LUGARES COMUNES de Adolfo Aristarain y KAMCHATKA de Marcelo Piñeyro

El cine argentino, como cualquier cine con una industria con cierta fuerza, tiene varios géneros, y en muchos de ellos está presente la denuncia social, sobre todo la que recuerda la salvaje dictadura que el país sufrió entre 1976 y 1983, aunque no fuera la única que padeció, pero sí la peor de todas, con cicatrices que, como el Holocausto judío o el franquismo español, aun no se han cerrado. Dos películas que tienen un marcado tono de denuncia social están protagonizados por dos grandes actores argentinos, de mucho carisma y talento. La primera, “Lugares comunes”, por el veterano Federico Luppi, y la segunda, “Kamchatka”, por Ricardo Darín, el actor argentino más internacional del momento. La primera, de Adolfo Aristarain, director también de otra película sinceramente social, “Un lugar en el mundo”,  se rodó casualmente cuando el “corralito”, que colapsó la Economía argentina durante semanas, y habla de un matrimonio maduro (Federico Luppi y Mercedes Sampietro), residente en Buenos Aires, y cuyos hijos y nietos residen en España. Cuando él pierde su trabajo, viajan a Madrid, pero él entra en conflicto con su hijo y vuelven a Buenos Aires. Acabarán marchándose a una finca situada en lo más profundo del país. Allí, él verá cómo sus ideales se enfrentan a la realidad. Junto a Luppi está la actriz catalana Mercedes Sampietro (“La Riera”), como su mujer en la ficción.

“Kamchatka”, de Marcelo Piñeyro (“Las viudas de los Jueves”), se desarrolla durante la última dictadura que ha padecido el país sudamericano (1976-1983), con cientos de miles de desaparecidos, represaliados, asesinados y exiliados. Un matrimonio y su hijo (ella es Cecilia Roth) se ven obligados a huir, cambiar de identidad, de casa y de ciudad continuamente para salvar sus vidas. Ricardo Darín es el cabeza de familia, y el veterano Héctor Alterio es el padre de él. Como metáfora, los personajes ven en la televisión la serie televisiva americana “Los invasores”, donde el protagonista luchaba contra extraterrestres que invadían la Tierra disfrazados de seres humanos. Los extraterrestres serían aquí los responsables de la dictadura. Dos películas con fuerte problemática social y finales sin concesiones.

LUGARES COMUNES: * * *

KAMCHATKA: * * *

“LUGARES COMUNES” d’Adolfo Aristarain i "KAMCHATKA" de Marcelo Piñeyro

El cinema argentí, com a qualsevol cinema amb una indústria que té una certa força, té diversos gèneres, i en molts d'ells està present la denúncia social, sobretot la que recorda la salvatge dictadura que el país va patir entre el 1976 i  el 1983, encara que no fos la única que va patir, però sí la pitjor de totes, amb cicatrius que, com l'Holocaust jueu o el franquisme espanyol, encara no s'han tancat pas. Dues pel lícules que tenen un marcat to de denúncia social estan protagonitzades per dos grans actors argentins, de molt carisma i talent. La primera, “Lugares comunes”, pel veterà Federico Luppi, i la segona , "Kamchatka", per Ricardo Darín, l'actor argentí més internacional del moment. La primera, d’Adolfo Aristarain, director d’una altra pel.lícula sincerament social, “Un lugar en el mundo”, es va rodar casualment quan el "corralito", que va col lapsar l'Economia argentina durant setmanes, i parla d'un matrimoni madur (Federico Luppi i Mercè Sampietro), resident a Buenos Aires, i els fills i néts hi resideixen a Espanya. Quan ell perd la feina, viatgen cap a Madrid, però ell entra en conflicte amb el seu fill i tornen cap a Buenos Aires. Acabaran anant-se cap a una finca situada a les zones més profundes del país. Allà, ell hi veurà com els seus ideals s'enfronten a la realitat. Al costat de Luppi hi és l'actriu catalana Mercè Sampietro ("La Riera"), com la seva dona en la ficció.

