APRENDIZ DE GIGOLÓ de John Turturro APRENENT DE GIGOLÓ de John Turturro

Woody Allen, el cual no necesita presentación, es autor de muchas interesantes películas, varias de ellas obras maestras del cine, y creador de un mundo donde los perdedores natos, me refiero a los que tienen mala suerte en el amor, tenían por fin su justo hueco en el celuloide. De vez en cuando se pone a las órdenes de otros directores, con guión escrito por ellos, y aunque pase lo dicho anteriormente, Allen tiene tanto carisma que hace que parezcan esas películas escritas por él.

                                                                                         

Y ésta no lo es menos, ya que reúne algunas características muy suyas: la ciudad de Nueva York y una manera peculiar de ver las relaciones amorosas o existenciales, incluso una visión poco frecuente de los judíos ortodoxos de la ciudad.

Pero también hay un detalle que algunas veces Allen nos muestra detenidamente: la prostitución, vista sin prejuicios y con una cierta apología de la profesión. Hasta ahí bien, pero lo que hace esta película diferente a las suyas es que no está dirigida por él, ni siquiera el guión es suyo.

El director y guionista es el actor John Turturro (“Haz lo que debas”), que ya retrató la ciudad en sus otras incursiones como director. Aquí es Fioravante, un co-propietario de una librería neoyorkina que cierra por la crisis.

Su socio Murray (Allen) le propone un extraño negocio para volver a ganar dinero y ganarse la vida: convertirse en gigoló, acostarse con mujeres que Murray le encontrará. Todo irá más o menos bien, y empezarán las confusiones, sobre todo cuando conozca a Avigal (Vanessa Paradis, la cantante y actriz francesa ex pareja de Johnny Depp), viuda de un judío ortodoxo, que vive en el barrio de Williamsburgh, poblado por judíos ortodoxos, que no sólo controlan el barrio sino que tienen su propia Policía.

Los enredos se dispararán, ya que de Avigal está enamorado Dovi (Liev Schreiber, “RKO 284”), y utilizará al cuerpo policial para detener a Murray y llevarlo ante un Tribunal de los judíos ortodoxos, más propio de una película de Fellini y de la Mafia que otra cosa.

Turturro lleva con oficio las situaciones y sabe evitar la moralina, pero también caer en el toque libertino por que sí. Una comedia arriesgada, más propia del cine europeo que del americano, que toma al espectador por inteligente.

APRENDIZ DE GIGOLÓ: * * * *

Woody Allen, al qual no li cal presentacions, és autor de moltes interessants pel·lícules, algunes d’elles obres mestres del cinema, i creador d’un món on els perdedors nats, em refereixo als que tenen mala sort en l’amor, tenien per fi el seu just lloc en el cel·luloide. De tant en tant, es posa a les ordres d’altres directors, amb guió escrit per ells, i encara que pugui passar allò que s’ha dit anteriorment, Allen té tant carisma que fa que semblin aquestes pel·lícules escrites per ell. I aquesta no ho és menys, ja que reuneix algunes característiques ben seves: la ciutat de Nova York i una manera peculiar de veure les relacions amoroses o existencials, fins i tot una visió poc freqüent dels jueus ortodoxos de la ciutat. Però també hi ha un detall que algunes vegades Allen ens mostra amb detall: la prostitució, vista sense prejudicis i amb una certa apologia de la mateixa professió. Fins aquí bé, però el que fa aquesta pel·lícula diferent a les seves és que no està dirigida per ell, ni tan sols el guió és seu. El director i guionista és l’actor John Turturro (“Fes el que hagis de fer”), que ja va retratar la ciutat en les seves altres incursions com a director. Aquí és Fioravante, un co-propietari d’una llibreria novaiorquesa que tanca per la crisi. El seu soci Murray (Allen) li proposa un estrany negoci per tornar a guanyar diners i guanyar-se la vida: esdevenir un gigoló, anar-se al llit amb dones que en Murray l’hi trobarà. Tot anirà més o menys bé, i començaran les confusions, sobretot quan conegui l’Avigal (Vanessa Paradis, la cantant i actriu francesa exparella de Johnny Depp), vídua d’un jueu ortodox, que viu al barri de Williamsburgh, poblat per jueus ortodoxos, que no només controlen el barri sinó que tenen la seva pròpia Policia. Els embolics es dispararan, ja que de l’Avigal està enamorat en Dovi (Liev Schreiber, “RKO 284″), i utilitzarà al cos policial per detenir Murray i portar-lo davant un tribunal dels jueus ortodoxos, més propi d’una pel·lícula de Fellini i de la Mafia que no pas una altra cosa. Turturro porta amb ofici les situacions i sap evitar la moralina, però també caure en el toc llibertí perquè sí. Una comèdia arriscada, més pròpia del cinema europeu que l’americà, que pren l’espectador per intel·ligent.

