LUGARES COMUNES de Adolfo Aristarain y KAMCHATKA de Marcelo Piñeyro

El cine argentino, como cualquier cine con una industria con cierta fuerza, tiene varios géneros, y en muchos de ellos está presente la denuncia social, sobre todo la que recuerda la salvaje dictadura que el país sufrió entre 1976 y 1983, aunque no fuera la única que padeció, pero sí la peor de todas, con cicatrices que, como el Holocausto judío o el franquismo español, aun no se han cerrado. Dos películas que tienen un marcado tono de denuncia social están protagonizados por dos grandes actores argentinos, de mucho carisma y talento. La primera, “Lugares comunes”, por el veterano Federico Luppi, y la segunda, “Kamchatka”, por Ricardo Darín, el actor argentino más internacional del momento. La primera, de Adolfo Aristarain, director también de otra película sinceramente social, “Un lugar en el mundo”,  se rodó casualmente cuando el “corralito”, que colapsó la Economía argentina durante semanas, y habla de un matrimonio maduro (Federico Luppi y Mercedes Sampietro), residente en Buenos Aires, y cuyos hijos y nietos residen en España. Cuando él pierde su trabajo, viajan a Madrid, pero él entra en conflicto con su hijo y vuelven a Buenos Aires. Acabarán marchándose a una finca situada en lo más profundo del país. Allí, él verá cómo sus ideales se enfrentan a la realidad. Junto a Luppi está la actriz catalana Mercedes Sampietro (“La Riera”), como su mujer en la ficción.

“Kamchatka”, de Marcelo Piñeyro (“Las viudas de los Jueves”), se desarrolla durante la última dictadura que ha padecido el país sudamericano (1976-1983), con cientos de miles de desaparecidos, represaliados, asesinados y exiliados. Un matrimonio y su hijo (ella es Cecilia Roth) se ven obligados a huir, cambiar de identidad, de casa y de ciudad continuamente para salvar sus vidas. Ricardo Darín es el cabeza de familia, y el veterano Héctor Alterio es el padre de él. Como metáfora, los personajes ven en la televisión la serie televisiva americana “Los invasores”, donde el protagonista luchaba contra extraterrestres que invadían la Tierra disfrazados de seres humanos. Los extraterrestres serían aquí los responsables de la dictadura. Dos películas con fuerte problemática social y finales sin concesiones.

LUGARES COMUNES: * * *

KAMCHATKA: * * *

“LUGARES COMUNES” d’Adolfo Aristarain i "KAMCHATKA" de Marcelo Piñeyro

El cinema argentí, com a qualsevol cinema amb una indústria que té una certa força, té diversos gèneres, i en molts d'ells està present la denúncia social, sobretot la que recorda la salvatge dictadura que el país va patir entre el 1976 i  el 1983, encara que no fos la única que va patir, però sí la pitjor de totes, amb cicatrius que, com l'Holocaust jueu o el franquisme espanyol, encara no s'han tancat pas. Dues pel lícules que tenen un marcat to de denúncia social estan protagonitzades per dos grans actors argentins, de molt carisma i talent. La primera, “Lugares comunes”, pel veterà Federico Luppi, i la segona , "Kamchatka", per Ricardo Darín, l'actor argentí més internacional del moment. La primera, d’Adolfo Aristarain, director d’una altra pel.lícula sincerament social, “Un lugar en el mundo”, es va rodar casualment quan el "corralito", que va col lapsar l'Economia argentina durant setmanes, i parla d'un matrimoni madur (Federico Luppi i Mercè Sampietro), resident a Buenos Aires, i els fills i néts hi resideixen a Espanya. Quan ell perd la feina, viatgen cap a Madrid, però ell entra en conflicte amb el seu fill i tornen cap a Buenos Aires. Acabaran anant-se cap a una finca situada a les zones més profundes del país. Allà, ell hi veurà com els seus ideals s'enfronten a la realitat. Al costat de Luppi hi és l'actriu catalana Mercè Sampietro ("La Riera"), com la seva dona en la ficció.