"Kamchatka", de Marcelo Piñeyro (“Las viudas de los Jueves”), es desenvolupa durant l'última dictadura que ha patit el país sud-americà (1976-1983) , amb centenars de milers de desapareguts, represaliats, assassinats i exiliats. Un matrimoni i el seu fill (ella és Cecilia Roth) es veuen obligats a fugir, canviar d'identitat, de casa i de ciutat contínuament per salvar les seves vides. Ricardo Darín és el cap de família, i el veterà Héctor Alterio és el pare d'ell. Com a metàfora, els personatges veuen a la televisió la sèrie televisiva americana "Els invasors", on el protagonista lluitava contra extraterrestres que envaïen la Terra disfressats d'éssers humans. Els extraterrestres serien aquí els responsables de la dictadura. Dues pel lícules amb forta problemàtica social i finals sense concessions.

LUGARES COMUNES: * * *

KAMCHATKA: * * *

http://spanish.imdb.com/title/tt0329330/?ref_=fn_al_tt_1

http://spanish.imdb.com/title/tt0320042/?ref_=nv_sr_1

http://www.youtube.com/watch?v=xXQJbhcsAyI

http://www.youtube.com/watch?v=EIGch65ayJ0

http://www.youtube.com/watch?v=JkAWI_fS7Pc

LAS TRES NOCHES DE EVA y LOS VIAJES DE SULLIVAN de Preston Sturges LES TRES NITS D'EVA i ELS VIATGES D'EN SULLIVAN de Preston Sturges

Preston Sturges fue un cineasta y guionista de la época dorada de Hollywood, hoy en día olvidado, aunque recordado por los cinéfilos. Hace poco se cumplió medio siglo de su muerte, y nos legó algunas comedias clásicas muy notables. Aquí comento dos de ellas, aunque es más redonda la segunda que la primera. “Las tres noches de Eva” es una comedia de enredo clásica con una mujer y su padre que son dos pícaros que se dedican a timar a ingenuos. En esta ocasión, ella, Eva (Barbara Stanwyck) y el padre se encuentran en un barco que va desde Brasil a los EEUU con un famoso explorador, Charles (un jovencísimo Henry Fonda), que se enamora de la chica y caerá en su trampa. Pero ella se irá enamorando de verdad del ingenuo muchacho. Ya en EEUU, seguirá el enredo, aunque el guión hace cambiar algunos roles y ya no sabemos quién es el “malo”. Tiene algunos momentos muy ingeniosos, pero no deja de ser una comedia para pasar el rato, y la salvan en ocasiones los secundarios.

La segunda habla de un famoso director de cine, Sullivan (Joel McCrea), que huye del cine comercial y sólo prefiere la denuncia social pura y dura, y un día, para rodar con convicción una dura historia de marginados que sobreviven como pueden, decide disfrazarse de mendigo y recorrer el país así, para empaparse de todo lo que tiene que padecer un vagabundo. Pero las cosas se torcerán inesperadamente. Aquí el guión está más logrado, tiene varios momentos memorables, en especial la escena inicial, que recrea una de las películas del protagonista, una pelea en el techo de un tren. Aunque el final se sale un tanto de la buena línea general del filme, resulta una buena comedia social con mucha ironía soterrada y un empleo muy adecuado de los personajes secundarios.

LAS TRES NOCHES DE EVA: * *

LOS VIAJES DE SULLIVAN: * * * *

"LES TRES NITS D'EVA" i "ELS VIATGES D'EN SULLIVAN" de Preston Sturges

Preston Sturges va ser un cineasta i guionista de l'època daurada de Hollywood, avui dia oblidat, encara recordat pels cinèfils. Fa poc va fer mig segle de la seva mort, i ens va llegar d’algunes comèdies clàssiques ben notables. Aquí comento dues d'elles, encara que és més rodona la segona que no pas la primera. "Les tres nits d'Eva" és una comèdia d'embolics clàssica amb una dona i el seu pare que són dos murris que es dediquen a estafar a ingenus. En aquesta ocasió, ella, Eva (Barbara Stanwick), i el pare es troben dins un vaixell que va des del Brasil cap als EUA amb un famós explorador , Charles (un joveníssim Henry Fonda), que s'enamora de la noia i caurà en el seu parany. Però ella s'anirà enamorant de debò de l’ingenu noi. Ja als EUA, continuarà l'embolic, tot i que el guió fa canviar d’alguns rols i ja no sabem qui és el "dolent". Té alguns moments molt enginyosos, però no deixa de ser una comèdia per passar l'estona, i la salven de vegades els secundaris.

