OCHO APELLIDOS VASCOS de Emilio Martínez Lázaro

He visto por casualidad esta película que tanto ha llenado los cines del Estado español, tanto ha hecho reír al público y tantos elogios ha despertado. Siento disentir de tanto entusiasmo, pues en la hora y media de metraje de la misma apenas pude reírme un poco, y eso que me considero alguien con sentido del humor. Todo empieza con una vasca temperamental, Amaia (Clara Lago), que con dos amigas asiste a un espectáculo de flamenco y “club de la comedia” en Sevilla, después de una traumática ruptura con su novio. Se ofende ante los chistes anticuados y antivascos del monologuista andaluz, Rafa (Dani Rovira). Su relación es de tira y afloja, entre temperamentos y egos radicalmente distintos. Después de una noche de sexo sin sexo, la chica se olvida su bolso al volverse a su tierra. Rafa, obsesionado con ella, decide aventurarse a llegar al pueblo natal de la chica. Como sabe imitar el acento vasco, se hará pasar por vasco de toda la vida para intentar conquistarla, aunque tendrá que convencer al autoritario padre de ella (Karra Elejalde). Como se imaginarán, todo es una comedia de enredo clásico, a la española, con concesiones al chiste fácil y al tópico, regional en este caso. Y ese es el problema (grave) de la película entera, ya que no se puede sostener toda la acción a través de gracietas mal conseguidas como la pelea dialéctica inicial entre Amaia y Rafa, o las disputas en el pueblo vasco de ella, con abertzales de tebeo conspirando para armar la gorda. Me hacen mucho más gracia las parodias de regiones que el programa televisivo catalán “Polònia” hace de vez en cuando, con más talento y huyendo de la gracieta anticuada. Si algo debemos salvar de “Ocho apellidos vascos” es el entusiasmo de sus actores, en especial el desconocido Dani Rovira, que salva su imposible personaje de andaluz reconvertido en imposible vasco. También Karra Elejalde, que aporta veteranía  y humanidad. Y las dos mujeres, Clara Lago y Carmen  Machi, cada una con un estilo definido y diferente. Pero eso no evita que algunos nos quedemos con una sensación incómoda de haber visto una película de Mariano Ozores modernizada, aunque eso, Emilio Martínez Lázaro, ya experimentado en la comedia, sabe llevarla con seguridad en su puesta en escena, incluso en las vistas más tipo tarjeta postal que otra cosa de Sevilla (con una absurda aparición final de Los Del Río, que no aportaba nada) y ese País Vasco siempre nublado y lluvioso. De eso prefiero acordarme, no de los continuos “Mi arma”, “Ay va la ostia” y demás frases tópicas de los dos mundos que pretende retratar, repetidas hasta el hastío, aunque los guionistas sean vascos y sean responsables de un prestigioso programa de humor de la televisión vasca ETB.

Hasta ahí mi crítica de la película, pero me pregunto si el cine español necesita sólo películas así para llenar las salas. Hombre, no, pues también está “El niño”, con el notable Daniel Monzón como un Michael Mann español. Es decir, cine sin pretensiones y más bien vacío. Los espectadores huyen del cine “sesudo”, o que creen que lo “intelectual” es pesado y aburrido. Depende, pues muchas mujeres están encantadas de conocer a intelectuales, que saben hablar, algo que muchos hombres no saben. En “Ocho apellidos vascos”, si se fijan, no hay ningún intelectual, sino hombres primarios, dados unos a la juerga continua y otros a la pelea. Se está preparando una secuela, “Nueve apellidos catalanes”, y me echo a temblar. Vuelvo entonces a lo que dije antes, que los guionistas del “Polònia” saben hilar mejor chistes regionales mejores, pero esos no interesarán a los espectadores que vean esa secuela, donde me temo que, como catalán, tendré que ver una Catalunya donde todos seremos tacaños, aburridos y pedantes. Sería como si hicieran una sobre Francia, y todos los franceses hablarán con acento exagerado y cursi, serán adúlteros, chauvinistas y pedantes hasta para decir la hora.