APRENENT DE GIGOLÓ: ****

http://www.imdb.com/title/tt2258345/?ref_=fn_al_tt_1

http://youtu.be/uVI4Bv56_r8

http://youtu.be/t2epX4tXfic

PHILOMENA de Stephen Frears

El cineasta británico Stephen Frears, pasada su época dorada con “Las amistades peligrosas” o “Mi hermosa lavandería”, ahora hace películas notables, bien dirigidas aunque menores. No obstante, elige bien sus argumentos, como en la notable “Tamara Drewe”, basada en la novela gráfica de Posy Simmonds, aunque decepcionó en la fría “Chérie”, que no transmitía pasión a unos personajes que la tenían. Aquí se basa en hechos reales, que a simple vista podrían recordar a un culebrón: una mujer ya anciana, Philomena Lee (Judy Dench), que un día se encuentra con un periodista, Martin Sixmith (Steve Coogan, asimismo co-guionista del filme), caído en desgracia por haberse metido en un lío poco tiempo atrás, a la que cuenta su historia de que años atrás, siendo medio niña medio mujer se quedó embarazada, y sus conservadores padres la internaron en un internado para chicas en su mismo estado, y los hijos que tuvieran eran dados en adopción a familias “de bien”. Mientras van ambos al convento donde estuvo de niña a intentar averiguar qué pasó con su hijo, veremos en sucesivos “flash-backs” la vida de la protagonista en aquel lugar hasta que vio, impotente, cómo apartaban a su hijo de su lado y lo daban a un conservador matrimonio de Estados Unidos. Viajarán a aquel país y descubrirán que el niño creció y se convirtió en un asesor del mismísimo Presidente Ronald Reagan, militando en el Partido Republicano. Además, el niño escondía un secreto inconfesable, sobre todo para sus jefes de partido: era homosexual, aunque escondía su condición saliendo con chicas, aunque nunca tuviera sexo con ellas. De manera segura, Frears nos muestra la odisea de un sitio tras otro de la mujer y el periodista, y sabe criticar la hipocresía de la Iglesia y de los jefes del hijo sin hurgar en la herida. Lo mejor es la arrolladora interpretación de Judy Dench, nominada al Óscar, aunque su compañero de reparto Steve Coogan sabe darle la réplica y no dejarse empequeñecer.

PHILOMENA: * * *

"PHILOMENA" de Stephen Frears

El cineasta britànic Stephen Frears, passada la seva època daurada amb "Les amistats perilloses" o "La meva preciosa bugaderia", ara fa pel lícules notables, ben dirigides, tot i que menors. Tanmateix, tria bé els seus arguments, com en la notable "Tamara Drewe", basada en la novel la gràfica de Posy Simmonds, tot i que va decebre en la freda "Chérie", que no transmetia gens de passió a uns personatges que la tenien. Aquí es basa en fets reals, que a primera vista podrien recordar a un culebró: una dona ja vella, la Philomena Lee (Judy Dench), que un dia es troba amb un periodista, Martin Sixmith (Steve Coogan, així mateix co-guionista del film), caigut en desgràcia per haver-se ficat en un embolic poc temps enrere, al qual explica la seva història que anys enrere, sent mitjà nena mig dona es va quedar embarassada, i els seus conservadors pares la van internar en un internat per a noies en el seu mateix estat, i els fills que tinguessin eren donats en adopció a famílies "de bé". Mentre se’n van tot dos al convent on va estar de nena a intentar esbrinar què va passar amb el seu fill, hi veurem en successius "flaix-backs" la vida de la protagonista en aquell lloc fins que va veure, impotent, com apartaven al seu fill del seu costat i s’ho donaven a un conservador matrimoni dels Estats Units. Viatjaran cap aquell país i descobriran que el nen va créixer i es va convertir en un assessor del mateix president Ronald Reagan, militant al Partit Republicà. A més, el nen hi amagava un secret inconfessable, sobretot per als seus caps de partit: era homosexual, encara que amagava la seva condició sortint amb noies, tot i que mai tingués sexe amb elles. De manera segura, Frears ens mostra l'odissea d'un lloc rere l'altre de la dona i el periodista, i sap criticar la hipocresia de l'Església i dels caps del fill sense furgar-ne dins la ferida. El millor és la aclaparadora interpretació de Judy Dench, nominada a l'Oscar, encara que el seu company de repartiment Steve Coogan sap donar-li la rèplica i no deixar-se empetitir.