La segona parla d'un conegut director de cinema, Sullivan (Joel McCrea), que fuig del cinema comercial i només prefereix la denúncia social pura i dura, i un dia, per rodar amb convicció una dura història de marginats que sobreviuen amb dificultats, decideix disfressar-se de captaire i recórrer el país així, per amarar-se de tot allò que ha de patir un rodamón. Però les coses es torçaran inesperadament. Aquí, el guió està més aconseguit, té diversos moments memorables, especialment l'escena inicial, que recrea una de les pel lícules del protagonista, una baralla al sostre d'un tren. Tot i que el final es surt una mica de la bona línia general del film, resulta una bona comèdia social amb molta ironia soterrada i una utilització molt adequada dels personatges secundaris.

LES TRES NITS D'EVA: * *

ELS VIATGES D'EN SULLIVAN: * * * *

http://spanish.imdb.com/title/tt0033804/?ref_=nm_flmg_wr_19

http://spanish.imdb.com/title/tt0034240/?ref_=nm_flmg_act_40

http://www.youtube.com/watch?v=ZeVAJre7PWU

http://www.youtube.com/watch?v=loAJ3cjr_Y0

http://www.youtube.com/watch?v=HUNHxGDLfIE

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La cuarta película de Woody Allen en Europa se hizo en nuestro país, tomando Barcelona como principal escenario y una parte para Oviedo. Fue polémica desde el momento mismo de que se anunció su rodaje, quizá más por razones políticas que por otra cosa, ya que había partidos ansiosos de meter su visión de Barcelona en el filme. Luego estaban los partidarios y detractores de Allen, estos últimos más partidarios de traer a alguien como Spielberg, más “decente” para su gusto, ya que veían al maestro neoyorkino como a una especie de degenerado. Después el paroxismo llegó con el rodaje de la película durante Julio y Agosto del 2007, con miles de personas presentes en el mismo, tal es la devoción que se le tiene a Allen en la capital catalana. Y finalmente la polémica con declaraciones del productor ejecutivo, Jaume Roures, dueño de Mediapro, diciendo que si Allen jamás volverá a rodar en Barcelona por no sé qué, y que luego no era cierto eso... Lo que la gente se quedarà es con que el retrato de Barcelona que hace Allen no se acerca a la realidad, es más bien el mismo que ha hecho de Nueva York durante años, es decir, más a su gusto que lo que existe de verdad. Trata de dos turistas americanas, de Nueva York (Scarlett Johansson y Rebecca Hall), que vienen a pasar vacaciones en Barcelona, y se llaman como las del título. Una está comprometida y la otra va por libre. Se alojan en la casa de una pariente (Patricia Clarkson, “Elegy”), y en una fiesta conocen a un pintor bohemio y mujeriego, Juan Antonio (Javier Bardem), el cual les tirarà los tejos a las dos sin complejos. Las invita a pasar un fin de semana en Oviedo y más tarde aparecerá la ex esposa del pintor, la temperamental y desequilibrada María Elena (Penélope Cruz, Óscar y Goya por este papel). Todo está contado como uno de aquellos “Cuentos Morales” de Éric Rohmer, y pesa mucho el aire de tópico español sobre Barcelona, con música de Paco De Lucía, por ejemplo, que quita credibilidad al relato, aparte que no hay mucha profundidad en situaciones y personajes. Además, todo es de tarjeta postal, Barcelona y Oviedo salen preciosas. Pero el ritmo es ameno y los habituales diálogos de Allen hacen llevadero todo. La fotografía de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) es adecuada para el ambiente bohemio y sin prejuicios que se presenta, algo habitual cuando a los americanos se les habla de Europa. Ah, las escenas de lesbianismo muy comentadas entre Scarlett y Penélope, una en una sala de revelado y otra en plan “ménage-à-trois” con Bardem, son sólo besos de pocos segundos. A veces se habla demasiado de cosas sin importancia.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La quarta pel·lícula de Woody Allen a Europa es va fer al nostre país, prenent Barcelona com a principal escenari i una part per a Oviedo. Va ser polèmica des del moment mateix que es va anunciar el seu rodatge, potser més per raons polítiques que no pas per una altra cosa, ja que hi havia partits ansiosos de ficar la seva visió de Barcelona al film. Després, hi eren els partidaris i detractors d’Allen, aquests últims més partidaris de portar a algú com en Spielberg, més “decent” per al seu gust, ja que veien al mestre novaiorquès com a una mena de degenerat. Després, el paroxisme va arribar amb el rodatge de la pel·lícula durant Juliol i Agost del 2007, amb milers de persones presents al mateix, tal és la devoció que se li té a Allen, a la capital catalana. I finalment la polèmica amb declaracions del productor executiu, en Jaume Roures, l’amo de Mediapro, dient que si Allen mai no tornarà a rodar a Barcelona per no sé què, i que després no era pas cert això... El que la gent es quedarà és amb que el retrat de Barcelona que fa Allen no s'acosta a la realitat, és més aviat el mateix que ha fet de Nova York durant anys, és a dir, més al seu gust que no pas el que existeix de debò. Tracta de dos turistes americanes, de Nova York (Scarlett Johansson i Rebecca Hall), que hi vénen a passar vacances a Barcelona, i es diuen com les del títol. Una està compromesa i l'altra va per lliure. S'allotgen a la casa d'una parent (Patrícia Clarkson, “Elegy”), i a una festa coneixen a un pintor bohemi i faldiller, en Juan Antonio (Javier Bardem), el qual tractarà de lligar-se-les a totes dues sense complexos. Les convida a passar un cap de setmana a Oviedo i més tard hi apareixerà la ex muller del pintor, la temperamental i esbojarrada María Elena (Penèlope Cruz, Óscar i Goya per aquest paper). Tot està contat com un d'aquells “Contes Morals” d’Éric Rohmer, i pesa molt l'aire de tòpic espanyol sobre Barcelona, amb música d’en Paco De Lucía, per exemple, que treu credibilitat al relat, a part que no hi ha gaire profunditat en situacions i personatges. A més, tot és de targeta postal, Barcelona i Oviedo surten precioses. Però el ritme és amè i els habituals diàlegs d’Allen fan suportable tot. La fotografia de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) és l’adient per a l'ambient bohemi i sense prejudicis que es presenta, cosa habitual quan als americans se'ls parla d'Europa. Ah, les escenes de lesbianisme molt comentades entre la Scarlett i la Penèlope, una a una sala de revelat i l’altra en pla “ménage-à-trois” amb en Bardem, són només petons de pocs segons. De vegades es parla massa de coses sense importància.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * * 

