Entrades populars

diumenge, 31 de març del 2013

SATYRICON de Federico Fellini





Federico Fellini se fijó en mitos reales o literarios para adaptarlos a su estilo personal e intransferible, como dice el tópico. De maneras desiguales, francamente. Éste es uno de los peores ejemplos, su peculiar adaptación de la obra cumbre del escritor, poeta y político Petronio, que vivió en el I siglo de nuestra era, en el apogeo del Imperio Romano, y fue consejero del Emperador Nerón. “Satiricón” no ha llegado entera a nuestros días, varios fragmentos se perdieron. En 1969, pocos años antes de una de sus obras maestras, “Amarcord”, como decimos, adaptó el “Satiricón” con una presencia abrumadora de su gran imaginación visual, tendiendo más a lo grotesco que nunca, esta vez fijándose en la gente de la Roma imperial, no como la Roma que él mostró en su visión más bien onírica de la capital italiana, desde aquel desfile de moda eclesiástica (sí, lo han leído bien) hasta su visión de sus gentes típicas. Pero si en esta última, esa visión estaba más lograda, en el “Satiricón”, la cosa fracasa debido a su recargado barroquismo, agobiante en su fealdad, recreándose sin complejos en ella. Luego, el mediocre reparto, la mayoría actores anglosajones mediocres y carentes de carisma, poco conocidos, o italianos con nombre artístico anglosajón, que en aquella época estaba muy de moda (fíjense en Bud Spencer y Terence Hill, en realidad Carlo Pendersoli y Mario Girotti, que se cambiaron los nombres al empezar a trabajar en “spaghetti-westerns”). Tampoco ayuda el ritmo narrativo cansino, frío y distante, incluyendo las habituales salidas de tono narrativas de Fellini, con aquellas peculiares escenas que no parecían nada coherentes, que en otras grandes películas suyas funcionaban a la perfección, pero aquí resultan insoportables, pedantes y rozando la tomadura de pelo. La banda sonora de Nino Rota es como siempre eran las de él, maravillosa, incluso esta vez, con un sonido atonal, extraño, en donde incluía algunas melodías que ya había utilizado en “Roma”. A él se le dio siempre mejor su recreación de ambientes populares italianos, como los peculiares habitantes del pueblo de “Amarcord” o los del balneario de “8 ½”, extraordinarias, que las de personajes más “sofisticados”, y lo mismo le pasó unos años después con su visión de Giacomo Casanova, convertido en una especie de máscara del Carnaval veneciano, o en una de sus últimas películas, “Y la nave va”, muestrario de gente de la ópera que va en un barco a lanzar al mar las cenizas de una cantante.