PHILOMENA: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2431286/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=Nfaew9kHthA

https://www.youtube.com/watch?v=LR59jsSkrHk

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS de Cécile Telerman ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS de Cécile Telerman

Entre los libros que han sido “best-seller”, es decir, que se han vendido muchos ejemplares de los mismos, está esta novela de la autora francesa Katherine Pancol con un curioso y simbólico título. Como muchos libros de grandes ventas, no faltan pretendientes en lo de adaptarla al cine o la televisión. Un ejemplo reciente lo tenemos en “El médico” de Noah Gordon, cuya adaptación cinematográfica ya comenté aquí. Pero aquí hay una novela francesa, cuyo argumento es frontalmente distinto al de “El médico”, ya que aquí no aparecen personajes ni paisajes exóticos, ni hay grandes historias trágicas de amor ni tampoco situaciones épicas tipo “Lawrence de Arabia”. Los personajes de “Los ojos amarillos de los cocodrilos” son más bien cotidianos, aunque ciertos detalles no lo parezcan tanto. Dos hermanas, Iris (Emmanuelle Béart) y Joséphine (Julie Depardieu, hija de Gérard, a quien vimos en “El pastel de boda”), crecen y tienen éxito en la vida de manera distinta. Mientras la primera es una burguesa frívola que tiene la suerte de casarse con un marido próspero, Philippe (Patrick Bruel), la segunda, historiadora especialista en la Edad Media, descubre un día horrorizada que su marido, parado desde hace tiempo, la engaña con otra. Echa al marido de casa, él se va a vivir con la amante y para Joséphine empieza una odisea, desde sacar adelante a sus hijas con el poco dinero que gana y encima aguantar las broncas y reproches de su prepotente hija adolescente, descrita acertadamente por un crítico cinematográfico como “adolescente tirana”. Tiene algo de alegría en la vida cuando en la Biblioteca conoce casualmente a un joven simpático, el italiano Luca (el catalán Quim Gutiérrez, de series como “Los mejores años” o el cine de Daniel Sánchez Arévalo), con el que inicia una relación sin que lo sepan sus hijas. Un día, Iris, para dárselas de interesante, dice a sus amistades que va a escribir una novela, y como no sirve para ello, recurrirá a su hermana para que la escriba por ella. Joséphine, a regañadientes, acepta, aunque lo hace por que necesita dinero. Hay más personajes, a cual más frustrado con su vida personal, que trata de salir adelante como puede. La cineasta Cécile Telerman, de la cual recordamos “¿Por qué las mujeres siempre queremos más?”, adapta sin innovar mucho la novela, pero la lleva con seguridad y cuenta con dos grandes actrices en un duelo memorable, donde Julie Depardieu tiene el papel de su vida, el de una mujer perdedora y neurótica pero luchadora, que además es culta pero nada pedante, con la que todo el mundo se identificará. Emmanuelle Béart lleva con su habitual sobriedad el papel de la hermana frívola, aunque sabe que es el que más antipático caerá al espectador, aunque el de la hija adolescente de Joséphine compite con ella para ello, con su ceño fruncido y sus reproches a su madre, a la que culpa de que su padre ya no esté en casa, mientras se pasea por la pantalla como una niña mimada que se cree la más guapa del mundo, algo que hace que nos identifiquemos aun más con su sufridora madre. Quitando estos tres personajes, los demás, incluyendo el de Quim Gutiérrez, son más bien “accesorios”, que no son muy importantes pero son necesarios en la trama. Como muchas películas francesas, hay varias sorpresas argumentales y prescinde al final de moralinas de Hollywood. Cine de personajes cotidianos que gustará a los cinéfilos y desagradará a los que sólo disfrutan con cine de acción de personajes con encefalograma plano.