http://www.youtube.com/watch?v=UJ3rlKh4utw

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn

Una película poco vista y difícil de encontrar en los videoclubs, al menos en alquiler (la he tenido que comprar en la Librería Blanquerna de Madrid, perteneciente a la Generalitat), con un planteamiento valiente, que a algunos no gustará. Igual que no gusta a algunos el Napoleón Bonaparte que bordaba Christian Clavier en aquella excelente serie de televisión, sobre todo cuando habla de otros países con los que tuvo guerras. Aquí se nos habla de algo poco conocido: el fundador de la actual Generalitat de Catalunya, me refiero la moderna, contando la época en el exilio (1939-1977) hasta su restauración en territorio catalán por Josep Tarradellas, Francesc Macià, fue coronel del Ejército español, y todo iba bien, hasta que unos militares destinados en Barcelona decidieron por su cuenta asaltar y destruir las sedes de la revista satírica “Cu-cut!” y el diario “La veu de Catalunya”, arrasándolo todo y lanzando gritos de “¡Muera Catalunya!” Ello indignó a Macià y en vez de solidarizarse con sus colegas, pidió que fueran procesados por indisciplina, algo contemplado en la Justicia militar. Con ello empieza su desapego al Ejército por sus cada vez más irreconciliables diferencias con sus altos mandos y compañeros de rango, hasta que le ofrecen ser Diputado en Madrid por Les Borges Blanques, su pueblo. La vida poco conocida de un personaje histórico importante de la Historia reciente, y que no gusta a todos. El cineasta y productor Josep Maria Forn, que ya llevó al cine el infamante proceso del franquismo contra el sucesor de Macià en la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, proceso en Catalunya”, vuelve al drama histórico tomando personajes reales mezclándolos con otros ficticios. Aquí, la vida de Macià está contada por una escritora irlandesa que habla catalán con acento irlandés y que llega a Barcelona a trabajar en “La veu de Catalunya”, interpretada por Molly Malcolm (“La caja Kovak”, “El maquinista”…), que le da un aspecto más objetivo a la historia. El propio Macià lo encarna sobresalientemente Abel Folk (“GAL”, “El porqué de las cosas”…), poniendo un creíble acento de Lleida, como el que tenía Macià. Ellos son los personajes más importantes, ya que el resto son secundarios en un reparto coral, pero destaco a Marta Marco como Eugènia, la esposa de Macià; Juan Luis Gallardo y Xabier Elorriaga como dos militares amigos suyos. Eso sí, se les presenta manteniendo siempre su dignidad personal, pese a sus ideas distintas. Si aparece algún extremista, se le presenta así por que lo es. Aceptable ambientación, sin despilfarros exagerados, pero siempre adecuada. En algunos momentos parece una de aquellas producciones británicas que se ambientan en el siglo XIX. Se le agradece que sea una película valiente, sin pararse a pensar si gustará a algunos o no. En Madrid se exhibió casi a escondidas, algo que me parece mal hecho. “Salvador Puig Antich” era igual de ambiciosa y valiente, pero se recibió mejor.

