PHILOMENA de Stephen Frears

El cineasta británico Stephen Frears, pasada su época dorada con “Las amistades peligrosas” o “Mi hermosa lavandería”, ahora hace películas notables, bien dirigidas aunque menores. No obstante, elige bien sus argumentos, como en la notable “Tamara Drewe”, basada en la novela gráfica de Posy Simmonds, aunque decepcionó en la fría “Chérie”, que no transmitía pasión a unos personajes que la tenían. Aquí se basa en hechos reales, que a simple vista podrían recordar a un culebrón: una mujer ya anciana, Philomena Lee (Judy Dench), que un día se encuentra con un periodista, Martin Sixmith (Steve Coogan, asimismo co-guionista del filme), caído en desgracia por haberse metido en un lío poco tiempo atrás, a la que cuenta su historia de que años atrás, siendo medio niña medio mujer se quedó embarazada, y sus conservadores padres la internaron en un internado para chicas en su mismo estado, y los hijos que tuvieran eran dados en adopción a familias “de bien”. Mientras van ambos al convento donde estuvo de niña a intentar averiguar qué pasó con su hijo, veremos en sucesivos “flash-backs” la vida de la protagonista en aquel lugar hasta que vio, impotente, cómo apartaban a su hijo de su lado y lo daban a un conservador matrimonio de Estados Unidos. Viajarán a aquel país y descubrirán que el niño creció y se convirtió en un asesor del mismísimo Presidente Ronald Reagan, militando en el Partido Republicano. Además, el niño escondía un secreto inconfesable, sobre todo para sus jefes de partido: era homosexual, aunque escondía su condición saliendo con chicas, aunque nunca tuviera sexo con ellas. De manera segura, Frears nos muestra la odisea de un sitio tras otro de la mujer y el periodista, y sabe criticar la hipocresía de la Iglesia y de los jefes del hijo sin hurgar en la herida. Lo mejor es la arrolladora interpretación de Judy Dench, nominada al Óscar, aunque su compañero de reparto Steve Coogan sabe darle la réplica y no dejarse empequeñecer.

PHILOMENA: * * *

"PHILOMENA" de Stephen Frears

El cineasta britànic Stephen Frears, passada la seva època daurada amb "Les amistats perilloses" o "La meva preciosa bugaderia", ara fa pel lícules notables, ben dirigides, tot i que menors. Tanmateix, tria bé els seus arguments, com en la notable "Tamara Drewe", basada en la novel la gràfica de Posy Simmonds, tot i que va decebre en la freda "Chérie", que no transmetia gens de passió a uns personatges que la tenien. Aquí es basa en fets reals, que a primera vista podrien recordar a un culebró: una dona ja vella, la Philomena Lee (Judy Dench), que un dia es troba amb un periodista, Martin Sixmith (Steve Coogan, així mateix co-guionista del film), caigut en desgràcia per haver-se ficat en un embolic poc temps enrere, al qual explica la seva història que anys enrere, sent mitjà nena mig dona es va quedar embarassada, i els seus conservadors pares la van internar en un internat per a noies en el seu mateix estat, i els fills que tinguessin eren donats en adopció a famílies "de bé". Mentre se’n van tot dos al convent on va estar de nena a intentar esbrinar què va passar amb el seu fill, hi veurem en successius "flaix-backs" la vida de la protagonista en aquell lloc fins que va veure, impotent, com apartaven al seu fill del seu costat i s’ho donaven a un conservador matrimoni dels Estats Units. Viatjaran cap aquell país i descobriran que el nen va créixer i es va convertir en un assessor del mateix president Ronald Reagan, militant al Partit Republicà. A més, el nen hi amagava un secret inconfessable, sobretot per als seus caps de partit: era homosexual, encara que amagava la seva condició sortint amb noies, tot i que mai tingués sexe amb elles. De manera segura, Frears ens mostra l'odissea d'un lloc rere l'altre de la dona i el periodista, i sap criticar la hipocresia de l'Església i dels caps del fill sense furgar-ne dins la ferida. El millor és la aclaparadora interpretació de Judy Dench, nominada a l'Oscar, encara que el seu company de repartiment Steve Coogan sap donar-li la rèplica i no deixar-se empetitir.

