacer un largo viaje a Ispahan, en Persia. Después de aventuras arriesgadas e incluso una letal tormenta de arena, llega a la ciudad y conoce al prestigioso doctor Ibn Sina (Ben Kingsley). También conocerá al estrafalario Sha Ala ad-Daula (Olivier Martínez). Antes, en el desierto, conoció a la bella Rebeca (Emma Rigby), de la que se enamorará, y al llegar a la ciudad, reencontrándola, descubrirá que se va a casar con un rico local. Amoríos, pasiones, Ciencia y fundamentalismo religioso se entremezclan desde entonces. El fundamentalismo, por los ayatollahs locales, enemigos de la Ciencia y de todo lo que cuestione la autoridad religiosa del Islam. Todo está correctamente ambientado, desde la sórdida Edad Media inglesa hasta la más sofisticada ciudad de Ispahan, con algunos impresionantes paisajes con profundidad de campo que parecen reconstruidos con ordenador. El reparto, correcto, donde Ben Kingsley es el rey de la función, mucho más que el mismo protagonista. Y la dirección, notable, sirve para que las dos horas y media de metraje sean amenas, aunque no nos deje mucha huella finalmente y nos parezca todo ya algo visto. Es más, la confrontación Ciencia-Religión ya la habíamos visto, y mejor planteada, en “Ágora” de Alejandro Amenábar.

EL MÉDICO: * * *

"EL METGE" de Philipp Stölzl

L'escriptor americà Noah Gordon va escriure fa més de 30 anys una novel la que parlava d’un orfe anglès que hi arriba, després de moltes aventures, cap a Ispahan, on s’hi trobarà amb un famós metge que té les seves teories de la Medicina. Tot comença com si fos una història de Dickens traslladada a l'Edat Mitjana, amb una Anglaterra de gent pobra atacada per malalties i supersticions. El protagonista ha de quedar-se amb un venedor ambulant (Stellan Skargaard, "Els fantasmes de Goya"), que ofereix remeis miraculosos contra malalties, anant amb el seu carro ambulant, i separar-se de la seva família. Amb ell viurà moltes aventures vagant de poble en poble, però en fer-se gran, vol aprendre molt més de Medicina, i decideix fer un llarg viatge cap a Ispahan, a Pèrsia. Després d'aventures arriscades i fins i tot una letal tempesta de sorra, arriba cap a la ciutat i coneix el prestigiós doctor Ibn Sina ( Ben Kingsley ). També coneixerà al estrafolari Xa Ala ad-Daula (Olivier Martínez). Abans, al desert, va conèixer a la bella Rebeca (Emma Rigby), de la qual s'enamorarà, i en arribar a la ciutat, en trobar-se-la novament, descobrirà que es casarà amb un ric local. Enamoriscaments, passions, Ciència i fonamentalisme religiós es barregen des de llavors. El fonamentalisme, pels aiatol làs locals, enemics de la Ciència i de tot el que qüestioni l'autoritat religiosa de l'Islam. Tot està correctament ambientat, des de la sòrdida Edat Mitjana anglesa fins a la més sofisticada ciutat d'Ispahan, amb alguns impressionants paisatges presentats amb profunditat de camp que semblen reconstruïts amb ordinador. El repartiment, correcte, on Ben Kingsley és el rei de la funció, molt més que el mateix protagonista. I la direcció, notable, serveix perquè les dues hores i mitja de metratge siguin amenes, encara que no ens deixi gaire empremta finalment i ens sembli tot ja una mica vist. Encara més, la confrontació Ciència-Religió ja l'havíem vist, i millor plantejada, a "Àgora" d'Alejandro Amenábar.

EL METGE : * * *

http://www.imdb.com/title/tt2101473/?ref_=fn_al_tt_1

http://www.youtube.com/watch?v=Rv7sCnW1jIA

http://www.youtube.com/watch?v=7gTqi2lZR7I

http://www.youtube.com/watch?v=2ojplsqxWKI

CHAMPAGNE de Alfred Hitchcock

La Filmoteca Española de Madrid cada mes dedica ciclos en su programación a directores o actores, conocidos o poco conocidos, o de facetas poco conocidas de los mismos. Esta vez nos ha ofrecido un ciclo de la primera etapa de Alfred Hitchcock, cuando en su Inglaterra natal empezó en el cine mudo. No todo eran todavía películas de suspense e intriga. Aquí tenemos una que era más una especie de comedia romántica con un cierto toque de enredo, con actores desconocidos para los cinéfilos actuales. La acción salta de Nueva York a Paris y a Londres. No obstante, Hitchcock, como era siempre su interés, narra todo con un cierto toque de suspense, aunque todavía no había llegado a la maestría ya demostrada con la entrada del cine sonoro y sobre todo cuando en 1940 se mudó definitivamente a Hollywood. Habla de una hija de un importante potentado americano, que en un viaje en barco a Europa se enamora de un joven, lo cual no es visto con buenos ojos por el padre, que ideará un maquiavélico plan para escarmentar a la hija (Betty Balfour). Este es uno de los toques típicos de toda la carrera de Hitchcock, la tendencia al sarcasmo, que se aprecia sobre todo en sus películas con toques de comedia. Aquí, lo más destacable es el vestuario y el cambio de ambientes, pasando del inglés al más sofisticado parisino, el elegante en un barco lujoso e incluso el pobre en una casa mísera. No impacta como en las obras maestras posteriores de Hitchcock, pero resulta una comedia romántica agradable.

CHAMPAGNE: * * *

"CHAMPAGNE" d'Alfred Hitchcock

La Filmoteca Espanyola de Madrid cada mes dedica cicles dins la seva programació a directors o actors, coneguts o poc coneguts, o de facetes poc conegudes dels mateixos. Aquesta vegada ens ha ofert un cicle de la primera etapa d'Alfred Hitchcock, quan a la seva Anglaterra natal va començar al cinema mut. No tot eren encara pel.lícules de suspens i intriga. Aquí tenim una que era més aviat una mena de comèdia romàntica amb un cert toc d'embolics, amb actors desconeguts per als cinèfils actuals. L'acció salta de Nova York cap a París i a Londres. No obstant això, Hitchcock, com era sempre el seu interès, narra tot amb un cert toc de suspens, tot i que encara no havia arribat al mestratge ja demostrat amb l'entrada del cinema sonor i sobretot quan el 1940 es va mudar definitivament cap a Hollywood. Parla d'una filla d'un important potentat americà, que en un viatge en vaixell cap a Europa s'enamora d'un jove, cosa que no és vista gens amb bons ulls pel pare, que idearà un maquiavèl lic pla per escarmentar la filla (Betty Balfour). Aquest és un dels tocs típics de tota la carrera de Hitchcock, la tendència al sarcasme, que s'aprecia sobretot en les seves pel lícules amb tocs de comèdia. Aquí, el més destacable és el vestuari i el canvi d'ambients, passant de l'anglès al més sofisticat parisenc, l'elegant dins un vaixell luxós i fins i tot el pobre dins una casa miserable. No impacta com en les obres mestres posteriors de Hitchcock, però resulta una comèdia romàntica agradable.

CHAMPAGNE: * * *

http://www.youtube.com/watch?v=VlwE7OPU23o

http://www.youtube.com/watch?v=3AcJNwXlMJ8