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS: * * *

"ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS " de Cécile Telerman

Entre els llibres que han estat un "best-seller", és a dir, que s'han venut molts exemplars d'aquests, està aquesta novel la de l'autora francesa Katherine Pancol amb un curiós i simbòlic títol. Com molts llibres de grans vendes, no manquen pretendents en allò d'adaptar-la al cinema o la televisió. Un exemple recent el tenim en "El metge" de Noah Gordon, la adaptació cinematogràfica de la qual ja vaig comentar aquí. Però aquí hi ha una novel la francesa, l'argument de la qual és frontalment diferent al d’"El metge", ja que aquí no hi apareixen ni personatges ni paisatges exòtics, ni hi ha tampoc grans històries tràgiques d'amor ni tampoc situacions èpiques tipus "Lawrence d'Aràbia". Els personatges d’"Els ulls grocs dels cocodrils" són més aviat quotidians, encara que certs detalls no ho semblin gaire. Dues germanes, Iris (Emmanuelle Béart) i Joséphine (Julie Depardieu, filla de Gérard, a la que vam veure en "El pastís de noces"), creixen i tenen èxit en la vida de manera diferent. Mentre la primera és una burgesa frívola que té la sort de casar-se amb un marit pròsper, Philippe (Patrick Bruel), la segona, historiadora especialista en l'Edat Mitjana, descobreix un dia horroritzada que el seu marit, aturat des de fa temps, li fa el salt amb una altra. Fa fora el marit, ell se'n va a viure amb l'amant i per la Joséphine hi comença una odissea, des de tirar endavant amb les seves filles i els pocs diners que guanya, i a sobre, aguantar les bronques i retrets de la seva prepotent filla adolescent, descrita encertadament per un crític cinematogràfic com una  "adolescent tirana". Té una mica d'alegria a la vida quan a la Biblioteca coneix casualment a un jove simpàtic, l'italià Luca (el català Quim Gutiérrez , de sèries com a "Poblenou" o el cinema de Daniel Sánchez Arévalo) , amb el qual inicia una relació sense que ho sàpiguen les seves filles. Un dia, Iris, per fer-se l'interessant, diu a les seves amistats que va a escriure una novel la, i com no serveix per a això, recorrerà a la seva germana perquè l'escrigui per ella. Joséphine, a contracor, hi accepta, tot i que ho fa perquè necessita diners. Hi ha més personatges, a qual més frustrat amb la seva vida personal, que mira de tirar endavant com pot. La cineasta Cécile Telerman, de la qual recordem "Perquè les dones sempre volem més?", adapta, sense innovar gaire, la novel la, però la duu amb seguretat i compta amb dues grans actrius dins un duel memorable, on la Julie Depardieu té el paper de la seva vida, el d'una dona perdedora i neuròtica però lluitadora, que a més és culta però gens pedant, amb la qual tothom s'identificarà. Emmanuelle Béart porta amb la seva habitual sobrietat el paper de la germana frívola, encara que sap que és el que més antipàtic resultarà a l'espectador , tot i que el de la filla adolescent de Joséphine competeix amb ella per això, amb el seu nas arrufat i els seus retrets a la seva mare, a la qual culpa que el seu pare ja no hi sigui a casa, mentre es passeja per la pantalla com una nena mimada que es creu la més maca de tot arreu, cosa que fa que ens identifiquem encara més amb la seva patidora mare. Traient aquests tres personatges, els altres, fins i tot el de Quim Gutiérrez, són més aviat " accessoris", que no són gaire importants, però són necessaris dins la trama. Com moltes pel lícules franceses, hi ha diverses sorpreses argumentals i prescindeix al final de moralines de Hollywood. Cinema de personatges quotidians que agradarà als cinèfils i desagradarà als quals només gaudeixen amb cinema d'acció de personatges amb encefalograma pla.

ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS : * * *

http://www.imdb.com/title/tt2571502/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=eFfepHZMuJs

https://www.youtube.com/watch?v=LcsPPxulJdw

GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA de Guillaume Galienne EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA de Guillaume Galienne

El filme que se ha llevado más Premios César de 2014 es una historia autobiográfica, contada de manera muy original, que tiene a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la dirección cinematográfica después de una carrera en el teatro y algunos papeles secundarios en el cine. También se basa en su propia obra de teatro, donde él encarnaba todos los personajes y al llevarla al cine se reserva dos, el suyo y el de su madre, en un ejercicio de sinceridad asombroso, sin importarle rebasar el límite de lo absurdo o incluso de lo políticamente correcto. Destaca sobre todo su relación con su madre, un complejo de Edipo muy acusado, que le tiene acomplejado sin remedio hasta que consigue superarlo. Antes, veremos varias etapas del pobre Guillaume en su aprendizaje de la vida, desde su viaje a España, a La Línea de la Concepción (una ciudad que él describe como tan fea como Le Havre y con unos personajes salidos de un filme de Almodóvar) o a Londres (donde sufre un desengaño amoroso en un internado de élite). Galienne es el centro absoluto de la trama, entonces, y los demás personajes, no sólo la madre, son simples accesorios. Hay varias escenas antológicas, con un peculiar instinto de observación de lo cotidiano. Un autor que promete, ya que hoy en día escasean los actores-autores con universo propio, teniendo en cuenta que el cine comercial prefiere a los cómicos simplones, mientras que los más preocupados por lo artístico son tratados de pedantes y relegados al cine “de minorías”, como le pasaba a Jacques Tati.

GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA: * * * *

"EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA" de Guillaume Galienne

El film que s'ha dut més Premis César del 2014 és una història autobiogràfica, explicada d’una manera molt original, que té a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la direcció cinematogràfica després d'una carrera al teatre i alguns papers secundaris al cinema. També es basa en la seva pròpia obra de teatre , on ell encarnava tots els personatges i al portar-la al cinema es reserva dos, el seu i el de la seva mare, dins un exercici de sinceritat sorprenent, sense importar-li gens ultrapassar el límit d’allò més absurd o fins i tot d’allò que és políticament correcte. Destaca sobretot la seva relació amb la seva mare, un complex d'Èdip molt acusat, que li té acomplexat sense remei fins que aconsegueix superar-lo. Abans, veurem diverses etapes del pobre Guillaume en el seu aprenentatge de la vida, des del seu viatge cap a Espanya, a La Línia de la Concepció (una ciutat que ell descriu com tan lletja com Le Havre i amb uns personatges sortits d'un film d'Almodóvar) o cap a Londres (on pateix un desengany amorós a un internat d'elit). Galienne és el centre absolut de la trama, llavors, i els altres personatges, no només la mare, són simples accessoris. Hi ha diverses escenes antològiques, amb un peculiar instint d'observació de la quotidianitat. Un autor que promet, ja que avui en dia hi escassegen els actors-autors amb un univers propi, tenint en compte que el cinema comercial prefereix als còmics beneits, mentre que els més preocupats pel toc artístic són tractats de pedants i relegats al cinema "de minories", com li passava a Jacques Tati.

EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2315200/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=803Ukvp-5NY

https://www.youtube.com/watch?v=FOEn-LFM-0E 

EL GRAN HOTEL BUDAPEST de Wes Anderson

Wes Anderson es un cineasta americano con un estilo propio y peculiar, que le hace muy cercano a Federico Fellini en su gusto por los ambientes barrocos, los personajes grotescos o las tramas delirantes. Lo mismo se inspira en el Comandante Cousteau y sus documentales sobre las especies marinas, se monta rocambolescos viajes a la India o ahora, que muestra un surrealista hotel de un imaginario país europeo. Todo empieza en 1988, donde el escritor más famoso del país (Jude Law, “Sherlock Holmes”) se encuentra en el antaño en auge Gran Hotel Budapest con su dueño, un anciano que recordará su vida, cuando sólo era un fugitivo de un país de Oriente Medio que encuentra trabajo como botones del hotel, al caerle bien al conserje del mismo, Gustave H. (Ralph Fiennes). Y retrocedemos a la década de 1930, antes de la II Guerra Mundial. Así, asistiremos a una galería de personajes de todo tipo, con situaciones inverosímiles pero repletas de humor negro, unas interpretaciones deliberadamente histriónicas y una ambientación adecuada. El reparto es variadísimo, y en él también veremos a Adrien Brody (“El pianista”), Harvey Keitel (“Teniente corrupto”), Willem Dafoe (“La última tentación de Cristo”) o los franceses Léa Seydoux (“La vida de Adèle”) o Mathieu Amalric (“La escafandra y la mariposa”). El también francés Alexandre Desplat firma una genial banda sonora, de ritmo centroeuropeo que recuerda a veces a las de Emir Kusturica, demostrando que funciona muchísimo mejor en filmes europeos o independientes que cuando trabaja en Hollywood. Lo estupendo del caso es que la película ha funcionado bien en la taquilla, pese a que se sale completamente del típico filme de Hollywood; se sabe que si el público ve algo con ingenio, aunque sea algo rupturista, lo acepta. Y más ahora, con los gustos cada vez más banalizados por la telebasura.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST: * * * *