EL SATIRICON DE FELLINI: * *

“EL SATIRICÓ DE FELLINI” de Federico Fellini

Federico Fellini es va fixar en mites reals o literaris per adaptar-los al seu estil personal i intransferible, com diu el tòpic. De maneres desiguals, francament. Aquest és un dels pitjors exemples, la seva peculiar adaptació de l’obra cimera de l’escriptor, poeta i polític Petroni, que va viure al I segle de la nostra era, en l’apogeu de l’Imperi Romà, i va ser conseller de l’Emperador Neró. “Satiricó” no ha arribat sencer als nostres dies, diversos fragments es van perdre. El 1969, pocs anys abans d’una de les seves obres mestres, “Amarcord”, com diem, en Fellini va adaptar el “Satiricó” amb una presència aclaparadora de la seva gran imaginació visual, tendint més al costat grotesc que mai, aquesta vegada fixant-se en la gent de la Roma imperial, no pas com la Roma que ell va mostrar en la seva visió més aviat onírica de la capital italiana, des d’aquell desfilada de moda eclesiàstica (sí, ho han llegit bé) fins a la seva visió de la seva gent típica. Però si en aquesta última, aquesta visió estava més assolida, al “Satiricó”, la cosa fracassa a causa del seu recarregat barroquisme, aclaparador en la seva lletjor, recreant-s’hi sense complexos. Després, el mediocre repartiment, la majoria d’actors anglosaxons mediocres i mancats de carisma, poc coneguts, o italians amb nom artístic anglosaxó, que en aquella època era molt de moda (fixin-se en Bud Spencer i Terence Hill, en realitat Carlo Pendersoli i Mario Girotti, que es van canviar els noms en començar a fer de “spaghetti-westerns”). Tampoc ajuda el ritme narratiu pesat, fred i distant, incloent les habituals sortides de to narratives de Fellini, amb aquelles peculiars escenes que no semblaven gens coherents, que en altres grans pel.lícules seves funcionaven a la perfecció, però aquí resulten insuportables, pedants i fregant la presa de pèl. La banda sonora de Nino Rota és com sempre eren les d’ell, meravellosa, fins i tot aquest cop, amb un so atonal, estrany, on incloïa algunes melodies que ja havia utilitzat en “Roma”. A ell se li va donar sempre millor la seva recreació d’ambients populars italians, com els peculiars habitants del poble d’”Amarcord” o els del balneari de “8 ½”, extraordinàries, que no pas les de personatges més “sofisticats”, i el mateix li va passar uns anys després amb la seva visió de Giacomo Casanova, esdevingut una mena de màscara del Carnestoltes venecià, o en una de les seves últimes pel.lícules, “I la nau se’n va”, mostrari de gent de l’òpera que va dins un vaixell a llançar al mar les cendres d’una cantant.

EL SATIRICÓ DE FELLINI: * *

EL PROFESOR (DETACHMENT) de Tony Kaye






Son muchas las películas con maestros de escuela y su relación con alumnos. Hay de todo, desde mirarlo desde el lado moralista, ternurista, sórdido, satírico, de denuncia… Esta película es de las que no muestran un lado amable de ambos. Y de las que no dejan una sensación agradable, no por que sea mala, que no lo es, sino por que su visión de los hechos que cuenta no es optimista, o lo es muy poco. Un maestro suplente en un instituto de una gran ciudad de EEUU, Henry Barthes (Adrien Brody), entra en una clase en donde se encuentra con toda clase de alumnos, unos conflictivos, otros con problemas de relación y otros buenos estudiantes. Arrastra un trauma personal debido a que años atrás, su madre fue violada por su abuelo y ello le volvió retraído, tímido y huraño, aunque cuando ejerce su trabajo de maestro sepa dirigirse a la gente. Una noche, en el autobús de vuelta a casa, coincide con una prostituta menor de edad, Erica (Sami Gayle), que está haciendo uno de sus servicios a un antipático cliente. Ella sigue a Henry hasta su casa, y él decide que pase la noche en su casa, para apartarla de la calle. Mientras, en el instituto, una alumna entrada en carnes, retraída y marginada, se fijará en él… Los tópicos habituales del “cine de instituto” en su lado más dramático, con la visión americana del tema, esta vez presentados de manera menos tópica, gracias al oficio de Tony Kaye, conocido por la notable “American History X”, donde denunciaba el racismo de la sociedad americana a través de un joven neonazi que en la cárcel renegaba de sus siniestros ideales, pero su hermano pequeño quería emular sus “hazañas”. Cine social sin concesiones.