OCHO APELLIDOS VASCOS: * *

“OCHO APELLIDOS VASCOS” d'Emilio Martínez Lázaro

He vist per casualitat aquesta pel lícula que tant ha omplert els cinemes de l'Estat espanyol, tant ha fet riure el públic i tants d’elogis ha despertat. Em sap greu dissentir de tant entusiasme, ja que durant l'hora i mitja de metratge de la mateixa, amb prou feines vaig poder riure una mica, i això que em considero algú amb sentit de l'humor. Tot comença amb una basca temperamental, l’Amaia (Clara Lago), que amb dues amigues assisteix a un espectacle de flamenc i "club de la comèdia" a Sevilla, després d'una traumàtica ruptura amb el seu xicot S'ofèn davant els acudits antiquats i antibascos del monologuista andalús, en Rafa (Dani Rovira). La seva relació és d'estira i arronsa, entre temperaments i egos radicalment diferents. Després d'una nit de sexe sense sexe, la noia se n’oblida la seva bossa en tornar cap a la seva terra. En Rafa, obsessionat amb ella, decideix aventurar-se a arribar cap al poble natal de la noia. Com sap imitar l'accent basc, es farà passar per basc de tota la vida per mirar de conquistar-la, encara que haurà de convèncer l'autoritari pare d'ella (Karra Elejalde). Com s'imaginaran, tot és una comèdia d'embolics clàssica, a l'espanyola, amb concessions a l'acudit fàcil i al tòpic, regional en aquest cas. I aquest és el problema (greu) de la pel lícula sencera, ja que no es pot sostenir tota l'acció a través només de gracietes malament assolides com la baralla dialèctica inicial entre l’Amaia i en Rafa, o les picabaralles al poble basc d'ella, amb abertzales de tebeo conspirant per fer-la grossa. Em fan molt més gràcia les paròdies de regions que el programa televisiu català "Polònia" fa de tant en tant, amb més talent i fugint de la gracieta antiquada. Si alguna cosa hem de salvar d’”Ocho apellidos vascos" és l'entusiasme dels seus actors, especialment el desconegut Dani Rovira, que salva el seu impossible personatge de andalús esdevingut un impossible basc. També en Karra Elejalde, que aporta veterania i humanitat. I les dues dones, Clara Lago i Carmen Machi, cadascuna amb un estil definit i diferent. Però això no evita que alguns ens quedem amb una sensació incòmoda d'haver vist una pel lícula de Mariano Ozores modernitzada, tot i que això, Emilio Martínez Lázaro, ja experimentat en la comèdia, sap portar-la amb seguretat dins la seva posada en escena, fins i tot en les vistes més de tipus targeta postal que no pas una altra cosa de Sevilla (amb una absurda aparició final dels Los Del Río, que no aportava res de res) i aquest País Basc sempre ennuvolat i plujós. D'això prefereixo recordar-me, no pas dels continus "Mi arma", "Ay va la ostia" i d’altres frases tòpiques dels dos móns que pretén retratar, repetides fins l'avorriment, encara que els guionistes siguin bascos i siguin responsables d'un prestigiós programa de humor de la televisió basca ETB.

Fins aquí la meva crítica de la pel lícula, però em pregunto si el cinema espanyol necessita només de pel.lícules així per omplir les sales. Home, no, ja que també és "El niño", amb el notable Daniel Monzón com una mena de Michael Mann espanyol. És a dir, cinema sense pretensions i més aviat buit. Els espectadors fugen del cinema "saberut", o que creuen que el cinema '"intel lectual" és pesat i avorrit. Depèn, doncs moltes dones estan encantades de conèixer d’intel lectuals, que saben xerrar, cosa que molts homes no saben. A "Ocho apellidos vascos", si es fixen, no hi ha cap intel lectual, sinó d’homes primaris, dirigits uns a la disbauxa contínua i d’altres a la baralla. S'està preparant una seqüela, "Nueve apellidos catalanes", i em ve la tremolor. Torno llavors al que vaig dir abans, que els guionistes del "Polònia" saben filar millor d’acudits regionals, però aquests no interessaran pas als espectadors que vegin d’aquesta seqüela, on tinc por que, com a català, hi hauré de veure una Catalunya on tots serem garrepes, avorrits i pedants. Seria com si fessin una sobre França, i tots els francesos parlaran amb accent exagerat i cursi, faran tots el salt a les seves parelles, seran xovinistes i pedants fins i tot per dir quina hora és, ara.

OCHO APELLIDOS VASCOS: * *

http://www.imdb.com/title/tt2955316/?ref_=nv_sr_1

http://youtu.be/YfopzNHLp4o

EL ABUELO QUE SALIÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ de Félix Hundgren L'AVI QUE VA SORTIR PER LA FINESTRA I VA TOCAR EL DOS de Félix Hundgren

La novela que mostró otro camino para la Literatura sueca actual, más allá de las de Stieg Larsson y su lúcida descripción de la Suecia alejada de la imagen idílica de país avanzado y pionero en los derechos de las mujeres, ya tiene su versión al cine. Una novela con un título peculiar, que más parecía adecuado para una comedia de humor populachero de consumo e interés local. El ya centenario Allan Karlsson (Robert Gustafsson), internado en un asilo, un día decide marcharse poco antes de cumplir los 100 años, con una maleta a cuestas, aunque con la velocidad que le permite su avanzada edad, aunque con una personalidad acostumbrada a los riesgos personales, al haber vivido muchas guerras y haber conocido a cientos de personajes de diferentes países y culturas. Vivirá una delirante trama criminal, sin darse cuenta en un principio de lo que le pasa, ya que en una estación de autobuses confunde su maleta con la de un peligroso delincuente, subalterno de un capo de la droga exiliado fuera de Suecia. Todos ellos irán en busca del anciano, que siempre se escabullirá del peligro. Asimismo, veremos en varios “flasbacks” la vida del protagonista, que empezó de manera peculiar, pero luego llegará a visitar España durante la Guerra Civil y conocerá a Franco, la URSS de Stalin, soportará los infernales campos del “gulag” soviético, ejercerá de espía doble para ambas potencias… Todo servido con un humor mordaz, un guión muy logrado y una interpretación adecuada del protagonista, con aire impasible, como si no se enterara de nada o de alguien que ya ha vivido de todo y ya no le impresiona nada, aunque su maquillaje de anciano centenario no sea todo lo logrado que se desearía. Está arropado por eficaces secundarios, tanto en las escenas con personajes históricos o con gente ficticia. Destaca por su originalidad la escena en que, en plena Guerra Civil española, se encuentra con Franco y hace que éste baile flamenco.