PHILOMENA: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2431286/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=Nfaew9kHthA

https://www.youtube.com/watch?v=LR59jsSkrHk

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS de Cécile Telerman ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS de Cécile Telerman

Entre los libros que han sido “best-seller”, es decir, que se han vendido muchos ejemplares de los mismos, está esta novela de la autora francesa Katherine Pancol con un curioso y simbólico título. Como muchos libros de grandes ventas, no faltan pretendientes en lo de adaptarla al cine o la televisión. Un ejemplo reciente lo tenemos en “El médico” de Noah Gordon, cuya adaptación cinematográfica ya comenté aquí. Pero aquí hay una novela francesa, cuyo argumento es frontalmente distinto al de “El médico”, ya que aquí no aparecen personajes ni paisajes exóticos, ni hay grandes historias trágicas de amor ni tampoco situaciones épicas tipo “Lawrence de Arabia”. Los personajes de “Los ojos amarillos de los cocodrilos” son más bien cotidianos, aunque ciertos detalles no lo parezcan tanto. Dos hermanas, Iris (Emmanuelle Béart) y Joséphine (Julie Depardieu, hija de Gérard, a quien vimos en “El pastel de boda”), crecen y tienen éxito en la vida de manera distinta. Mientras la primera es una burguesa frívola que tiene la suerte de casarse con un marido próspero, Philippe (Patrick Bruel), la segunda, historiadora especialista en la Edad Media, descubre un día horrorizada que su marido, parado desde hace tiempo, la engaña con otra. Echa al marido de casa, él se va a vivir con la amante y para Joséphine empieza una odisea, desde sacar adelante a sus hijas con el poco dinero que gana y encima aguantar las broncas y reproches de su prepotente hija adolescente, descrita acertadamente por un crítico cinematográfico como “adolescente tirana”. Tiene algo de alegría en la vida cuando en la Biblioteca conoce casualmente a un joven simpático, el italiano Luca (el catalán Quim Gutiérrez, de series como “Los mejores años” o el cine de Daniel Sánchez Arévalo), con el que inicia una relación sin que lo sepan sus hijas. Un día, Iris, para dárselas de interesante, dice a sus amistades que va a escribir una novela, y como no sirve para ello, recurrirá a su hermana para que la escriba por ella. Joséphine, a regañadientes, acepta, aunque lo hace por que necesita dinero. Hay más personajes, a cual más frustrado con su vida personal, que trata de salir adelante como puede. La cineasta Cécile Telerman, de la cual recordamos “¿Por qué las mujeres siempre queremos más?”, adapta sin innovar mucho la novela, pero la lleva con seguridad y cuenta con dos grandes actrices en un duelo memorable, donde Julie Depardieu tiene el papel de su vida, el de una mujer perdedora y neurótica pero luchadora, que además es culta pero nada pedante, con la que todo el mundo se identificará. Emmanuelle Béart lleva con su habitual sobriedad el papel de la hermana frívola, aunque sabe que es el que más antipático caerá al espectador, aunque el de la hija adolescente de Joséphine compite con ella para ello, con su ceño fruncido y sus reproches a su madre, a la que culpa de que su padre ya no esté en casa, mientras se pasea por la pantalla como una niña mimada que se cree la más guapa del mundo, algo que hace que nos identifiquemos aun más con su sufridora madre. Quitando estos tres personajes, los demás, incluyendo el de Quim Gutiérrez, son más bien “accesorios”, que no son muy importantes pero son necesarios en la trama. Como muchas películas francesas, hay varias sorpresas argumentales y prescinde al final de moralinas de Hollywood. Cine de personajes cotidianos que gustará a los cinéfilos y desagradará a los que sólo disfrutan con cine de acción de personajes con encefalograma plano.