EL PROFESOR (DETACHMENT): * * *

“EL PROFESSOR (DETACHMENT)” de Tony Kaye

Són moltes les pel.lícules amb mestres d’escola i la seva relació amb alumnes. N’hi ha de tot, des mirar-ho tot des del costat moralista, de la tendresa exagerada, des del costat sòrdid, satíric, de denúncia… Aquesta pel.lícula és de les que no mostren un costat amable de tot això. I de les que no deixen pas una sensació agradable, no perquè sigui dolenta, que no ho és, sinó perquè la seva visió dels fets que explica no és pas optimista, o ho és ben poc. Un mestre suplent a un institut d’una gran ciutat dels EUA, en Henry Barthes (Adrien Brody), entra en una classe on es troba amb tota mena d’alumnes, uns conflictius, d’altres amb problemes de relació i els altres bons estudiants. Arrossega un trauma personal pel fet que anys enrere, la seva mare va ser violada pel seu avi, i això li va tornar callat, tímid i esquerp, encara que quan exerceix la seva feina de mestre sàpiga dirigir-se a la gent. Una nit, a l’autobús de tornada a casa, coincideix amb una prostituta menor d’edat, l’Erica (Sami Gayle), que està fent un dels seus serveis a un antipàtic client. Ella segueix al Henry fins a casa seva, i ell decideix que passi la nit a casa, per apartar-la del carrer. Mentre, a l’institut, una alumna entrada en carns, retreta i marginada, es fixarà en ell… Els tòpics habituals del “cinema d’institut” dins el seu costat més dramàtic, amb la visió americana del tema, aquest cop presentats de manera menys tòpica, gràcies a l’ofici de Tony Kaye, conegut per la notable “American History X”, on denunciava el racisme de la societat americana a través d’un jove neonazi que a la presó renegava dels seus sinistres ideals, però el seu germà petit volia emular els seus “gestes”. Cinema social sense concessions.

EL PROFESSOR (DETACHMENT): * * *

(No tan) Feliz Navidad / (No gaire) Bon Nadal




(NO TAN) FELIZ NAVIDAD

Cada año por estas fechas, con la Navidad a punto para difundir su loable mensaje de paz, amor y armonía universal, está muy bien, y el cine se ha encargado de mostrarlo hasta la saciedad, Hollywood casi todo ello. Pero…

Ya nos sabemos de memoria el emotivo final de “Qué bello es vivir”, no negaremos el talento de Frank Capra para hacer emotiva y humana una historia más cursi que un rábano con lazo y, como acertadamente la definió el escritor y crítico de cine Julio Castedo, como “Una metáfora de catequista para niños”.

Pero aquí, como esas escenas navideñas ya las conocemos y ya nos rayan un poco, vamos aquí a mirar otras maneras de mirar la Navidad, incluso las que no tienen nada que recuerde a la felicidad plena, que también las hay. Y el cine no americano se ha encargado de mostrárnosla de vez en cuando.

Pues quince años después de “Qué bello es vivir”, Luis García Berlanga hizo una obra maestra donde satirizaba la Navidad, sus mezquindades, sus hipocresías y su loable pero fracasado intento de hacer la vida mejor a los más necesitados. En “Plácido” mostraba un frenético día de un honrado trabajador que intentaba conseguir dinero para pagar la letra de su motocarro, en peligro de embargo si no la pagaba a tiempo, mientras se lanzaba la campaña “Siente un pobre a su mesa”.

Berlanga, con la colaboración de Rafael Azcona en el guión, urdió una obra maestra que no deja títere con cabeza, como dice el tópico, pero aquí no se salva nadie: la familia, las buenas intenciones, lo que pille por enmedio. Desde los magníficos títulos de crédito iniciales, con fotomontajes de un pobre que es recogido de la calle, le llevan a una casa, come y bebe lo que quiere, hasta que vuelven a echarle a la calle y hala, nuevamente a pedir limosna.

Reparto coral el de la película, como era habitual en Berlanga, desde Casto Sendra “Cassen” hasta José Luis López Vázquez, con un ritmo frenético y donde no falta ni sobra nada, la sátira es perfecta e implacable.

Sólo decir que “Plácido” fue nominada al Óscar a la Mejor Película Extranjera (se lo llevó finalmente Ingmar Bergman por “El manantial de la doncella”), y que Berlanga, sarcástico, dijo “Si mi película la viera Frank Capra, le daría un infarto”. Lógico, a él nunca le gustó Capra ni su sobreexplotada “Qué bello es vivir”, de la que “Plácido” es su lúcido reverso.

