Los hermanos Luc y Jean-Pierre Dardenne son dos hermanos
cineastas belgas, que siguen el mismo camino que sus colegas y también
hermanos, los italianos Paolo y Vittorio Taviani, estos autores de películas
como “Padre Padrone” o la ganadora en Berlín “César debe morir”. Cine social
que plantea temas claros, de no fácil digestión por un espectador medio, a
veces muy duros.
Un cine que no
acierta en muchas veces, ya que como hacen muchos cineastas, van más a impactar
como sea, de manera sensacionalista o demagógica, pero es válido por que los
Dardenne saben darle a sus historias un estilo que respira veracidad. Han
ganado dos veces en Cannes con “Rosetta” y “El niño”, y con su anterior película,
“El niño de la bicicleta”, consiguieron una nominación al Óscar.
Ahora, Bélgica, su
país natal, les recompensa con elegir su película para representar al país de
Jacques Brel, veremos si consigue algo, pues el cine social nunca ha sido
demasiado recompensado en la categoría de filme extranjero, salvo excepciones
como la danesa “Pelle el Conquistador”, que en 1989 ganó la estatuilla cuando
Pedro Almodóvar concurría por primera vez con “Mujeres al borde de un ataque de
nervios”.
Por primera vez, los Dardenne recurren a una estrella de
fama internacional como protagonista, como la actriz francesa Marion Cotillard,
que tan bien supo recrear a la inigualable Edith Piaf en “La vida en rosa”, con
la que ganó el Óscar a la Mejor Actriz. Ella aceptó, pues en Francia es normal ver a la mayoría
de sus actores haciendo cine comercial o de autor (la prueba es su desgarrador
personaje de tullida en “De óxido y hueso” de Jacques Audiard), y se mete en la piel de Sandra, una mujer
casada y con dos hijos que trabaja en una fábrica de una ciudad belga, que
estuvo de baja por depresión, y se entera por el jefe de personal que puede
volver a trabajar siempre que sus compañeros de trabajo renuncien a cobrar una
paga extra. Si no, ella será despedida.
Se entera por su compañera
de trabajo Juliette que se ha convocado una nueva votación en pocos días, y
tendrá un fin de semana para convencer a varios compañeros de trabajo que hagan
ese sacrificio por ella. Les visitará uno a uno, con reacciones diferentes, por
supuesto, y de todo tipo. Encontraremos reacciones solidarias, otras todo lo
contrario e incluso alguna realmente violenta y truculenta.
El estilo aquí de los Dardenne es la renuncia total a la
espectacularidad, incluida la música en la banda sonora (sólo se oirá música en
ésta película si se escucha en la radio de un coche o en la música de
ambiente), para conseguir la máxima verosimilitud y sin querer en ningún
momento caer en la moralina o en presentar a determinados personajes como
buenos perfectos.
Ahí hay una de las
virtudes del filme, y también uno de sus mayores defectos, pues a veces pasa de
presentarnos la enésima petición de Sandra a alguien del trabajo que renuncie a
su paga extra para que ella siga trabajando con toques repentinos de violencia
latente, como la salvaje agresión del hijo de un compañero de trabajo a su
padre y a la propia Sandra, dejándolos allí abandonados y tirados en el suelo,
mientras él se largaba en su coche con su novia, a la que él trataba más como a
una esclava que a una novia.
Para que lo
entendamos, los directores usan un estilo frío, distante, que le da absoluta
veracidad a todo, por lo que conviene ir mentalizados para ver la película, que
sabiamente dura una hora y media, no se alarga demasiado, pues lo que cuenta en
el fondo es muy sencillo. Y por ello cuesta conectar del todo, aunque los
repentinos cambios antes mencionados nos toquen en el alma y volvamos a
conectarnos.
Todos los
trabajadores son de orígenes diferentes, ya que hay belgas, africanos e incluso
gente de habla hispana. Nos sorprenderemos gratamente con la reacción de uno de
ellos, que rompe a llorar y dice que apoyará a Sandra, ya que ella le ayudó
cuando lo necesitaba. Eso es lo que plantean los Dardenne, casi como hacen las
obras teatrales de Shakespeare, las dudas, miedos y mezquindades del alma
humana, aquí desnuda de artificios y de esos tópicos de Hollywood.
Dejé para el final a la protagonista, Marion Cotillard,
que encarna su personaje de manera sobria, aparentemente impasible, sin
histrionismos ni arranques de rabia estilo Hollywood. Tampoco va maquillada de
manera espectacular, sino anodina, como cualquier trabajadora del extrarradio.
Ello hace que su interpretación sea grandiosa, y sea por donde el espectador,
sobre todo el parado o el que ve peligrar su trabajo, sienta lo que pasa, y
cómo los egoísmos y miedos personales nos hacen ignorar que otra persona
necesita nuestra ayuda. Eso sí, Sandra lamenta en varias ocasiones ir de casa
en casa a pedirles eso, sintiéndose una mendiga.
Un tipo de cine que
no es fácil de degustar, pero que es necesario que se haga, que no va en ningún
momento con los delirios de grandeza de cualquier superproducción de Hollywood.
Y que es de actualidad, desgraciadamente, con esas miles de fábricas donde sus
dueños deciden reducir plantillas y mandar al paro a trabajadores como quien se
come un bocadillo de anchoas.