LOS OJOS AMARILLOS DE LOS COCODRILOS: * * *

"ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS " de Cécile Telerman

Entre els llibres que han estat un "best-seller", és a dir, que s'han venut molts exemplars d'aquests, està aquesta novel la de l'autora francesa Katherine Pancol amb un curiós i simbòlic títol. Com molts llibres de grans vendes, no manquen pretendents en allò d'adaptar-la al cinema o la televisió. Un exemple recent el tenim en "El metge" de Noah Gordon, la adaptació cinematogràfica de la qual ja vaig comentar aquí. Però aquí hi ha una novel la francesa, l'argument de la qual és frontalment diferent al d’"El metge", ja que aquí no hi apareixen ni personatges ni paisatges exòtics, ni hi ha tampoc grans històries tràgiques d'amor ni tampoc situacions èpiques tipus "Lawrence d'Aràbia". Els personatges d’"Els ulls grocs dels cocodrils" són més aviat quotidians, encara que certs detalls no ho semblin gaire. Dues germanes, Iris (Emmanuelle Béart) i Joséphine (Julie Depardieu, filla de Gérard, a la que vam veure en "El pastís de noces"), creixen i tenen èxit en la vida de manera diferent. Mentre la primera és una burgesa frívola que té la sort de casar-se amb un marit pròsper, Philippe (Patrick Bruel), la segona, historiadora especialista en l'Edat Mitjana, descobreix un dia horroritzada que el seu marit, aturat des de fa temps, li fa el salt amb una altra. Fa fora el marit, ell se'n va a viure amb l'amant i per la Joséphine hi comença una odissea, des de tirar endavant amb les seves filles i els pocs diners que guanya, i a sobre, aguantar les bronques i retrets de la seva prepotent filla adolescent, descrita encertadament per un crític cinematogràfic com una  "adolescent tirana". Té una mica d'alegria a la vida quan a la Biblioteca coneix casualment a un jove simpàtic, l'italià Luca (el català Quim Gutiérrez , de sèries com a "Poblenou" o el cinema de Daniel Sánchez Arévalo) , amb el qual inicia una relació sense que ho sàpiguen les seves filles. Un dia, Iris, per fer-se l'interessant, diu a les seves amistats que va a escriure una novel la, i com no serveix per a això, recorrerà a la seva germana perquè l'escrigui per ella. Joséphine, a contracor, hi accepta, tot i que ho fa perquè necessita diners. Hi ha més personatges, a qual més frustrat amb la seva vida personal, que mira de tirar endavant com pot. La cineasta Cécile Telerman, de la qual recordem "Perquè les dones sempre volem més?", adapta, sense innovar gaire, la novel la, però la duu amb seguretat i compta amb dues grans actrius dins un duel memorable, on la Julie Depardieu té el paper de la seva vida, el d'una dona perdedora i neuròtica però lluitadora, que a més és culta però gens pedant, amb la qual tothom s'identificarà. Emmanuelle Béart porta amb la seva habitual sobrietat el paper de la germana frívola, encara que sap que és el que més antipàtic resultarà a l'espectador , tot i que el de la filla adolescent de Joséphine competeix amb ella per això, amb el seu nas arrufat i els seus retrets a la seva mare, a la qual culpa que el seu pare ja no hi sigui a casa, mentre es passeja per la pantalla com una nena mimada que es creu la més maca de tot arreu, cosa que fa que ens identifiquem encara més amb la seva patidora mare. Traient aquests tres personatges, els altres, fins i tot el de Quim Gutiérrez, són més aviat " accessoris", que no són gaire importants, però són necessaris dins la trama. Com moltes pel lícules franceses, hi ha diverses sorpreses argumentals i prescindeix al final de moralines de Hollywood. Cinema de personatges quotidians que agradarà als cinèfils i desagradarà als quals només gaudeixen amb cinema d'acció de personatges amb encefalograma pla.

ELS ULLS GROCS DELS COCODRILS : * * *

http://www.imdb.com/title/tt2571502/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=eFfepHZMuJs

https://www.youtube.com/watch?v=LcsPPxulJdw