Otra película que no muestra una Navidad idílica es la francesa “La bûche, cena de Navidad”, cuyo título se refiere a un tronco hecho de chocolate muy típico en la Nochebuena del país vecino, y que también desmonta los tópicos navideños, aunque con un estilo aparentemente más suave y moderado que el de “Plácido”:

Después de los títulos de crédito con la canción “Jingle bells”, en su primera escena aparece algo tan poco navideño como… un entierro. Y para que tenga la cosa más humor negro, cuando el ataud del difunto ya está en el hoyo (literalmente), suena un teléfono móvil. Todos creen que es el suyo, pero no: está con el muerto. Y a ver quién es el guapo que baja al fondo del hoyo, abre el ataúd, coge el móvil del muerto y contesta a la llamada, que era de la ex mujer del difunto.

Todo esto ocurre tres días antes de Navidad, y tenemos a tres hermanas, Emmanuelle Béart, Sabine Azéma y Charlotte Gainsbourg, que no tienen motivos para una Navidad feliz. Especialmente la segunda, que está embarazada de su pareja, y que para más inri, es un hombre casado, que lleva 12 años con una doble vida, y cuya esposa está a punto de dar a luz a su quinto hijo. Tiene que elegir entre una de las dos, es decir, quedarse con una y la otra, embarazada o no, que se busque la vida como pueda. Y poco antes de la Misa del Gallo, tomará la decisión final:

Y la que parece más lúcida de las hermanas, Emmanuelle Béart, no es feliz ni su matrimonio tan perfecto. Su marido la engaña con otra y al final estalla, ya que todos la tienen como quién te resolverá todos tus problemas:

La otra hermana, Charlotte Gainsbourg, es al final la más fuerte de las tres. Es independiente, no piensa demasiado en relaciones estables y está dedicada a su trabajo.

Para acabar con esta gran película, también se fija en otros personajes importantes en la trama y que hoy en día todos tenemos en nuestra familia más de uno: los padres divorciados con hijos, que cuando llega la Navidad resulta complicado saber en qué casa pasará cada uno las fiestas, si podrán tener a los hijos en la mesa o estarán en la mesa de otro.

Hay otras películas con la Navidad en el título, pero con un trasfondo nada idílico: primero está “Feliz Navidad, Mr. Lawrence” de Nagisa Oshima, donde tenían un duelo interpretativo dos músicos que son actores de vez en cuando: David Bowie y Ryuchi Sakamoto, enmedio de la II Guerra Mundial, en Java, Navidad de 1942, con el implacable enfrentamiento entre dos culturas, la occidental británica y la japonesa, ésta última todavía con sus códigos de honor de los samurais, que por cualquier tontería, hala, se arregla todo con el “hara-kiri”.

Sakamoto era además el autor de la banda sonora, y su personaje tenía con el de Bowie una relación de amor-odio, incluso llegando a la homosexualidad.

Y ya que hablamos de guerras, pues pasemos a la I Guerra Mundial, que enmedio de las trincheras de Francia, un hecho real poco conocido: en el día de Navidad de 1914, soldados alemanes decidieron una tregua por su cuenta con los franceses y escoceses, enmedio de las trincheras y la nieve de aquella guerra.

Después continuó la guerra, y los soldados y oficiales que secundaron esta tregua fueron deportados a otros frentes de batalla, o degradados, o incluso fusilados. Pero muestra un claro mensaje de paz, amor y fraternidad frente a la locura humana. Emotiva es la escena en donde escoceses, alemanes y franceses cantan a coro “Adeste fidelis”. Hay que agradecer al director de “Feliz Navidad” que en todo momento respeta la dignidad de los contendientes, fueran cual fueran sus ideas.

Y como no queremos sacar sólo lo triste, en nuestro propósito de que pasemos todos una feliz Navidad lo mejor posible, o si no, siempre viene bien un capítulo navideño de Los Simpson, que siempre saben sacarle su lado divertido o sarcástico a esta época del año. Con ellos, nunca nos parecerá cursi la Navidad, sino simplemente que la sintamos como es. Así que… Feliz Navidad.