"EL GRAN HOTEL BUDAPEST" de Wes Anderson

Wes Anderson és un cineasta americà amb un estil propi i peculiar, que li fa molt proper a Federico Fellini en el seu gust pels ambients barrocs, els personatges grotescos o les trames delirants. El mateix es pot inspirar en el Comandant Cousteau i els seus documentals sobre les espècies marines, fa rocambolescos viatges cap a l'Índia o ara, que mostra un surrealista hotel d'un imaginari país europeu. Tot comença el 1988, on l'escriptor més famós del país (Jude Law, "Sherlock Holmes") es troba a l’abans en auge Gran Hotel Budapest amb el seu propietari, un ancià que recordarà la seva vida, quan només era un fugitiu d'un país d'Orient Mitjà que troba feina com a grum de l'hotel, en caure-li bé al conserge del mateix , Gustave H. (Ralph Fiennes). I retrocedim a la dècada de 1930, abans de la II Guerra Mundial. Així, assistirem a una galeria de personatges de tota mena, amb situacions inversemblants però plenes d'humor negre, unes interpretacions deliberadament histriòniques i una ambientació adequada. El repartiment és variadíssim, i en ell també veurem Adrien Brody ("El pianista"), Harvey Keitel ("Tinent corrupte"), Willem Dafoe (“L’ultima temptació de Crist”) o els francesos Léa Seydoux ("La vida d'Adèle") o Mathieu Amalric ("L'escafandra i la papallona”). El també francès Alexandre Desplat signa una genial banda sonora, de ritme centreeuropeu que recorda de vegades a les d'Emir Kusturica, demostrant que funciona molt millor en films europeus o independents que quan treballa a Hollywood. El fantàstic del cas és que la pel lícula ha funcionat bé a la taquilla, tot i que se surt completament del típic film de Hollywood; se sap que si el públic veu alguna cosa amb enginy, tot i que sigui una mica rupturista, ho accepta. I més ara, amb els gustos cada vegada més banalitzats per la teleporqueria.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2278388/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=b7Dg35LBGBc

https://www.youtube.com/watch?v=9l3v8zKwjPg

OH BOY de Jan Ole Gester

El cine alemán tiene su propio estilo, incluido el “cine de autor”. Aquí nos llegan más las películas “comerciales”, varias de ellas excelentes y gracias a Constantin Films, que ha producido desde “Good bye, Lenin” a “En un lugar de África” (ganadora del Óscar en 2003). Pero el “cine de autor” alemán es muy alemán en el estilo, aunque sus autores reconozcan influencia de la Nouvelle Vague francesa. El actor Jan Ole Gester ha debutado como director, en una estimable película con una fotografía en blanco y negro impresionante, donde muestra un Berlín actual lejos totalmente de la tarjeta postal, ambientado con una música de jazz muy bien elegida. El argumento podría recordar a François Truffaut y sus películas de Antoine Doinel, que inspiraron al director, o al Woody Allen más pesimista. Un joven treintañero, Niko Fischer (Tom Schilling) pasará 24 horas que pondrán patas arriba su vida y ya no volverá a ser el mismo. Empieza rompiendo con su novia nada más empezar la película y luego se va a su nuevo apartamento. Le saludará un vecino, que le ofrecerá unas albóndigas de carne muy mal hechas. Quedará con un amigo actor para asistir al rodaje de una película ambientada en el Berlín de poco antes de caer el nazismo. Y casualmente se encontrará con una antigua compañera de instituto, Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ahora bailarina en un espectáculo teatral de danza. Para rematarlo, se encuentra con su padre, que le dice que no le dará más dinero, al descubrir que Niko abandonó la Universidad dos años antes, bloqueándole la cuenta bancaria... Más detalles cotidianos le ocurrirán, que ofrecerá un mosaico sobre la vida urbana berlinesa, en especial uno muy importante al final. Desencantado retrato de la vida moderna, sobre todo cuando uno no sabe cuál es su lugar en el mundo. El protagonista puede caernos bien o mal, le pasa un poco como a Woody Allen o al Antoine Doinel de Truffaut cuando le va mal en el amor o en la vida, aunque Niko es menos hablador que todos ellos. Su defecto es que todo parece un tanto “déjà vu”, pero está bien que se nos muestre que no todo es como en una comedia romántica de Hollywood con final feliz. “Oh Boy” arrasó en los Lola (los Goya alemanes) y ganó el premio a la Mejor Primera Película en los Premios del Cine Europeo.