EL ABUELO QUE SALIÓ POR UNA VENTANA Y SE LARGÓ: * * * *

"L'AVI QUE VA SORTIR PER UNA FINESTRA I VA TOCAR EL DOS" de Felix Hurngren

La novel la que va mostrar un altre camí per a la Literatura sueca actual, més enllà de les de Stieg Larsson i la seva lúcida descripció de Suècia allunyada de la imatge idíl lica de país avançat i pioner en els drets de les dones, ja té la seva versió al cinema. Una novel la amb un títol peculiar, que més semblava adequat per a una comèdia d'humor populatxer de consum i interès local. El ja centenari Allan Karlsson (Robert Gustafsson), internat dins un asil, un dia decideix anar-se d’allà poc abans de fer els 100 anys, amb una maleta, tot i que amb la velocitat que li permet la seva avançada edat, també encara que amb una personalitat acostumada als riscos personals, en haver viscut moltes guerres i haver conegut a centenars de personatges de diferents països i cultures. Viurà una delirant trama criminal, sense adonar-se al començament d’allò que li passa, ja que a una estació d'autobusos confon la seva maleta amb la d'un perillós delinqüent, subaltern d'un capo de la droga exiliat fora de Suècia. Tots ells hi aniran a la recerca del vell, que sempre s'escapolirà del perill. Així mateix, veurem en diversos "flaixbacks" la vida del protagonista, que va començar de manera peculiar, però després arribarà a visitar Espanya durant la Guerra Civil i coneixerà en Franco, la URSS de Stalin, suportarà els infernals camps del "gulag" soviètic, exercirà d'espia doble per a les dues potències... Tot servit amb un humor mordaç, un guió molt assolit i una interpretació com cal del protagonista, fent d’aire impassible, com si no s'assabentés de res o d'algú que ja ha viscut de tot i ja no l'impressiona res, encara que el seu maquillatge de vell centenari no sigui tan aconseguit com desitjaria. Està acompanyat per eficaços secundaris, tant en les escenes amb personatges històrics o amb gent fictícia. Destaca per la seva originalitat l'escena en què, en plena Guerra Civil espanyola, es troba amb Franco i fa que aquest acabi ballant flamenc.

L'AVI QUE VA SORTIR PER UNA FINESTRA I VA TOCAR EL DOS: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2113681/?ref_=fn_al_nm_1a

http://youtu.be/v1jPbeyWA0Y

http://youtu.be/BofPYJboyMM

BARBACOA DE AMIGOS de Éric Lavaine BARBACOA D'AMICS d'Éric Lavaine

Se han estrenado en apenas dos meses dos películas con el actor Lambert Wilson de protagonista. Después de verle como una madura estrella televisiva que intentaba quitarse esa etiqueta encarnando a un personaje de Molière en el teatro en “Molière en bicicleta”, ahora le vemos como un cincuentón que aun mira de vez en cuando a las chicas, siempre más jóvenes que él, ocupadísimo por el trabajo, hasta que un día, en una maratón, sufre un infarto y empieza a replantearse la vida. Pero lejos de caer la historia en un tono sombrío, pasa todo lo contrario. La película empieza ahí, cuando Antoine (Lambert Wilson), ejecutivo a punto de hacer 50 años (vamos, como el que escribe ésta crítica), siempre muy ocupado, con esposa y un hijo adolescente, cuando corre una maratón con sus inseparables amigos, sufre un infarto. La trama hace un flashback para mostrar a Antoine cuando tiene reuniones con los amigos, cada uno con sus problemas. Él, un día, conoce a una guapa holandesa mucho más joven, con la que se plantea tener una aventura, pero luego no se atreve. Sigue avanzando la película hasta que él sale del hospital y todos deciden ir a una casa de campo aislada en el Sur de Francia, en un paraje bellísimo. Allí, como en las obras teatrales, empezarán las disputas, los secretos, incluso las mezquindades humanas nunca confesadas, que pondrán en peligro la amistad de todos. Incluso Antoine descubrirá que su mujer le engaña con el cardiólogo que le atendió a él en el hospital (ella también es médico)… Todo está servido en un estilo de comedia comercial muy francesa, pero que huye inteligentemente de la moralina, aunque nunca será innovadora. Y también una costumbre del cine francés, la de hablar en buena parte del metraje de cocina, en la que veremos muchos de los platos de la excelente cocina del país vecino. Los amigos de Antoine son encarnados por excelentes actores, poco conocidos aquí, que les dan a sus personajes una humanidad que los hace cercanos. Destacaremos a Franck Dubosc, Florence Foresti o Guillaume De Tonquedec. Una comedia para pasar el rato, pero que te toma siempre por persona inteligente, y que no gustará a quienes prefieran humor grosero o simple.

BARBACOA DE AMIGOS: * * *

"BARBACOA D'AMICS" d’Éric Lavaine

S'han estrenat en només dos mesos dues pel lícules amb l'actor Lambert Wilson de protagonista. Després de veure'l com una madura estrella televisiva que intentava treure’s aquesta etiqueta encarnant a un personatge de Molière al teatre a "Molière en bicicleta", ara el veiem com un home de cinquanta anys acabats de fer que encara se’n mira de tant en tant les noies, sempre més joves que ell, ocupadíssim per la feina, fins que un dia, a una marató, pateix un infart i comença a replantejar-se la vida. Però lluny de caure la història en un to ombrívol, passa tot el contrari. La pel lícula comença aquí, quan Antoine (Lambert Wilson), executiu a punt de fer 50 anys (diguem-ne, com el que escriu aquesta crítica), sempre molt ocupat, amb dona i un fill adolescent, quan corre una Marató amb els seus inseparables amics, pateix un infart. La trama fa un flaixback per mostrar l’Antoine quan té reunions amb els amics, cadascú amb els seus problemes. Ell, un dia, coneix a una maca noia holandesa molt més jove, amb la qual es planteja tenir una aventura, però després no s'atreveix. Segueix avançant la pel lícula fins que ell surt de l'hospital i tots decideixen anar-se cap a una casa de camp aïllada al Sud de França, dins un paratge bellíssim. Allà, com en les obres teatrals, hi començaran les disputes, els secrets, fins i tot les mesquineses humanes mai no confessades, que posaran en perill l'amistat de tots. Fins i tot Antoine descobrirà que la seva dona li fa el salt amb el cardiòleg que el va atendre a ell dins l'hospital (ella també és metge)... Tot està servit amb un estil de comèdia comercial molt francesa, però que fuig intel·ligentment de la moralina, tot i que mai no serà gens innovadora. I també un costum del cinema francès, la de parlar en bona part del metratge de cuina, en la qual veurem molts dels plats de la cuina del país veí. Els amics d'Antoine són encarnats per excel lents actors, poc coneguts aquí, que els donen als seus personatges una humanitat que els fa propers. Destacarem a Franck Dubosc, Florence Foresti o Guillaume De Tonquedec. Una comèdia per passar l'estona, però que et pren sempre per persona intel ligent, i que no agradarà als que prefereixin humor groller o simple.

BARBACOA D'AMICS: * * *

http://www.imdb.com/title/tt3202120/?ref_=fn_al_tt_1

http://youtu.be/ahnaU_oF92I

http://youtu.be/A5gk6xplfOg

"VIVA LA LIBERTÁ" de Roberto Andó

En el mundo de la Política hay que estar loco para hacer lo que el pueblo quiere que se haga y no los dirigentes de los partidos políticos, en un 99 % alejados de la realidad u obsesionados en sondeos, asesoramiento de imagen y otros detalles que sólo buscan el poder y nada más. Esta película italiana, con un inmenso Toni Servillo en un doble papel de dos hermanos gemelos de caracteres completamente distintos lo plantea, de manera sobria y eficaz. Un día, Enrico, el líder de un partido político que cae en picado en las encuestas decide desaparecer de la vida pública e irse corriendo fuera de Italia. A toda prisa, los asesores del político deciden buscar el sanatorio en donde está internado Ernani, hermano gemelo de Enrico. Le piden que se haga pasar por su hermano como si no hubiera pasado nada. El loco pero cuerdo Ernani acepta, y prácticamente nadie del partido, ni siquiera su esposa, advierten el cambio, sólo el súbito cambio de carácter del hombre. Mientras, Enrico ha llegado a Francia, a buscar a su antiguo amor, Danielle (Valeria Bruni Tedeschi, hermana de Carla Bruni), ayudante de dirección de un director de cine. Un filme irregular, basado en una novela del propio director, que nos cuenta algo quizá no tan original (recordemos “El prisionero de Zenda” en sus numerosas versiones), pero que muestra la Política actual, la italiana, viciada por la influencia de la televisión y la picaresca tan del país. Película sobre todo de pequeños detalles, que Toni Servillo, en cada uno de sus dos personajes, sabe mostrarnos con maestría, desde el serio Enrico al chiflado Ernani, viendo éste último que parece hacerle gracia lo que hace. Y basada en la novela del mismo director.

VIVA LA LIBERTÀ: * * *

"VIVA LA LIBERTÁ" de Roberto Andó

En el món de la Política, cal estar boig per fer allò que el poble vol que es faci i no pas els dirigents dels partits polítics, en un 99% allunyats de la realitat o obsessionats en sondejos, assessorament d'imatge i d’altres detalls que només cerquen el poder i res més. Aquesta pel ·lícula italiana, amb un immens Toni Servillo en un doble paper de dos germans bessons de caràcters completament diferents, els interpreta de manera sòbria i eficaç. Un dia, Enrico, el líder d'un partit polític que cau en picat a les enquestes decideix desaparèixer de la vida pública i anar corrents fora d'Itàlia. A corre-cuita, els assessors del polític decideixen buscar el sanatori on està internat Ernani, el germà bessó d’Enrico. Li demanen que es faci passar pel seu germà com si no hagués passat res. El boig però lúcid Ernani accepta, i pràcticament ningú del partit, ni tan sols la seva dona, adverteixen el canvi, només el sobtat canvi de caràcter de l'home. Mentrestant, Enrico ha arribat cap a França, a buscar el seu antic amor, la Danielle (Valeria Bruni Tedeschi, germana de Carla Bruni), ajudant de direcció d'un director de cinema. Un film irregular, basat en una novel·la del mateix director, que ens explica una cosa potser no tan original (recordem-nos d’"El presoner de Zenda" en les seves nombroses versions), però que mostra la Política actual, la italiana, viciada per la influència de la televisió i la picaresca molt del país. Pel.lícula sobretot de petits detalls, que Toni Servillo, en cadascun dels seus dos personatges, sap mostrar-nos amb mestria, des del seriós Enrico al guillat Ernani, veient aquest últim que sembla fer-li gràcia allò que fa. I basada en la novel.la del mateix director.