(NO GAIRE) BON NADAL

Cada any per aquestes dates, amb el Nadal a punt per difondre el seu lloable missatge de pau, amor i harmonia universal, està molt bé, i el cinema s’ha encarregat de mostrar fins a la sacietat, Hollywood gairebé tot això. Però…

Ja ens sabem de memòria l’emotiu final de “Què bonic és viure”, no negarem el talent de Frank Capra per fer emotiva i humana una història més cursi que un rave amb llaç i, com encertadament la va definir l’escriptor i crític de cinema Julio Castedo, com “Una metàfora de catequista per a nens”.

Però aquí, com aquestes escenes nadalenques ja les coneixem i ja ens ratllen una mica, anem aquí a mirar d’altres maneres de mirar el Nadal, fins i tot les que no tenen res que recordi a la felicitat plena, que també n’hi ha. I el cinema no americà s’ha encarregat de mostrar-nos-la de tant en tant.

Doncs quinze anys després de “Què bonic és viure”, Luis García Berlanga va fer una obra mestra on satiritzava el Nadal, les seves mesquineses, les seves hipocresies i el seu lloable però fracassat intent de fer la vida millor als més necessitats. A “Plácido” mostrava un frenètic dia d’un honrat treballador que intentava aconseguir diners per pagar la lletra del seu motocarro, en perill d’embargament si no la pagava a temps, mentre es llançava la campanya “Asseu-hi un pobre a la vostra taula”.

Berlanga, amb la col.laboració de Rafael Azcona al guió, va ordir una obra mestra que no deixa res dempeus, com diu el tòpic, però aquí no es salva ningú: la família, les bones intencions, tot allò que agafi pel mig. Des dels magnífics títols de crèdit inicials, amb fotomuntatges d’un pobre que és recollit del carrer, el porten a una casa, menja i beu el que vol, fins que tornen a llençar-li al carrer i au, novament a demanar almoina.

Repartiment coral, el de la pel.lícula, com era habitual en Berlanga, des de Cast Sendra “Cassen” fins a José Luis López Vázquez, amb un ritme frenètic i on no falta ni sobra res, la sàtira és perfecta i implacable.

Només dir que “Plácido” va ser nominada a l’Oscar a la Millor Pel.lícula Estrangera (hi va portar finalment Ingmar Bergman per “La font de la donzella”), i que Berlanga, sarcàstic, va dir “Si la meva pel.lícula la veiés en Frank Capra, li donaria un infart”. Lògic, a ell mai no li va agradar Capra ni la seva sobreexplotada “Què bonic és viure”, de la qual “Plácido” és el seu lúcid revers.

Una altra pel.lícula que no mostra un Nadal idíl.lic és la francesa “La bûche, sopar de Nadal”, el títol es refereix a un tronc fet de xocolata molt típic en la nit de Nadal del país veí, i que també desfa els tòpics nadalencs, encara que amb un estil aparentment més suau i moderat que el de “Plácido”.

Després dels títols de crèdit amb la cançó “Jingle bells”, en la seva primera escena apareix una cosa tan poc nadalenca com… un enterrament. I perquè tingui la cosa més humor negre, quan el taüt del difunt ja hi és al forat (literalment), sona un telèfon mòbil. Tots creuen que és el seu, però no: hi és amb el mort. I a veure qui és el guapo que baixa al fons del forat, obre el taüt, agafa el mòbil del mort i contesta a la trucada, que era de l’exdona del difunt.

Tot això passa tres dies abans de Nadal, i tenim a tres germanes, Emmanuelle Béart, Sabine Azéma i Charlotte Gainsbourg, que no tenen pas de motius per un Nadal feliç. Especialment la segona, que està embarassada de la seva parella, i que per més inri, és un home casat, que porta 12 anys amb una doble vida, i la seva dona està a punt de donar a llum al seu cinquè fill. Ha de triar entre una de les dues, és a dir, quedar-se amb una i l’altra, embarassada o no, que es busqui la vida com pugui. I poc abans de la Missa del Gall, prendrà la decisió final.