"Kamchatka", de Marcelo Piñeyro (“Las viudas de los Jueves”), es desenvolupa durant l'última dictadura que ha patit el país sud-americà (1976-1983) , amb centenars de milers de desapareguts, represaliats, assassinats i exiliats. Un matrimoni i el seu fill (ella és Cecilia Roth) es veuen obligats a fugir, canviar d'identitat, de casa i de ciutat contínuament per salvar les seves vides. Ricardo Darín és el cap de família, i el veterà Héctor Alterio és el pare d'ell. Com a metàfora, els personatges veuen a la televisió la sèrie televisiva americana "Els invasors", on el protagonista lluitava contra extraterrestres que envaïen la Terra disfressats d'éssers humans. Els extraterrestres serien aquí els responsables de la dictadura. Dues pel lícules amb forta problemàtica social i finals sense concessions.

LUGARES COMUNES: * * *

KAMCHATKA: * * *

http://spanish.imdb.com/title/tt0329330/?ref_=fn_al_tt_1

http://spanish.imdb.com/title/tt0320042/?ref_=nv_sr_1

http://www.youtube.com/watch?v=xXQJbhcsAyI

http://www.youtube.com/watch?v=EIGch65ayJ0

http://www.youtube.com/watch?v=JkAWI_fS7Pc

LAS TRES NOCHES DE EVA y LOS VIAJES DE SULLIVAN de Preston Sturges LES TRES NITS D'EVA i ELS VIATGES D'EN SULLIVAN de Preston Sturges

Preston Sturges fue un cineasta y guionista de la época dorada de Hollywood, hoy en día olvidado, aunque recordado por los cinéfilos. Hace poco se cumplió medio siglo de su muerte, y nos legó algunas comedias clásicas muy notables. Aquí comento dos de ellas, aunque es más redonda la segunda que la primera. “Las tres noches de Eva” es una comedia de enredo clásica con una mujer y su padre que son dos pícaros que se dedican a timar a ingenuos. En esta ocasión, ella, Eva (Barbara Stanwyck) y el padre se encuentran en un barco que va desde Brasil a los EEUU con un famoso explorador, Charles (un jovencísimo Henry Fonda), que se enamora de la chica y caerá en su trampa. Pero ella se irá enamorando de verdad del ingenuo muchacho. Ya en EEUU, seguirá el enredo, aunque el guión hace cambiar algunos roles y ya no sabemos quién es el “malo”. Tiene algunos momentos muy ingeniosos, pero no deja de ser una comedia para pasar el rato, y la salvan en ocasiones los secundarios.

La segunda habla de un famoso director de cine, Sullivan (Joel McCrea), que huye del cine comercial y sólo prefiere la denuncia social pura y dura, y un día, para rodar con convicción una dura historia de marginados que sobreviven como pueden, decide disfrazarse de mendigo y recorrer el país así, para empaparse de todo lo que tiene que padecer un vagabundo. Pero las cosas se torcerán inesperadamente. Aquí el guión está más logrado, tiene varios momentos memorables, en especial la escena inicial, que recrea una de las películas del protagonista, una pelea en el techo de un tren. Aunque el final se sale un tanto de la buena línea general del filme, resulta una buena comedia social con mucha ironía soterrada y un empleo muy adecuado de los personajes secundarios.

LAS TRES NOCHES DE EVA: * *

LOS VIAJES DE SULLIVAN: * * * *

"LES TRES NITS D'EVA" i "ELS VIATGES D'EN SULLIVAN" de Preston Sturges

Preston Sturges va ser un cineasta i guionista de l'època daurada de Hollywood, avui dia oblidat, encara recordat pels cinèfils. Fa poc va fer mig segle de la seva mort, i ens va llegar d’algunes comèdies clàssiques ben notables. Aquí comento dues d'elles, encara que és més rodona la segona que no pas la primera. "Les tres nits d'Eva" és una comèdia d'embolics clàssica amb una dona i el seu pare que són dos murris que es dediquen a estafar a ingenus. En aquesta ocasió, ella, Eva (Barbara Stanwick), i el pare es troben dins un vaixell que va des del Brasil cap als EUA amb un famós explorador , Charles (un joveníssim Henry Fonda), que s'enamora de la noia i caurà en el seu parany. Però ella s'anirà enamorant de debò de l’ingenu noi. Ja als EUA, continuarà l'embolic, tot i que el guió fa canviar d’alguns rols i ja no sabem qui és el "dolent". Té alguns moments molt enginyosos, però no deixa de ser una comèdia per passar l'estona, i la salven de vegades els secundaris.

La segona parla d'un conegut director de cinema, Sullivan (Joel McCrea), que fuig del cinema comercial i només prefereix la denúncia social pura i dura, i un dia, per rodar amb convicció una dura història de marginats que sobreviuen amb dificultats, decideix disfressar-se de captaire i recórrer el país així, per amarar-se de tot allò que ha de patir un rodamón. Però les coses es torçaran inesperadament. Aquí, el guió està més aconseguit, té diversos moments memorables, especialment l'escena inicial, que recrea una de les pel lícules del protagonista, una baralla al sostre d'un tren. Tot i que el final es surt una mica de la bona línia general del film, resulta una bona comèdia social amb molta ironia soterrada i una utilització molt adequada dels personatges secundaris.

LES TRES NITS D'EVA: * *

ELS VIATGES D'EN SULLIVAN: * * * *

http://spanish.imdb.com/title/tt0033804/?ref_=nm_flmg_wr_19

http://spanish.imdb.com/title/tt0034240/?ref_=nm_flmg_act_40

http://www.youtube.com/watch?v=ZeVAJre7PWU

http://www.youtube.com/watch?v=loAJ3cjr_Y0

http://www.youtube.com/watch?v=HUNHxGDLfIE

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La cuarta película de Woody Allen en Europa se hizo en nuestro país, tomando Barcelona como principal escenario y una parte para Oviedo. Fue polémica desde el momento mismo de que se anunció su rodaje, quizá más por razones políticas que por otra cosa, ya que había partidos ansiosos de meter su visión de Barcelona en el filme. Luego estaban los partidarios y detractores de Allen, estos últimos más partidarios de traer a alguien como Spielberg, más “decente” para su gusto, ya que veían al maestro neoyorkino como a una especie de degenerado. Después el paroxismo llegó con el rodaje de la película durante Julio y Agosto del 2007, con miles de personas presentes en el mismo, tal es la devoción que se le tiene a Allen en la capital catalana. Y finalmente la polémica con declaraciones del productor ejecutivo, Jaume Roures, dueño de Mediapro, diciendo que si Allen jamás volverá a rodar en Barcelona por no sé qué, y que luego no era cierto eso... Lo que la gente se quedarà es con que el retrato de Barcelona que hace Allen no se acerca a la realidad, es más bien el mismo que ha hecho de Nueva York durante años, es decir, más a su gusto que lo que existe de verdad. Trata de dos turistas americanas, de Nueva York (Scarlett Johansson y Rebecca Hall), que vienen a pasar vacaciones en Barcelona, y se llaman como las del título. Una está comprometida y la otra va por libre. Se alojan en la casa de una pariente (Patricia Clarkson, “Elegy”), y en una fiesta conocen a un pintor bohemio y mujeriego, Juan Antonio (Javier Bardem), el cual les tirarà los tejos a las dos sin complejos. Las invita a pasar un fin de semana en Oviedo y más tarde aparecerá la ex esposa del pintor, la temperamental y desequilibrada María Elena (Penélope Cruz, Óscar y Goya por este papel). Todo está contado como uno de aquellos “Cuentos Morales” de Éric Rohmer, y pesa mucho el aire de tópico español sobre Barcelona, con música de Paco De Lucía, por ejemplo, que quita credibilidad al relato, aparte que no hay mucha profundidad en situaciones y personajes. Además, todo es de tarjeta postal, Barcelona y Oviedo salen preciosas. Pero el ritmo es ameno y los habituales diálogos de Allen hacen llevadero todo. La fotografía de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) es adecuada para el ambiente bohemio y sin prejuicios que se presenta, algo habitual cuando a los americanos se les habla de Europa. Ah, las escenas de lesbianismo muy comentadas entre Scarlett y Penélope, una en una sala de revelado y otra en plan “ménage-à-trois” con Bardem, son sólo besos de pocos segundos. A veces se habla demasiado de cosas sin importancia.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * *

“VICKY CRISTINA BARCELONA” de Woody Allen

La quarta pel·lícula de Woody Allen a Europa es va fer al nostre país, prenent Barcelona com a principal escenari i una part per a Oviedo. Va ser polèmica des del moment mateix que es va anunciar el seu rodatge, potser més per raons polítiques que no pas per una altra cosa, ja que hi havia partits ansiosos de ficar la seva visió de Barcelona al film. Després, hi eren els partidaris i detractors d’Allen, aquests últims més partidaris de portar a algú com en Spielberg, més “decent” per al seu gust, ja que veien al mestre novaiorquès com a una mena de degenerat. Després, el paroxisme va arribar amb el rodatge de la pel·lícula durant Juliol i Agost del 2007, amb milers de persones presents al mateix, tal és la devoció que se li té a Allen, a la capital catalana. I finalment la polèmica amb declaracions del productor executiu, en Jaume Roures, l’amo de Mediapro, dient que si Allen mai no tornarà a rodar a Barcelona per no sé què, i que després no era pas cert això... El que la gent es quedarà és amb que el retrat de Barcelona que fa Allen no s'acosta a la realitat, és més aviat el mateix que ha fet de Nova York durant anys, és a dir, més al seu gust que no pas el que existeix de debò. Tracta de dos turistes americanes, de Nova York (Scarlett Johansson i Rebecca Hall), que hi vénen a passar vacances a Barcelona, i es diuen com les del títol. Una està compromesa i l'altra va per lliure. S'allotgen a la casa d'una parent (Patrícia Clarkson, “Elegy”), i a una festa coneixen a un pintor bohemi i faldiller, en Juan Antonio (Javier Bardem), el qual tractarà de lligar-se-les a totes dues sense complexos. Les convida a passar un cap de setmana a Oviedo i més tard hi apareixerà la ex muller del pintor, la temperamental i esbojarrada María Elena (Penèlope Cruz, Óscar i Goya per aquest paper). Tot està contat com un d'aquells “Contes Morals” d’Éric Rohmer, i pesa molt l'aire de tòpic espanyol sobre Barcelona, amb música d’en Paco De Lucía, per exemple, que treu credibilitat al relat, a part que no hi ha gaire profunditat en situacions i personatges. A més, tot és de targeta postal, Barcelona i Oviedo surten precioses. Però el ritme és amè i els habituals diàlegs d’Allen fan suportable tot. La fotografia de Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”) és l’adient per a l'ambient bohemi i sense prejudicis que es presenta, cosa habitual quan als americans se'ls parla d'Europa. Ah, les escenes de lesbianisme molt comentades entre la Scarlett i la Penèlope, una a una sala de revelat i l’altra en pla “ménage-à-trois” amb en Bardem, són només petons de pocs segons. De vegades es parla massa de coses sense importància.

VICKY CRISTINA BARCELONA: * * * 

http://www.youtube.com/watch?v=UJ3rlKh4utw

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn

Una película poco vista y difícil de encontrar en los videoclubs, al menos en alquiler (la he tenido que comprar en la Librería Blanquerna de Madrid, perteneciente a la Generalitat), con un planteamiento valiente, que a algunos no gustará. Igual que no gusta a algunos el Napoleón Bonaparte que bordaba Christian Clavier en aquella excelente serie de televisión, sobre todo cuando habla de otros países con los que tuvo guerras. Aquí se nos habla de algo poco conocido: el fundador de la actual Generalitat de Catalunya, me refiero la moderna, contando la época en el exilio (1939-1977) hasta su restauración en territorio catalán por Josep Tarradellas, Francesc Macià, fue coronel del Ejército español, y todo iba bien, hasta que unos militares destinados en Barcelona decidieron por su cuenta asaltar y destruir las sedes de la revista satírica “Cu-cut!” y el diario “La veu de Catalunya”, arrasándolo todo y lanzando gritos de “¡Muera Catalunya!” Ello indignó a Macià y en vez de solidarizarse con sus colegas, pidió que fueran procesados por indisciplina, algo contemplado en la Justicia militar. Con ello empieza su desapego al Ejército por sus cada vez más irreconciliables diferencias con sus altos mandos y compañeros de rango, hasta que le ofrecen ser Diputado en Madrid por Les Borges Blanques, su pueblo. La vida poco conocida de un personaje histórico importante de la Historia reciente, y que no gusta a todos. El cineasta y productor Josep Maria Forn, que ya llevó al cine el infamante proceso del franquismo contra el sucesor de Macià en la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, proceso en Catalunya”, vuelve al drama histórico tomando personajes reales mezclándolos con otros ficticios. Aquí, la vida de Macià está contada por una escritora irlandesa que habla catalán con acento irlandés y que llega a Barcelona a trabajar en “La veu de Catalunya”, interpretada por Molly Malcolm (“La caja Kovak”, “El maquinista”…), que le da un aspecto más objetivo a la historia. El propio Macià lo encarna sobresalientemente Abel Folk (“GAL”, “El porqué de las cosas”…), poniendo un creíble acento de Lleida, como el que tenía Macià. Ellos son los personajes más importantes, ya que el resto son secundarios en un reparto coral, pero destaco a Marta Marco como Eugènia, la esposa de Macià; Juan Luis Gallardo y Xabier Elorriaga como dos militares amigos suyos. Eso sí, se les presenta manteniendo siempre su dignidad personal, pese a sus ideas distintas. Si aparece algún extremista, se le presenta así por que lo es. Aceptable ambientación, sin despilfarros exagerados, pero siempre adecuada. En algunos momentos parece una de aquellas producciones británicas que se ambientan en el siglo XIX. Se le agradece que sea una película valiente, sin pararse a pensar si gustará a algunos o no. En Madrid se exhibió casi a escondidas, algo que me parece mal hecho. “Salvador Puig Antich” era igual de ambiciosa y valiente, pero se recibió mejor.

EL CORONEL MACIÀ: * * *

“EL CORONEL MACIÀ” de Josep Maria Forn Una pel·lícula poc vista i difícil de trobar als videoclubs, almenys en lloguer (l'he hagut de comprar a la Llibreria Blanquerna de Madrid, pertanyent a la Generalitat), amb un plantejament valent, que a alguns no agradarà. Igual que no agrada a alguns el Napoleó Bonaparte que brodava en Christian Clavier en aquella excel·lent sèrie de televisió, sobretot quan parla d'altres països amb els quals va tenir guerres. Aquí se'ns parla d'alguna cosa poc coneguda: el fundador de l'actual Generalitat de Catalunya, em refereixo la moderna, contant l'època en l'exili (1939-1977) fins a la seva restauració en territori català per en Josep Tarradellas, Francesc Macià, va ser coronel de l'Exèrcit espanyol, i tot anava bé, fins que uns militars destinats a Barcelona van decidir pel seu compte assaltar i destruir les seus de la revista satírica “Cu-cut!” i el diari “La veu de Catalunya”, arrasant-lo tot i llançant crits de “Mori Catalunya!” Això va indignar al Macià i en comptes de solidaritzar-se amb els seus col·legues, va demanar que fossin processats per indisciplina, cosa contemplada a la Justícia militar. Amb això comença el seu desencís a l'Exèrcit per les seves cada cop més irreconciliables diferències amb els seus alts comandaments i companys de rang, fins que li oferixen ser Diputat a Madrid per Les Borges Blanques, el seu poble. La vida poc coneguda d'un personatge històric important de la Història recent, i que no agrada a tots. El cineasta i productor Josep Maria Forn, que ja va dur al cinema l’infamant procés del franquisme contra el successor d’en Macià a la Generalitat, Lluís Companys, en “Companys, procès a Catalunya”, torna al drama històric prenent personatges reals barrejant-los amb d’altres ficticis. Aquí, la vida d’en Macià està contada per una escriptora irlandesa que parla català amb accent irlandès i que arriba a Barcelona a treballar a “La veu de Catalunya”, interpretada per la Molly Malcolm (“La caixa Kovak”, “El maquinista”…), que li dóna un aspecte més objectiu a la història. El mateix Macià ho encarna excel·lentment l’Abel Folk (“GAL”, “El perquè de tot plegat”…), fent un creïble accent de Lleida, com el que tenia en Macià. Ells són els personatges més importants, ja que la resta són secundaris en un repartiment coral, però destaco a la Marta Marco com l’Eugènia, la muller del Macià; Juan Luis Gallardo i Xabier Elorriaga com dos militars amics seus. Això sí, se'ls presenta mantenint sempre la seva dignitat personal, malgrat les seves idees diferents. Si hi apareix algun extremista, se li presenta així per que ho és. Acceptable ambientació, sense despeses exagerades, però sempre adequada. En alguns moments sembla una d'aquelles produccions britàniques que s'ambienten al segle XIX. Se li agraeix que sigui una pel·lícula valenta, sense parar-se a pensar si agradarà a alguns o no. A Madrid es va exhibir gairebé d'amagat, cosa que em sembla malament. “Salvador Puig Antich” era igual d'ambiciosa i valenta, però es va rebre millor. EL CORONEL MACIÀ: * * * http://www.youtube.com/watch?v=oQRVQ2Wu-Lw http://www.youtube.com/watch?v=Ao3-8_SC68U