EL CORONEL MACIÀ: * * *

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn Una pel·lícula poc vista i difícil de trobar als videoclubs, almenys en lloguer (l'he hagut de comprar a la Llibreria Blanquerna de Madrid, pertanyent a la Generalitat), amb un plantejament valent, que a alguns no agradarà. Igual que no agrada a alguns el Napoleó Bonaparte que brodava en Christian Clavier en aquella excel·lent sèrie de televisió, sobretot quan parla d'altres països amb els quals va tenir guerres. Aquí se'ns parla d'alguna cosa poc coneguda: el fundador de l'actual Generalitat de Catalunya, em refereixo la moderna, contant l'època en l'exili (1939-1977) fins a la seva restauració en territori català per en Josep Tarradellas, Francesc Macià, va ser coronel de l'Exèrcit espanyol, i tot anava bé, fins que uns militars destinats a Barcelona van decidir pel seu compte assaltar i destruir les seus de la revista satírica “Cu-cut!” i el diari “La veu de Catalunya”, arrasant-lo tot i llançant crits de “Mori Catalunya!” Això va indignar al Macià i en comptes de solidaritzar-se amb els seus col·legues, va demanar que fossin processats per indisciplina, cosa contemplada a la Justícia militar. Amb això comença el seu desencís a l'Exèrcit per les seves cada cop més irreconciliables diferències amb els seus alts comandaments i companys de rang, fins que li oferixen ser Diputat a Madrid per Les Borges Blanques, el seu poble. La vida poc coneguda d'un personatge històric important de la Història recent, i que no agrada a tots. El cineasta i productor Josep Maria Forn, que ja va dur al cinema l’infamant procés del franquisme contra el successor d’en Macià a la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, procès a Catalunya”, torna al drama històric prenent personatges reals barrejant-los amb d’altres ficticis. Aquí, la vida d’en Macià està contada per una escriptora irlandesa que parla català amb accent irlandès i que arriba a Barcelona a treballar a “La veu de Catalunya”, interpretada per la Molly Malcolm (“La caixa Kovak”, “El maquinista”…), que li dóna un aspecte més objectiu a la història. El mateix Macià ho encarna excel·lentment l’Abel Folk (“GAL”, “El perquè de tot plegat”…), fent un creïble accent de Lleida, com el que tenia en Macià. Ells són els personatges més importants, ja que la resta són secundaris en un repartiment coral, però destaco a la Marta Marco com l’Eugènia, la muller del Macià; Juan Luis Gallardo i Xabier Elorriaga com dos militars amics seus. Això sí, se'ls presenta mantenint sempre la seva dignitat personal, malgrat les seves idees diferents. Si hi apareix algun extremista, se li presenta així per que ho és. Acceptable ambientació, sense despeses exagerades, però sempre adequada. En alguns moments sembla una d'aquelles produccions britàniques que s'ambienten al segle XIX. Se li agraeix que sigui una pel·lícula valenta, sense parar-se a pensar si agradarà a alguns o no. A Madrid es va exhibir gairebé d'amagat, cosa que em sembla malament. “Salvador Puig Antich” era igual d'ambiciosa i valenta, però es va rebre millor. EL CORONEL MACIÀ: * * * http://www.youtube.com/watch?v=oQRVQ2Wu-Lw http://www.youtube.com/watch?v=Ao3-8_SC68U