I la que sembla més lúcida de les germanes, Emmanuelle Béart, no és pas feliç ni el seu matrimoni tan perfecte. El seu marit l’enganya amb una altra i al final esclata, ja que tots la tenen com qui et resoldrà tots els teus problemes.

L’altra germana, Charlotte Gainsbourg, és al final la més forta de les tres. És independent, no pensa massa en relacions estables i està dedicada a la seva feina.

Per acabar amb aquesta gran pel.lícula, també es fixa en altres personatges importants en la trama i que avui dia tothom tenim en la nostra família més d’un: els pares divorciats amb fills, que quan arriba el Nadal és complicat saber a quina casa passarà cadascú les festes, si podran tenir els fills a la taula o seran a la taula d’un altre.

Hi ha d’altres pel.lícules amb el Nadal al títol, però amb un rerefons gens idíl.lic: primer està “Bon Nadal, Mr Lawrence” de Nagisa Oshima, on tenien un duel interpretatiu dos músics que són actors de tant en tant: David Bowie i Ryuchi Sakamoto, enmig de la Segona Guerra Mundial, a Java, Nadal de 1942, amb l’implacable enfrontament entre dues cultures, l’occidental britànica i la japonesa, aquesta última encara amb els seus codis d’honor dels samurais, que per qualsevol tonteria, au, s’arregla tot amb el “hara-kiri”.

Sakamoto era, a més, l’autor de la banda sonora, i el seu personatge tenia amb el de Bowie una relació d’amor-odi, fins i tot arribant a l’homosexualitat.

I ja que parlem de guerres, doncs passem a la I Guerra Mundial, que enmig de les trinxeres de França, un fet real poc conegut: en el dia de Nadal de 1914, soldats alemanys van decidir una treva pel seu compte amb els francesos i escocesos, enmig de les trinxeres i la neu d’aquella guerra.

Després, va continuar la guerra, i els soldats i oficials que van secundar aquesta treva van ser deportats a altres fronts de batalla, o degradats, o fins i tot afusellats. Però mostra un clar missatge de pau, amor i fraternitat enfront de la bogeria humana. Emotiva és l’escena on escocesos, alemanys i francesos canten a cor “Adeste fidelis”. Cal agrair al director de “Bon Nadal” que en tot moment respecta la dignitat dels contendents, fossin qual fossin les seves idees.

I com no volem treure només d’allò més trist del Nadal, en el nostre propòsit que passem tots un bon Nadal el millor possible, o si no, sempre va bé veure un capítol nadalenc dels Simpson, que sempre saben treure el seu costat divertit o sarcàstic a aquesta època de l’ any. Amb ells, mai ens semblarà cursi el Nadal, sinó simplement que la sentim com és. Així que … Bon Nadal.

dissabte, 30 de març del 2013

UN ASUNTO REAL de Nicolaj Arcel UN AFER REAL de Nicolaj Arcel




No tenía nada que hacer contra “Amor” de Michael Haneke, en la categoría de Óscar a la Mejor Película de Habla No Inglesa. Pero es una muy digna crónica de un importante episodio de la Historia moderna de Dinamarca, cuando aun era una especie de país feudal, a pocos años del estallido de la Revolución francesa. El Rey Christian VII (Mikkel Boe Følsgaard) se casa con la princesa inglesa Carolina Matilde (Alicia Vikander), y ella aprende a adaptarse a las costumbres danesas. Le dará dos hijos. El Monarca es inestable y excéntrico, y un día traen a la Corte al alemán Johann Friedrich Struensee (Mads Mikkelsen, “Después de la boda”, “Te quiero para siempre”, “Hermanos”... y que hemos visto como el “malo” del “Casino Royale” de James Bond), que congeniará con la Reina hasta ser su amante. Pero también se ganará la confianza del Rey hasta convencerle de que Dinamarca necesitaba profundas reformas para sacarla de su estado medieval, pese a la frontal oposición de la Nobleza y la Iglesia. Todo está contado en “flash-back” por la Reina, en su exilio forzado en Alemania después de un golpe de Estado de la Nobleza y la Iglesia contra ella i contra Struensee, aunque manteniendo a Christian VII en el trono. La película está producida por Lars Von Trier y con el guión escrito en parte por él, pero por suerte no cae en las truculencias habituales del polémico realizador, sabe dejarle al director libertad para mostrar fielmente aquella época, en todos los detalles, desde la suntuosa ambientación del Palacio Real hasta las entonces sucias y míseras calles de los barrios pobres de Copenhague. No sólo ingleses y franceses saben hacer cine de época digno y lujoso.