OH BOY: * * *

"OH BOY" de Jan Ole Gester

El cinema alemany té el seu propi estil, fins i tot el "cinema d'autor". Aquí ens arriben més les pel lícules "comercials", algunes d'elles excel lents i gràcies a Constantin Films, que ha produït des de "Good bye, Lenin" a "En un lloc d'Àfrica" (guanyadora de l'Oscar el 2003). Però el" cinema d'autor" alemany és molt alemany en l'estil, encara que els seus autors reconeguin influència de la Nouvelle Vague francesa. L'actor Jan Ole Gester ha debutat com a director, en una estimable pel lícula amb una fotografia en blanc i negre impressionant, on mostra un Berlín actual lluny totalment de la targeta postal, ambientat amb una música de jazz molt ben triada. L'argument podria recordar a François Truffaut i les seves pel lícules d'Antoine Doinel, que van inspirar al director d’”Oh Boy”, o al Woody Allen més pessimista. Un jove d'uns trenta anys, Niko Fischer (Tom Schilling), passarà 24 hores que posaran cap per avall la seva vida i ja no tornarà a ser el mateix. Comença trencant amb la seva nòvia només començar la pel lícula i després se’n va cap al seu nou apartament. Li saludarà un veí, que li oferirà unes mandonguilles de carn molt malament fetes. Quedarà amb un amic actor per assistir-hi al rodatge d'una pel lícula ambientada al Berlín de poc abans de caure el nazisme. I casualment es trobarà amb una antiga companya d'institut, la Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ara ballarina en un espectacle teatral de dansa. Per rematar-ho, es troba amb el seu pare, que li diu que no li donarà més diners, en descobrir que Niko va abandonar la Universitat dos anys abans, bloquejant-li el compte bancari... Més detalls quotidians li vindran, que hi oferirà un mosaic de la vida urbana berlinesa, especialment un de molt important al final. Desencantat retrat de la vida moderna, sobretot quan un no sap quin és el seu lloc al món. El protagonista ens pot caure bé o malament, li passa una mica com a Woody Allen o a l' Antoine Doinel de Truffaut quan li va malament en l'amor o en la vida, tot i que en Niko és menys parlador que tots ells. El seu defecte és que tot sembla una mica "déjà vu", però està bé que se'ns mostri que no tot és com a una comèdia romàntica de Hollywood amb final feliç. "Oh Boy" va arrasar en els Lola (els Goya alemanys) i va guanyar el premi a la Millor Primera Pel lícula als Premis del Cinema Europeu.

OH BOY : * * *

http://www.imdb.com/title/tt1954701/?ref_=nv_sr_1

https://www.youtube.com/watch?v=fhyvwb3L7fo

12 AÑOS DE ESCLAVITUD de Steve McQueen y MONUMENTS MEN de George Clooney 12 ANYS D'ESCLAVITUD de Steve McQueen i MONUMENTS MEN de George Clooney

Dos películas americanas recientes, cada una con unas pretensiones diferentes. Las dos coinciden en que se basan en hechos reales desconocidos para el espectador actual, incluso para los estudiosos de cada época que representan. Ambas hacen un esfuerzo de ambientación encomiable. Pero la primera supera a la segunda, aunque la segunda parezca más espectacular. “12 años de esclavitud” se basa en el libro autobiográfico de Solomon Northup, un afroamericano en los EEUU de mediados del siglo XIX, que vivía en los Estados en donde ya no existía la esclavitud. Un aciago día, es drogado, secuestrado y vendido como esclavo en una plantación de Louisiana. Durante los doce años del título, va cambiando de amos, pero luchando por sobrevivir. La película cuenta todo sin suavizar nada, como hace siempre su director, el británico Steve McQueen (nada que ver con el actor), da lo mismo si habla de gente del IRA en prisión (“Hunger”) o de un misántropo obsesionado con el sexo (“Shame”). Aquí cuenta con un excelente Chiwetel Eliofor (“Melinda y Melinda”), que da humanidad y dignidad a su luchador personaje, que pasa por todo tipo de humillaciones y tiene que ver cómo miembros de su raza las sufren aun peores. Michael Fassbender, que ya trabajó con el director en “Shame”, también tiene un personaje importante, aunque menos simpático, ya que es el dueño de una de las plantaciones, con una interpretación que pasa de ser odioso a despertar lástima. Destaca asimismo la actriz Lupita Nyong’o en un sobrecogedor papel de esclava que sufre todo tipo de humillaciones. Ha ganado el Óscar, y la propia película, varios más, los más importantes,convirtiéndose en la triunfadora de 2014.