MIS DÍAS FELICES de Marion Vernoux ELS MEUS DIES FELIÇOS de Marion Vernoux

La actriz Fanny Ardant saltó a la fama cuando François Truffaut la eligió para el papel protagonista femenino de su penúltima película, “La mujer de al lado”, y con la que el gran cineasta tuvo a su tercera y última hija, Joséphine, poco antes de su repentina muerte en 1984 por un cáncer. A sus 63 años, Ardant aun está de muy buen ver, pero como suele ser habitual en las actrices francesas maduritas, sus personajes no se basan sólo en el físico, sino en algo más, al contrario que el cine americano, que margina en cierto modo a las actrices de cierta edad. La Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, residente en una ciudad costera del Sudoeste francés, a la que un día sus hijas hacen socia de un club para la Tercera Edad, muy a su pesar. Acaba apuntándose a algunos talleres de allí, en especial Informática, y acaba enamorándose del guapo profesor de la materia (Laurent Lafitte, “Pequeñas mentiras sin importancia”). Como esta es una película francesa, como podemos imaginarán, se enamorarán con todas sus consecuencias, pese a que ella sea una mujer casada y pronto corra la noticia por la ciudad, con el consiguiente mosqueo de su marido (Patrick Chesnais, “No estoy hecho para ser amado”). Se ve con agrado, muestra lo gran actriz que es Fanny Ardant y lo atractiva que sigue a su edad, eclipsando ella sola a todo el reparto, pero el problema es que todo acaba siendo muy previsible, incluido el final, al contrario de otras películas francesas que cuando tratan el adulterio, lo hacen sin moralismos falsos ni toques carcas. Aunque ésta consigue no parecer conservadora, ni mucho menos, pero la sensación final no es demasiado buena.

MIS DÍAS FELICES: * * *

"ELS MEUS DIES FELIÇOS" de Marion Vernoux

L'actriu Fanny Ardant va saltar a la fama quan François Truffaut la va triar per al paper protagonista femení de la seva penúltima pel lícula, "La dona del costat" , i amb la qual el gran cineasta va tenir la seva tercera i última filla, Joséphine, poc abans de la seva sobtada mort el 1984 per un càncer. Als seus 63 anys, Ardant encara està de molt bon veure, però com sol ser habitual en les actrius franceses maduretes, els seus personatges no es basen només en el físic, sinó en alguna cosa més, al contrari que el cinema americà, que margina en certa manera a les actrius amb una certa edat. L’Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, resident a una ciutat costanera del Sud-oest francès, a la qual un dia les seves filles la fan sòcia d'un club per a la Tercera Edat, molt al seu pesar. Acaba apuntant-se a alguns tallers d'allà, especialment Informàtica, i acaba enamorant-se del guapo professor de la matèria (Laurent Lafitte, "Petites mentides sense importància"). Com que aquesta és una pel lícula francesa, com podeu imaginar-se, s'enamoraran amb totes les conseqüències, tot i que ella sigui una dona casada i aviat corre la notícia per la ciutat, amb el consegüent empipament del seu marit (Patrick Chesnais, “No estic pas fet perquè algú m’estimi”). Es veu agradablement, mostra com és de gran actriu Fanny Ardant i l’atractiva que continua sent amb la seva edat, eclipsant tota sola a tot el repartiment, però el problema és que tot acaba sent molt previsible, fins i tot el final, al contrari d'altres pel lícules franceses que quan tracten l'adulteri, ho fan sense moralismes falsos ni tocs carrinclons. Encara que aquesta aconsegueix no semblar conservadora, ni de bon tros, però la sensació final no és gaire bona .