VIVA LA LIBERTÁ: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2523600/?ref_=fn_al_tt_1

http://youtu.be/KvDNYB0YDWg

http://youtu.be/dLicMAWhv1k

LA VIDA DE ADÈLE de Abdellatif Kechiche LA VIDA D'ADÈLE d'Abdellatif Kechiche

Es la película que ha dado más que hablar por sus escenas eróticas quizás desde “Nueve semanas y media”, aunque la que comento aquí la supera ampliamente en todo: interpretación, calidad artística y resultado final. Pero también por que ha sido capaz de sorprender a alguien tan conocido por sus ideas conservadoras como Steven Spielberg, que en su faceta de Presidente del Jurado en el Festival de Cannes 2013 todo el mundo creía que daría la Palma de Oro a alguna película que se pareciese a sus famosas películas “para toda la familia”. Pues finalmente no fue así, y “La vida de Adèle” se sale completamente de esos cánones, radicalmente, digamos. Y tanto ha maravillado al cineasta que dice con un cierto orgullo que pensaba verla de nuevo en compañía de sus hijos. Hijos ya adultos, no se asusten. Película del cineasta Abdellatif Kechiche, poco conocido en nuestro país, poco más que por “La escurridiza o cómo esquivar el amor”, que como aquella, conserva el estilo realista extremo, la filmación cámara en mano y la banda sonora sólo compuesta de canciones conocidas. Se basa libremente en el cómic o novela gráfica de Juliette Maroh “El azul es un color cálido”, apasionada y sensible historia de amor lésbico con triste final, pero un canto a la vida huyendo de los prejuicios. Tan libre es la adaptación de Kechiche que cambia incluso el nombre de una de las chicas, Clementine, por Adèle, incluso cambia el final y muchos aspectos. Si leemos antes la novela gráfica y luego vemos la película, encontraremos escenas parecidas al libro y otras cambiadas o suprimidas. Pero tiene la gran virtud de conservar la esencia del libro, y sus personajes también. Una adolescente, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia en un instituto de Lille, empieza una relación con un compañero de clase, pero su primera relación sexual es un fracaso absoluto y ella queda desconcertada, cortando ambos. Conoce casualmente a la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ya hizo de lesbiana en “Adiós a la reina”), que lleva el pelo teñido de azul, de la cual se enamorará apasionadamente. Tardará un poco en ser correspondida amorosamente, pero cuando ocurra, la pasión amorosa y sexual estallará de manera asombrosa, directa e incluso poética. Su primera escena sexual, de planos cortos rodados por el director en una semana y que dura unos ocho minutos, es apabullante en el realismo absoluto del sexo entre las dos, su credibilidad absoluta y que puede asegurarse que consigue un realismo más logrado que las típicas escenas de sexo lésbico en una película porno, ya que se ve a las chicas viviendo su pasión y te las crees. Además, no se añade música a la misma. Habrá dos escenas del mismo tipo, pero la película es muchísimo más, muy compleja y muy profunda, con una duración generosa, tres horas. Es de las que mejor se mete en una relación amorosa como la lésbica huyendo de prejuicios. Claro que también se habló de ella por problemas extracinematográficos, con denuncias mutuas entre director y actrices, ya que él se comportó con ellas al estilo Stanley Kubrick, es decir, les hizo repetir tomas cientos de veces y fue un tirano, algo que él niega. Adèle Exarchopoulos consigue una interpretación genial, llena de matices y todo tipo de estados de ánimo, y llega a eclipsar a Léa Seydoux, cuyo personaje sale menos en pantalla e incluso es menos grato que el de Adèle, aunque también está genial.

LA VIDA DE ADÈLE: * * * * *

"LA VIDA D'ADÈLE" d'Abdellatif Kechiche

És la pel·lícula que ha donat més que parlar per les seves escenes eròtiques potser des de "Nou setmanes i mitja", encara que la que comento aquí la supera àmpliament en tot: interpretació, qualitat artística i resultat final. Però també perquè ha estat capaç de sorprendre a algú tan conegut per les seves idees conservadores com Steven Spielberg, que dins la seva tasca de President del Jurat al Festival de Canes 2013 tothom creia que donaria la Palma d'Or a alguna pel·lícula que tingués semblant a les seves famoses pel·lícules "per a tota la família". Doncs finalment no va ser així, i "La vida d'Adèle" se surt completament d'aquests cànons, radicalment, diguem-ne. I tant ha quedat meravellat el cineasta que diu amb un cert orgull que pensava veure-la novament en companyia dels seus fills. Fills ja adults, no s'espantin. Pel·lícula del cineasta Abdellatif Kechiche, poc conegut al nostre país, poc més que per "L'esmunyedissa o com esquivar l’amor", que com aquella, conserva l'estil realista extrem, la filmació càmera en mà i la banda sonora només composta de cançons conegudes. Es basa lliurement en el còmic o novel·la gràfica de Juliette Maroh "El blau és un color càlid", apassionada i sensible història d'amor lèsbic amb un trist final, però també un cant a la vida fugint dels prejudicis. Tan lliure és l'adaptació de Kechiche que canvia fins i tot el nom d'una de les noies, la Clementine, per l’Adèle, fins i tot canvia el final i molts aspectes. Si llegim abans la novel·la gràfica i després veiem la pel·lícula, hi trobarem escenes semblants al llibre i d’altres canviades o suprimides. Però té la gran virtut de conservar l'essència del llibre, i els seus personatges també. Una adolescent, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia a un institut de Lille, comença una relació amb un company de classe, però la seva primera relació sexual és un fracàs absolut i ella queda desconcertada, tallant tots dos. Coneix casualment la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ja va fer de lesbiana a "Adéu a la reina"), que porta els cabells tenyits de blau, de la qual s'enamorarà apassionadament. Trigarà una mica a ser corresposta amorosament, però quan passi això, la passió amorosa i sexual esclatarà de manera sorprenent, directament i fins i tot poètica. La seva primera escena sexual, de plans curts rodats pel director en una setmana i que dura uns vuit minuts, és aclaparadora dins el realisme absolut del sexe entre totes dues, la seva credibilitat absoluta i que es pot assegurar que aconsegueix un realisme més aconseguit que no pas les típiques escenes de sexe lèsbic a una pel·lícula porno, ja que es veu a les noies vivint la seva passió, i te les creus. A més, no s'afegeix música a la mateixa. Hi haurà dues escenes del mateix tipus, però la pel·lícula és molt més, molt complexa i molt profunda, amb una durada generosa, tres hores. És de les que millor es fica dins una relació amorosa com la lésbica, tot fugint de prejudicis. És clar que també es va parlar d'ella per problemes extracinematogràfics, amb denúncies mútues entre director i actrius, ja que ell es va comportar amb elles a l'estil Stanley Kubrick, és a dir, els va fer repetir preses centenars de vegades i va ser un tirà, cosa que ell nega. Adèle Exarchopoulos aconsegueix una interpretació genial, plena de matisos i tot tipus d'estats d'ànim, i arriba a eclipsar Léa Seydoux, el personatge de la qual hi surt menys en pantalla i fins i tot és menys grat que el d'Adèle, encara que també està genial.

LA VIDA D’ADÈLE: * * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2278871/?ref_=nv_sr_1

http://youtu.be/Tz5jb2zkkyY

http://youtu.be/3uHcRnzRPpQ

VIOLETTE de Martin Prevost

En su anterior película, "Séraphine", Martine Provost demostró estar fascinado por artistas malditas, que nunca fueron valoradas lo suficiente y fueron casi olvidadas después de su muerte. En aquella, era la pintora de estilo naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que murió loca y olvidada. En ésta, es Violette Leduc (Emmanuelle Devos), escritora de difícil y trágica vida, vamos, como de novela pero en la realidad, que un día la gran filósofa Simone De Beauvoir (Sandrine Kilberlain), defensora de los derechos de la mujer y pareja del filósofo Jean-Paul Sartre, descubre que tiene gran talento como escritora, con unos escritos con fuerte componente autobiográfico, directos, secos y con un gran realismo, y le ayuda a seguir escribiendo. Violette accede, ya que se había enamorado de la Beauvoir (era bisexual). Volcará en su primer libro su durísima relación con su madre, que la tuvo como se decía antes, "hija ilegítima" o bastarda, algo que siempre la había acomplejado. Empieza la película en plena guerra, en 1945, con Violette casada de conveniencia con el escritor homosexual Maurice Sachs (Olivier Py, actor y director del Festival de Teatro de Avignon). Se separan después y ella sobrevive como puede, metida en contrabando y estraperlo. Encuentra una miserable habitación en Paris, donde vive como un personaje de Dickens. Cuando empieza a escribir, su libro es publicado, pero con poca tirada, ve que no sale de la miseria y su tristeza y soledad aumenta. Tiene amistad con el dramaturgo Jean Genet (Jacques Bonnafé), el cual le dedica su obra "Las criadas", a punto de estrenar. Como la Beauvoir no la corresponde sentimentalmente, cae en una depresión. Ella le aconseja viajar, y le hace caso, yendo a Faucon, en el Sur de Francia. Un cambio de aires que pese a que tiene un comienzo desastroso, poco a poco le irá animando e inspirando para sus futuros libros. Incluso le animará a abandonar Paris y quedarse para siempre en Faucon. Simone De Beavoir le seguirá apoyando, ya que Violette por fin conseguirá el éxito. Morirá allí en 1972. La película nos muestra sólo una parte de su vida, que acaba en 1965, pero muestra el coraje y la lucha de una mujer contra terribles adversidades, además de que fue una pionera de la escritura femenina,  libre de artificios y que mostraba su sexualidad lejos de los códigos morales de la época. Estas son las virtudes de la película. En su contra está la excesiva sordidez de la mayoría de escenas, que quieren mostrar la vida de Violette como era, sin caer en las simplificaciones o los tonos suavizados de una película de Hollywood, y también el tono distante y frío, que no ayuda a que nos identifiquemos con las desgracias de Violette, imprescindible para comprenderla y que no nos caiga antipática. Lo mejor es la interpretación de Emmanuelle Devos, que tan pronto muestra el personaje como luchador, otras veces como triste y otras simplemente patético, digno de lástima, pero no en el mejor sentido. Eso sí, la auténtica Violette no era guapa como la Devos, más bien era muy fea, lo que le impedía conocer hombres con asiduidad, aunque tuviera una apasionada relación con un hombre casado de Faucon. La película se divide en capítulos, cada uno dedicado a algunas de las personas que fueron importantes en su vida.

VIOLETTE: * * * 

"VIOLETTE" de Martin Prevost

A la seva anterior pel·lícula, "Séraphine", Martin Provost va demostrar estar fascinat per artistes maleïdes, que mai no van ser valorades prou i van ser gairebé oblidades després de la seva mort. En aquella, era la pintora d'estil naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que va morir boja i oblidada. En aquesta, és la Violeta Leduc (Emmanuelle Devos), escriptora de difícil i tràgica vida, diguem-ne, com de novel·la però en la realitat, que un dia la gran filòsofa Simone De Beauvoir (Sandrine Kilberlain), defensora dels drets de la dona i parella del filòsof Jean-Paul Sartre, descobreix que té un gran talent com a escriptora, amb uns escrits amb un fort component autobiogràfic, directes, secs i amb un gran realisme, i l'ajuda a continuar escrivint. La Violette accedeix, ja que s'havia enamorat de la Beauvoir (era bisexual). Bolcarà en el seu primer llibre la seva duríssima relació amb la seva mare, que la va tenir com es deia abans, "filla il·legítima" o bastarda, cosa que sempre l'havia acomplexat. Comença la pel·lícula en plena guerra, el 1945, amb la Violette casada de conveniència amb l'escriptor homosexual Maurice Sachs (Olivier Py, actor i director del Festival de Teatre d'Avinyó). Se separen després i ella sobreviu com pot, ficada en contraban i estraperlo. Hi troba una miserable habitació a Paris, on viu com un personatge de Dickens. Quan comença a escriure, el seu llibre és publicat, però amb poca tirada, i veu que no surt de la misèria, per això la seva tristesa i solitud augmenta. Té amistat amb el dramaturg Jean Genet (Jacques Bonnafé), el qual li dedica la seva obra "Les criades", a punt d'estrenar-se. Com la Beauvoir no la correspon sentimentalment, cau en una depressió. Ella li aconsella viatjar, i li fa cas, anant-se cap a Faucon, al Sud de França. Un canvi d'aires que malgrat que té un començament desastrós, a poc a poc li anirà animant i inspirant per als seus futurs llibres. Fins i tot l'animarà a abandonar París i quedar-se per sempre més a Faucon. La Simone De Beavoir seguirà donant-la el seu suport, ja que la Violette per fi aconseguirà l'èxit. Hi morirà el 1972. La pel·lícula ens mostra només una part de la seva vida, que acaba el 1965, però ensenya el coratge i la lluita d'una dona contra terribles adversitats, a més que va ser una pionera de l'escriptura femenina, lliure d'artificis i que mostrava la seva sexualitat lluny dels codis morals de l'època. Aquestes són les virtuts de la pel·lícula. En contra, hi ha la excessiva sordidesa de la majoria d'escenes, que volen mostrar la vida de la Violette com era, sense caure en les simplificacions o els tons suavitzats d'una pel.lícula de Hollywood, i també el to distant i fred, que no ajuda gens a que ens identifiquem amb les desgràcies de laViolette, imprescindible per comprendre-la i que no ens sembli antipàtica. El millor és la interpretació d'Emmanuelle Devos, que tan aviat mostra el personatge com a lluitador, d’altres vegades com a trist i d’altres simplement patètic, digne de llàstima, però no pas en el millor sentit. Això sí, l'autèntica Violette no era maca com la Devos, més aviat era molt lletja, el que l’impedia conèixer homes amb assiduïtat, encara que tingués una apassionada relació amb un home casat de Faucon. La pel·lícula es divideix en capítols, cadascun d’ells dedicat a algunes de les persones que van ser importants dins la seva vida.

VIOLETTE: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2976920/?ref_=nv_sr_1

http://youtu.be/Wn9lXROhkIw

http://youtu.be/VvIFw2ItEoU

NUEVA VIDA EN NUEVA YORK de Cédric Klapisch NOVA VIDA A NOVA YORK de Cédric Klapisch

Tercera y por ahora última entrega de las aventuras del francés Xavier Rousseau, siempre interpretado por Romain Duris, que ha recorrido medio mundo (Paris, Barcelona, Londres, San Petersburgo) hasta llegar a Nueva York. Al contrario que otras trilogías, a cada nueva película la trama y el estilo de filmarla ha ido cogiendo fuerza, ya que se ha pasado del estilo semidocumental de filmar las calles del Raval en Barcelona el 2002 al estilo más sofisticado el 2005 con las de Londres, Paris y San Petersburgo, y ahora, el 2014, con las de Nueva York. Y las tramas lo han agradecido. También hemos visto evolucionar a Xavier, el personaje de Romain Duris, hasta convertirse en un responsable padre de familia en la última película. Al final de la segunda parte, vimos a Xavier enamorarse de la inglesa Wendy (Keilly Reilly), su ex compañera de piso en Barcelona y escribir juntos guiones de teleseries, ya que Xavier decidió no aprovechar sus estudios de Económicas en Barcelona para ser escritor. Pues casi una década después, Wendy y Xavier viven en Paris y tienen dos hijos. Pues un día, ella le dice que le abandona para irse a vivir con otro a Nueva York, y se lleva a sus hijos con ella. Xavier queda sorprendido de manera desagradable. Aunque está enfrascado en la escritura de una nueva novela, decide trasladarse a la ciudad de los rascacielos para estar más cerca de sus hijos. No es el único que cambia de aires y de continente, pues la lesbiana belga Isabelle (Cecile De France), también ex compañera de piso en Barcelona, también se instaló allí, enamorándose de una chica americana y quedando embarazada por fecundación in vitro. Tendrá un hijo, pero ello no cambiará su carácter, pues de repente perderá la cabeza por una niñera también de origen belga... Mientras, Xavier encontrará trabajos para subsistir en Nueva York y concertará una boda de conveniencia con una chica chino-americana para conseguir el permiso de residencia. Ah, nos olvidábamos de Martine (Audrey Tautou), la ex novia de Xavier, ahora convertida en mujer de negocios pese a ser madre soltera de dos hijos. Revivirá pasiones olvidadas con él, y ello nos llevará a una sorpresa final, aunque no tanto. Cédric Klapisch continúa, como en entregas anteriores, con una visión de la vida falta de prejuicios, por lo que hace que muchos de sus personajes tengan enredos amorosos con naturalidad. Lo que cambia de las anteriores películas es que Xavier ha madurado emocionalmente y ya no se dedica a ir de mujer en mujer con tanta ansia, traspasando ese "mérito" a la aparentemente más madura Isabelle, que siempre había sido su consejera sentimental, en Barcelona, en Paris y ahora en NY. La visión de la ciudad neoyorkina, con mucha influencia de Woody Allen aunque nunca se le cite directamente, es siempre desde el punto de vista francés, nunca te da la impresión de que los personajes se americanicen. No ofrece una visión elogiosa ni idealizada de la vida americana, pero tampoco la ridiculiza ni la muestra como un país indeseable para vivir en él. Es junto con la trilogía protagonizada por Julie Delpy y Ethan Hawke ("Antes del amanecer" y sus secuelas), de las más logradas, sin perder interés ni quemarse sus personajes.

NUEVA VIDA EN NUEVA YORK: * * * *

"NOVA VIDA A NOVA YORK" de Cédric Klapisch

Tercera i per ara darrera part de les aventures del francès Xavier Rousseau, sempre interpretat per Romain Duris, que ha recorregut mig món (París, Barcelona, ​​Londres, Sant Petersburg) fins arribar cap a Nova York. Al contrari que d’altres trilogies, a cada nova pel·lícula la trama i l'estil de filmar ha anat agafant força, ja que s'ha passat de l'estil semidocumental de filmar els carrers del Raval a Barcelona el 2002 a l'estil més sofisticat al 2005 amb els de Londres, Paris i Sant Petersburg, i ara, el 2014, amb els de Nova York. I les trames ho han agraït. També hem vist evolucionar al Xavier, el personatge de Romain Duris, fins esdevenir un responsable pare de família a la darrera pel·lícula. Al final de la segona part, vam veure Xavier enamorar-se de l'anglesa Wendy (Keilly Reilly), la seva ex companya de pis a Barcelona i escriure junts guions de telesèries, ja que Xavier va decidir no aprofitar els seus estudis d'Econòmiques a Barcelona per ser escriptor. Doncs gairebé una dècada després, Wendy i Xavier viuen a Paris i tenen dos fills. Doncs, un dia, ella li diu que l'abandona per anar-se a viure amb un altre a Nova York, i es porta als seus fills amb ella. Xavier queda sorprès de manera desagradable. Tot i que està embrancat en l'escriptura d'una nova novel·la, decideix traslladar-se cap a la ciutat dels gratacels per ser més a prop dels seus fills. No és l'únic que canvia d'aires i de continent, ja que la lesbiana belga Isabelle (Cecile De France), també ex companya de pis a Barcelona, igualment s’hi va instal·lar, enamorant-se d'una noia americana i quedant-se embarassada per fecundació in vitro. En tindrà un fill, però això no canviarà gens el seu caràcter, ja que de sobte perdrà el cap per una mainadera també d'origen belga... Mentre, Xavier trobarà feines per subsistir a Nova York i concertarà un casament de conveniència amb una noia xinesa-americana per aconseguir el permís de residència. Ah, ens oblidàvem de la Martine (Audrey Tautou), l'ex núvia de Xavier, ara esdevinguda una dona de negocis, tot i ser mare soltera de dos fills. Hi reviurà passions oblidades amb ell, i això ens portarà a una sorpresa final, tot i que no gaire. Cédric Klapisch continua, com en les parts anteriors de la trilogia, amb una visió de la vida tota carent de prejudicis, de manera que fa que molts dels seus personatges tinguin embolics amorosos amb naturalitat. Allò que canvia de les anteriors pel·lícules és que Xavier ha madurat emocionalment, i ja no es dedica a anar de dona en dona amb tanta ànsia, traspassant aquest "mèrit" a l'aparentment més madura Isabelle, que sempre havia estat la seva consellera sentimental, a Barcelona, a Paris i ara a NY. La visió de la ciutat novaiorquesa, amb molta influència de Woody Allen, tot i que mai no sigui esmentat directament, és sempre des del punt de vista francès, mai no et fa l'efecte que els personatges s’americanitzin. No ofereix una visió elogiosa ni idealitzada de la vida americana, però tampoc la ridiculitza ni és mostrat com un país indesitjable per viure-hi. És juntament amb la trilogia protagonitzada per Julie Delpy i Ethan Hawke ("Abans de l'alba" i les seves seqüeles), de les més reeixides, sense perdre interès ni cremar els seus personatges.

NOVA VIDA A NOVA YORK: * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1937118/?ref_=fn_al_tt_1

http://youtu.be/xjHi_PWBQnI

http://youtu.be/z-8ivT49RHE