Por otro lado, “Monuments Men”, la cuarta película de George Clooney como director, se basa en un episodio real de la II Guerra Mundial, el de un comando del Ejército americano con una peculiar misión: recuperar las obras de arte en poder de los nazis, expoliadas por ellos en la Europa que fueron invadiendo, y devolverlas a sus lugares de origen. Resulta entretenida, pero no llega a la grandeza de su ópera prima como director, “Buenas noches y buena suerte”, denuncia del mccarthismo, más apreciada en Europa que en EEUU. Destaca el excelente reparto de secundarios, entre ellos el francés Jean Dujardin (“The Artist”) y el americano John Goodman, que son los que más humanidad les dan a sus personajes, el primero con su campechanía francesa y el segundo con su habitual aspecto orondo entrañable. Le perjudica su tono patriótico, aunque menos marcado que otras películas del género bélico, y tampoco funciona la historia de amor, más platónica que otra cosa, entre un restaurador americano (Matt Damon) y una trabajadora parisina del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney se reserva el papel del líder del comando, aunque aquí se queda en un segundo plano. “12 años de esclavitud”, entonces, la supera de largo.

12 AÑOS DE ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

"12 ANYS D'ESCLAVITUD" de Steve McQueen i "MONUMENTS MEN" de George Clooney

Dues pel lícules americanes recents, cadascuna amb unes pretensions diferents. Totes dues coincideixen que son basades en fets reals desconeguts per a l'espectador actual, fins i tot pels estudiosos de cada època que representen. Ambdues fan un esforç d'ambientació encomiable. Però la primera supera la segona, encara que la segona sembli més espectacular. "12 anys d'esclavitud" es basa en el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un afroamericà als EUA de mitjans del segle XIX, que vivia als Estats on ja no existia l'esclavitud. Un nefast dia, és drogat, segrestat i venut com a esclau a una plantació de Louisiana. Durant els dotze anys del títol, va canviant d'amos, però lluitant per sobreviure. La pel lícula explica tot sense suavitzar res, com fa sempre el seu director, el britànic Steve McQueen (res a veure amb l'actor), tant se val si parla de gent de l’IRA a la presó (“Hunger”) o d'un misantrop obsessionat amb el sexe ("Shame"). Aquí disposa d' un excel lent Chiwetel Eliofor ("Melinda i Melinda"), que dóna humanitat i dignitat al seu lluitador personatge, que passa per tota mena d'humiliacions i ha de veure com membres de la seva raça les pateixen encara pitjors. Michael Fassbender, que ja va treballar amb el director a "Shame", també té un personatge important, tot i que menys simpàtic, ja que és l'amo d'una de les plantacions, amb una interpretació que passa de ser odiós a fer llàstima. Destaca així mateix l'actriu Lupita Nyong’o, en un esglaiador paper d'esclava que pateix tota mena d'humiliacions. Ha guanyat l'Oscar, i la pròpia pel lícula, diversos més, els més importants, convertint-se en la triomfadora de 2014.

D'altra banda, "Monuments Men", la quarta pel lícula de George Clooney com a director, es basa en un episodi real de la II Guerra Mundial, el d'un comando de l'Exèrcit americà amb una peculiar missió: recuperar les obres d'art en poder dels nazis, espoliades per ells dins l'Europa que van anar envaint, i retornar-les als seus llocs d'origen. Es fa entretinguda, però no arriba a la grandesa de la seva òpera prima com a director, "Bona nit i bona sort", denúncia del mccarthisme, més apreciada a Europa que no pas als EUA. Destaca l’excel lent repartiment de secundaris, entre ells el francès Jean Dujardin ("The Artist ") i l'americà John Goodman, que són els que més humanitat els donen als seus personatges, el primer amb la seva sencillesa francesa i el segon amb el seu habitual aspecte de grassonet entranyable. La perjudica el seu to patriòtic, encara que menys marcat que d’altres pel lícules del gènere bèl lic, i tampoc funciona la història d'amor, més platònica que no pas una altra cosa, entre un restaurador americà (Matt Damon) i una treballadora parisenca del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney es reserva el paper del líder del comando, tot i que aquí es queda en un segon pla. "12 anys d'esclavitud", llavors, la supera de llarg.

12 ANYS D'ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2177771/?ref_=nv_sr_1

http://www.imdb.com/title/tt2024544/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=qU4SlnVtMJc

https://www.youtube.com/watch?v=PEUtB-FhaZc

https://www.youtube.com/watch?v=CQMjKNKhLs4

https://www.youtube.com/watch?v=Ez8kvzWxQHQ

https://www.youtube.com/watch?v=yi_15-W1_4Y