ELS MEUS DIES FELIÇOS : * * *

http://www.imdb.com/title/tt2379318/?ref_=fn_al_tt_1

http://www.youtube.com/watch?v=EbDrx2c3Nl0

http://www.youtube.com/watch?v=EeeDn-F7-Sg

http://www.youtube.com/watch?v=knZWKQ2eGFY

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS de David Trueba

David Trueba siempre ha estado a la sombra de su hermano Fernando, al menos en carisma y éxito internacional de sus filmes. Desde que debutó como director con “La buena vida”, ha desgranado algunas películas interesantes. La penúltima, “Madrid 1987”, fue demasiado arriesgada y no pasó de ser vista por un grupo reducido de cinéfilos. La última es más cercana al gran público, y nos muestra algo poco conocido: en 1965, John Lennon, el líder de los legendarios The Beatles, estaba en Almería como actor en una película, y un maestro de escuela, Antonio (Javier Cámara), que enseña inglés a sus alumnos con las letras de las canciones de los Beatles, quiere aprovechar la ocasión para ir allí y hablar con él. Durante el viaje, se encuentra con varios personajes, como una adolescente embarazada, Belén (Natalia De Molina) y otro que huye de su autoritario padre, Juanjo (Francesc Colomer, “Pa negre”). Otros personajes secundarios serán “El Catalán” (Ramon Fontseré, “Tres días con la familia”), que tiene un bar en la costa almeriense, y el padre de Juanjo, un insólito Jorge Sanz, que da a su personaje un aire antipático muy adecuado. Todo el aire cotidiano de la época está muy conseguido y creíble, incluida la escena del rodaje de la película inglesa en donde Lennon trabajaba como actor. Javier Cámara le da una humanidad y credibilidad a su personaje absoluta. Natalia De Molina también destaca mucho, por su desparpajo y naturalidad. David Trueba cuenta que el personaje principal está inspirado en uno real, y le sirve para retratar la época de una manera diferente, aunque no se priva, claro, de mostrar la cara mezquina del franquismo con el personaje de Jorge Sanz, incapaz de ser simpático ni cuando está con su familia. Ariadna Gil tiene un pequeño papel, como la sumisa esposa del franquista, y hay un cameo de Valentí Guardiola, el padre del legendario ex jugador y ex entrenador del Barça, además de Violeta Rodríguez, hija del director y de Ariadna Gil, que ya es adolescente.

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS: * * *

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS" de David Trueba

David Trueba sempre ha estat a l'ombra del seu germà Fernando, almenys en carisma i èxit internacional dels seus films. Des que va debutar com a director amb “La buena vida”, ha desgranat algunes pel lícules interessants. La penúltima, “Madrid 1987”, va ser massa arriscada i no va passar de ser vista per un grup reduït de cinèfils. L'última és més propera al gran públic, i ens mostra un aspecte poc conegut: el 1965, John Lennon, el líder dels llegendaris The Beatles, hi era a Almeria com actor en una pel lícula, i un mestre d'escola, Antonio (Javier Càmera), que ensenya anglès als seus alumnes amb les lletres de les cançons dels Beatles, en vol aprofitar l'ocasió per anar-hi i xerrar amb ell. Durant el viatge, es troba amb diversos personatges, com una adolescent embarassada, la Belén (Natalia De Molina) i un altre noi que fuig del seu autoritari pare, en Juanjo (Francesc Colomer, "Pa negre"). D’altres personatges secundaris seran "El Català" (Ramon Fontserè, "Tres dies amb la família"), que té un bar a la costa d'Almeria, i el pare de Juanjo, un ben insòlit Jorge Sanz, que dóna al seu personatge un aire antipàtic molt adient. Tot l'aire quotidià de l'època està molt aconseguit i creïble, fins i tot l'escena del rodatge de la pel lícula anglesa on Lennon treballava com actor. Javier Cámara li dóna una humanitat i credibilitat al seu personatge absoluta. Natalia De Molina també destaca de valent per la seva naturalitat i simpatia. David Trueba diu que el personatge principal està inspirat en un de real, i li serveix per retratar l'època d'una manera diferent, encara que no es priva, és clar, de mostrar la cara mesquina del franquisme amb el personatge de Jorge Sanz, incapaç de ser simpàtic ni tant sols quan hi és amb la seva família. Ariadna Gil té un petit paper, com la submisa dona del franquista, i hi ha un cameo de Valentí Guardiola, el pare del llegendari exjugador i exentrenador del Barça, a més de la Violeta Rodríguez, filla del director i d’Ariadna Gil, la qual ja és una adolescent.

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2896036/?ref_=nv_sr_1

http://www.youtube.com/watch?v=aujEbxgx-GE

http://www.youtube.com/watch?v=86Ew5uSMAt8

UNA FAMILIA DE TOKIO de Yôji Yamada UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO de Yôji Yamada