DOS DÍAS, UNA NOCHE:
* * *
"DOS DIES, UNA
NIT" DELS GERMANS DARDENNE
Els germans Luc i
Jean-Pierre Dardenne són dos germans cineastes belgues, que segueixen el mateix
camí que els seus col·legues i també germans, els italians Paolo i Vittorio
Taviani, aquests autors de pel·lícules com a "Pare Patró" o la
guanyadora a Berlín "César ha de morir". Cinema social que planteja
temes clars, de no fàcil digestió per un espectador mitjà, sovint molt durs.
Un cinema que no
encerta moltes vegades, ja que com fan molts cineastes, van més a impactar com
sigui, de manera sensacionalista o demagògica, però és vàlid perquè els
Dardenne saben donar-li a les seves històries un estil que fa olor de
veracitat. Han guanyat dues vegades a Canes amb "Rosetta" i "El
nen", i amb la seva anterior pel·lícula, "El nen de la
bicicleta", van aconseguir una nominació a l'Óscar.
Ara, Bèlgica, el seu
país natal, els recompensa amb triar la seva pel·lícula per representar el país
de Jacques Brel, veurem si aconsegueix alguna cosa, ja que el cinema social mai
no ha estat massa recompensat dins la categoria de film estranger, llevat
d'excepcions com la danesa "Pelle el Conqueridor ", que el 1989 va
guanyar l'estatueta quan Pedro Almodóvar concorria per primera vegada amb
"Dones a punt d'un atac de nervis".
Per primera vegada,
els Dardenne contracten una estrella de fama internacional com a protagonista,
com l'actriu francesa Marion Cotillard, que tan bé va saber recrear a la
inigualable Edith Piaf a "La vida en rosa", amb la qual va guanyar
l'Oscar a la Millor actriu. Ella va acceptar, ja que a França és normal veure la
majoria dels seus actors fent cinema comercial o d'autor (la prova és el seu
punyent personatge de tolida a "D’òxid i os" de Jacques Audiard), i
es fica en la pell de la Sandra, una dona casada i amb dos fills que treballa a
una fàbrica d'una ciutat belga, que va estar de baixa per depressió, i
s'assabenta pel cap de personal que pot tornar a treballar sempre que els seus
companys de feina renunciïn a cobrar una paga extra. Si no, ella serà acomiadada.
S'assabenta per la
seva companya de feina, la Juliette, que s'ha convocat una nova votació en pocs
dies, i tindrà un cap de setmana per convèncer a diversos companys que facin
aquest sacrifici per ella. Els visitarà un darrera l’altre, amb reaccions
diferents, és clar, i de tot tipus. Trobarem reaccions solidàries, d’altres tot
el contrari i fins i tot alguna realment violenta i truculenta.
L'estil aquí dels
Dardenne és la renúncia total a l'espectacularitat, fins i tot a la música dins
la banda sonora (només es sentirà música en aquesta pel·lícula si s'escolta a
la ràdio d'un cotxe o dins la música d'ambient), per aconseguir la màxima
versemblança i sense voler en cap moment caure en la moralina o a presentar a
determinats personatges com a bons perfectes.
Aquí hi ha una de les
virtuts del film, i també un dels seus majors defectes, doncs de vegades passa
de presentar l'enèsima petició de la Sandra a algú de la feina que renunciï a
la seva paga extra perquè ella segueixi treballant amb tocs sobtats de
violència latent, com la salvatge agressió del fill d'un company de feina al
seu pare i a la pròpia Sandra, deixant-los allà abandonats i caiguts a terra,
mentre ell es deixava anar en el seu cotxe amb la seva xicota, a la qual ell
tractava més com a una esclava que no pas com una xicota.
Perquè ho entenguem,
els directors fan servir un estil fred, distant, que li dóna una absoluta
veracitat a tot, de manera que convé anar-hi mentalitzats per veure la
pel·lícula, que sàviament dura una hora i mitja, no s'allarga massa, ja que
allò que compta en el fons és ben senzill. I per això costa connectar del tot,
encara que els sobtats canvis abans esmentats ens toquin en l'ànima i tornem a
connectar.
Tots els treballadors
són d'orígens diferents, ja que hi ha belgues, africans i fins i tot gent de
parla hispana. Ens sorprendrem gratament amb la reacció d'un d'ells, que trenca
a plorar i diu que donarà suport a Sandra, ja que ella el va ajudar quan ho
necessitava. Això és el que plantegen els Dardenne, gairebé com fan les obres
teatrals de Shakespeare, els dubtes, pors i mesquineses de l'ànima humana, aquí
nua d'artificis i d'aquests tòpics de Hollywood.
Vaig deixar per al
final la protagonista, la Marion Cotillard, que encarna el seu personatge de
manera sòbria, aparentment impassible, sense histrionismes ni arrencades de
ràbia estil Hollywood. Tampoc va maquillada de manera espectacular, sinó
anodina, com qualsevol treballadora de l'extraradi. Això fa que la seva
interpretació sigui grandiosa, i sigui per on l'espectador, sobretot l'aturat o
el que veu perillar la seva feina, senti el que passa, i com els egoismes i
pors personals ens fan ignorar que una altra persona necessita la nostra ajuda.
Això sí, Sandra lamenta en diverses ocasions anar de casa a casa a demanar-los
això, sentint-se una captaire.
Un tipus de cinema
que no és fàcil de degustar, però que cal que es faci, que no va en cap moment
amb els deliris de grandesa de qualsevol superproducció de Hollywood. I que és
d'actualitat, malauradament, amb aquestes milers de fàbriques on els seus amos
decideixen reduir plantilles i enviar a l'atur a treballadors com qui es menja
un entrepà d'anxoves.
DOS DIES, UNA NIT: *
* *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada