GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA de Guillaume Galienne EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA de Guillaume Galienne

El filme que se ha llevado más Premios César de 2014 es una historia autobiográfica, contada de manera muy original, que tiene a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la dirección cinematográfica después de una carrera en el teatro y algunos papeles secundarios en el cine. También se basa en su propia obra de teatro, donde él encarnaba todos los personajes y al llevarla al cine se reserva dos, el suyo y el de su madre, en un ejercicio de sinceridad asombroso, sin importarle rebasar el límite de lo absurdo o incluso de lo políticamente correcto. Destaca sobre todo su relación con su madre, un complejo de Edipo muy acusado, que le tiene acomplejado sin remedio hasta que consigue superarlo. Antes, veremos varias etapas del pobre Guillaume en su aprendizaje de la vida, desde su viaje a España, a La Línea de la Concepción (una ciudad que él describe como tan fea como Le Havre y con unos personajes salidos de un filme de Almodóvar) o a Londres (donde sufre un desengaño amoroso en un internado de élite). Galienne es el centro absoluto de la trama, entonces, y los demás personajes, no sólo la madre, son simples accesorios. Hay varias escenas antológicas, con un peculiar instinto de observación de lo cotidiano. Un autor que promete, ya que hoy en día escasean los actores-autores con universo propio, teniendo en cuenta que el cine comercial prefiere a los cómicos simplones, mientras que los más preocupados por lo artístico son tratados de pedantes y relegados al cine “de minorías”, como le pasaba a Jacques Tati.

GUILLAUME Y LOS CHICOS A LA MESA: * * * *

"EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA" de Guillaume Galienne

El film que s'ha dut més Premis César del 2014 és una història autobiogràfica, explicada d’una manera molt original, que té a un actor (Guillaume Galienne) que debuta en la direcció cinematogràfica després d'una carrera al teatre i alguns papers secundaris al cinema. També es basa en la seva pròpia obra de teatre , on ell encarnava tots els personatges i al portar-la al cinema es reserva dos, el seu i el de la seva mare, dins un exercici de sinceritat sorprenent, sense importar-li gens ultrapassar el límit d’allò més absurd o fins i tot d’allò que és políticament correcte. Destaca sobretot la seva relació amb la seva mare, un complex d'Èdip molt acusat, que li té acomplexat sense remei fins que aconsegueix superar-lo. Abans, veurem diverses etapes del pobre Guillaume en el seu aprenentatge de la vida, des del seu viatge cap a Espanya, a La Línia de la Concepció (una ciutat que ell descriu com tan lletja com Le Havre i amb uns personatges sortits d'un film d'Almodóvar) o cap a Londres (on pateix un desengany amorós a un internat d'elit). Galienne és el centre absolut de la trama, llavors, i els altres personatges, no només la mare, són simples accessoris. Hi ha diverses escenes antològiques, amb un peculiar instint d'observació de la quotidianitat. Un autor que promet, ja que avui en dia hi escassegen els actors-autors amb un univers propi, tenint en compte que el cinema comercial prefereix als còmics beneits, mentre que els més preocupats pel toc artístic són tractats de pedants i relegats al cinema "de minories", com li passava a Jacques Tati.

EN GUILLAUME I ELS NOIS, A TAULA : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2315200/?ref_=nm_flmg_act_3

https://www.youtube.com/watch?v=803Ukvp-5NY

https://www.youtube.com/watch?v=FOEn-LFM-0E 

EL GRAN HOTEL BUDAPEST de Wes Anderson

Wes Anderson es un cineasta americano con un estilo propio y peculiar, que le hace muy cercano a Federico Fellini en su gusto por los ambientes barrocos, los personajes grotescos o las tramas delirantes. Lo mismo se inspira en el Comandante Cousteau y sus documentales sobre las especies marinas, se monta rocambolescos viajes a la India o ahora, que muestra un surrealista hotel de un imaginario país europeo. Todo empieza en 1988, donde el escritor más famoso del país (Jude Law, “Sherlock Holmes”) se encuentra en el antaño en auge Gran Hotel Budapest con su dueño, un anciano que recordará su vida, cuando sólo era un fugitivo de un país de Oriente Medio que encuentra trabajo como botones del hotel, al caerle bien al conserje del mismo, Gustave H. (Ralph Fiennes). Y retrocedemos a la década de 1930, antes de la II Guerra Mundial. Así, asistiremos a una galería de personajes de todo tipo, con situaciones inverosímiles pero repletas de humor negro, unas interpretaciones deliberadamente histriónicas y una ambientación adecuada. El reparto es variadísimo, y en él también veremos a Adrien Brody (“El pianista”), Harvey Keitel (“Teniente corrupto”), Willem Dafoe (“La última tentación de Cristo”) o los franceses Léa Seydoux (“La vida de Adèle”) o Mathieu Amalric (“La escafandra y la mariposa”). El también francés Alexandre Desplat firma una genial banda sonora, de ritmo centroeuropeo que recuerda a veces a las de Emir Kusturica, demostrando que funciona muchísimo mejor en filmes europeos o independientes que cuando trabaja en Hollywood. Lo estupendo del caso es que la película ha funcionado bien en la taquilla, pese a que se sale completamente del típico filme de Hollywood; se sabe que si el público ve algo con ingenio, aunque sea algo rupturista, lo acepta. Y más ahora, con los gustos cada vez más banalizados por la telebasura.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST: * * * *

"EL GRAN HOTEL BUDAPEST" de Wes Anderson

Wes Anderson és un cineasta americà amb un estil propi i peculiar, que li fa molt proper a Federico Fellini en el seu gust pels ambients barrocs, els personatges grotescos o les trames delirants. El mateix es pot inspirar en el Comandant Cousteau i els seus documentals sobre les espècies marines, fa rocambolescos viatges cap a l'Índia o ara, que mostra un surrealista hotel d'un imaginari país europeu. Tot comença el 1988, on l'escriptor més famós del país (Jude Law, "Sherlock Holmes") es troba a l’abans en auge Gran Hotel Budapest amb el seu propietari, un ancià que recordarà la seva vida, quan només era un fugitiu d'un país d'Orient Mitjà que troba feina com a grum de l'hotel, en caure-li bé al conserge del mateix , Gustave H. (Ralph Fiennes). I retrocedim a la dècada de 1930, abans de la II Guerra Mundial. Així, assistirem a una galeria de personatges de tota mena, amb situacions inversemblants però plenes d'humor negre, unes interpretacions deliberadament histriòniques i una ambientació adequada. El repartiment és variadíssim, i en ell també veurem Adrien Brody ("El pianista"), Harvey Keitel ("Tinent corrupte"), Willem Dafoe (“L’ultima temptació de Crist”) o els francesos Léa Seydoux ("La vida d'Adèle") o Mathieu Amalric ("L'escafandra i la papallona”). El també francès Alexandre Desplat signa una genial banda sonora, de ritme centreeuropeu que recorda de vegades a les d'Emir Kusturica, demostrant que funciona molt millor en films europeus o independents que quan treballa a Hollywood. El fantàstic del cas és que la pel lícula ha funcionat bé a la taquilla, tot i que se surt completament del típic film de Hollywood; se sap que si el públic veu alguna cosa amb enginy, tot i que sigui una mica rupturista, ho accepta. I més ara, amb els gustos cada vegada més banalitzats per la teleporqueria.

EL GRAN HOTEL BUDAPEST : * * * *

http://www.imdb.com/title/tt2278388/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=b7Dg35LBGBc

https://www.youtube.com/watch?v=9l3v8zKwjPg