En la década de 1950, el cine japonés rodó varias obras maestras, que influyeron en cineastas de todo el mundo, empezando por la gran película “Rashomon” de Akira Kurosawa, que sacó al cine japonés del quasi anonimato a nivel mundial (ganó además el Óscar), y a partir de ahí se conocieron varios cineastas notables. Yasuhiro Ozu, uno de los más importantes de la época, con un cine de estilo personal, en 1953 estrenó “Cuentos de Tokio”, una crónica de la visita de unos ancianos del Japón rural a la gran ciudad para ver a sus hijos, y ver cómo ya no hay tanta conexión entre unos y otros. Pues Yôji Yamada, veterano cineasta del cine japonés actual (“El ocaso del samurai”), ha hecho un “remake” de “Cuentos de Tokio”, pero actualizando la historia al Japón actual, con sus grandes edificios y citando ligeramente la tragedia de la central nuclear de Fukushima. El matrimonio de ancianos Hirayama (Isao Hashizume y Kazuki Yoshiyuki) acude a Tokio a visitar a sus tres hijos, dos casados y uno soltero, y se encuentran con las vidas de todos ellos volcadas en sus respectivos trabajos, obsesiones y egoísmos. Uno es médico, una lleva un salón de belleza y el otro hijo es tramoyista de teatro. Ello choca con su manera de ver la vida, más tradicional y rural. Pasan días en cada casa de los hijos, aunque ellos les envían a un hotel de lujo en donde no acaban de encajar. Mención aparte es los cambios en algunos de los personajes con respecto a la primera versión, ello demuestra la evolución en Japón sobre el papel de la mujer, por ejemplo. Uno de los personajes más recordados de la primera versión, Noriko, era en aquella la nuera del abuelo protagonista. Aquí es la novia de uno de los hijos, que parece que le da vergüenza al hijo presentársela a sus padres, como si fuera una prostituta o algo parecido, aun siendo ella buena persona, cariñosa e ingenua. No, es que la cortesía japonesa es muy peculiar, diferente a la de Occidente; en eso no han evolucionado mucho. Veremos que en toda la película no hay abrazos ni afectos desmedidos como en Occidente, no es costumbre japonesa. Y, no obstante, en la primera versión, Noriko era nuera del protagonista y viuda del hijo, y el protagonista le decía, agradecido: “El afecto de verdad nos ha llegado de alguien fuera de nuestra familia. Gracias, muchas gracias”.

UNA FAMILIA DE TOKIO: * * * *

"UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO" de Yoji Yamada

En la dècada de 1950, el cinema japonès va rodar diverses obres mestres, que van influir en cineastes de tot arreu, començant per la gran pel lícula "Rashomon" d'Akira Kurosawa, que va treure al cinema japonès del quasi anonimat a nivell mundial (va guanyar, a més, el Óscar) , i a partir d'aquí es van conèixer diversos cineastes notables. Yasuhiro Ozu, un dels més importants de l'època, amb un cinema d'estil personal, el 1953 va estrenar "Contes de Tòquio", una crònica de la visita d'uns ancians del Japó rural a la gran ciutat per veure-hi els seus fills, i veure com ja no hi ha tanta connexió entre uns i altres. Doncs Yôji Yamada, veterà cineasta del cinema japonès actual (“L’ocàs del samurai”), ha fet un "remake" de "Contes de Tòquio", però tot actualitzant la història al Japó actual, amb els seus grans edificis i citant lleugerament la tragèdia de la central nuclear de Fukushima. El matrimoni d'ancians Hirayama (Isao Hashizume i Kazuki Yoshiyuki) se’n va cap a Tòquio a visitar els seus tres fills, dos casats i un solter, i es troben amb les vides de tots ells bolcades en les seves respectives feines, obsessions i egoismes. Un és metge, una porta un saló de bellesa i l'altre fill és tramoista de teatre. Això xoca amb el seu tarannà, més tradicional i rural. Passen dies en cada casa dels fills, tot i que ells els envien cap a un hotel de luxe on no acaben d'encaixar-hi. Menció a part és els canvis en alguns dels personatges respecte a la primera versió, això demostra l'evolució al Japó sobre el paper de la dona, per exemple. Un dels personatges més recordats de la primera versió, la Noriko, era en aquella la nora de l'avi protagonista. Aquí és la núvia d'un dels fills, que sembla que li fa vergonya al fill presentar-se-la als seus pares, com si fos una prostituta o alguna cosa semblant, tot i ser ella bona persona, afectuosa i ingènua. No, és que la cortesia japonesa és ben peculiar, diferent de la d'Occident, en això no han evolucionat gaire. Veurem que en tota la pel lícula no hi ha abraçades ni afectes desmesurats com a Occident, no és pas un costum japonès. I, no obstant això, dins la primera versió, la Noriko, que ja vam dir que era la nora del protagonista i vídua del fill, i el protagonista li deia, agraït: "L'afecte de debò ens ha arribat d'algú fora de la nostra família. Gràcies, moltes gràcies".

UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt1796652/?ref_=fn_al_tt_1

http://www.youtube.com/watch?v=GsOKPVJGxFw

http://www.youtube.com/watch?v=-gWnenG5uQg

http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/dias-cine-familia-tokio/2161688/