UN ASUNTO REAL: * * * *

"UN AFER REAL" de Nikolaj Arcel

No tenia res a fer contra "Amor" de Michael Haneke, en la categoria d'Òscar a la Millor Pel.lícula de Parla No Anglesa. Però és una ben digna crònica d'un important capítol de la Història moderna de Dinamarca, quan encara era una mena de país feudal, a pocs anys de l'esclat de la Revolució francesa. El Rei Christian VII (Mikkel Boe Følsgaard) es casa amb la princesa anglesa Carolina Matilde, i ella aprèn a adaptar-se als costums danesos. Li donarà dos fills. El Monarca és inestable i excèntric, i un dia porten a la Cort l'alemany Johann Friedrich Struensee (Mads Mikkelsen, "Després del casament", "Et vull per sempre", "Germans"... i que hem vist com el “dolent” del “Casino Royale” de James Bond), que farà bona amistat amb la Reina fins esdevenir el seu amant. Però també es guanyarà la confiança del Rei, fins convèncer-lo que a Dinamarca li calia de profundes reformes per treure-la del seu estat medieval, tot i la frontal oposició de la Noblesa i l'Església. Tot està comptat en "flaix-back" per la Reina, durant el seu exili forçat a Alemanya després d'un cop d'Estat de la Noblesa i l'Església contra ella i contra Struensee, encara que mantenint a Christian VII al tron. La pel.lícula està produïda per Lars Von Trier i amb el guió escrit en part per ell, però per sort no cau en les truculències habituals del polèmic realitzador, sap deixar el director llibertat per mostrar fidelment aquella època, amb tots els detalls, des de la sumptuosa ambientació del Palau Reial fins els llavors bruts i miserables carrers dels barris pobres de Copenhaguen. No només anglesos i francesos saben fer cinema d'època digne i luxós.

UN AFER REAL: * * * *










EL HALCÓN MALTÉS de John Huston EL FALCÓ MALTÈS de John Huston



Humphrey Bogart fue un actor que empezó como secundario y muchas veces haciendo de “malo”. Luego vieron que quedaba mejor “al otro lado”, es decir, con la Ley. Varios años antes de que inmortalizara al detective privado Philip Marlowe en “El sueño eterno”, bordó su interpretación de otro detective, el Sam Spade creado por Dashiell Hammett para su novela que aquí adaptaba un gran cineasta, John Huston, en una de sus primeras películas. Spade y Miles Archer (Jerome Cowan) estaban asociados en una agencia de detectives privados en San Francisco. Un día, reciben la visita de una misteriosa mujer, Brigid O'Shaughnessy (Mary Astor), que les encarga buscar a alguien desaparecido. Archer es asesinado en plena calle mientras investigaba, y Spade tiene que seguir por su cuenta, en una trama densa y con los laberínticos enigmas de toda trama de novela negra. Huston sabe llevar la acción con vigor, manteniendo los abundantes diálogos del guión y las imprescindibles frases lapidarias de Spade. No nos olvidemos de los muchos personajes secundarios, cada uno con una personalidad reconocible, servidos por grandes actores secundarios como Sidney Greenstreet (al que luego veríamos en “Casablanca”) y el alemán Peter Lorre, el inolvidable asesino de “M, el vampiro de Düsseldorf”, en una de sus primeras películas americanas como un intrigante personaje, cuyo peculiar físico y ojos saltones ayudaban a hacerlo creíble. Cine policiaco clásico que influyó en obras maestras posteriores del género y de otros países, marcando arquetipos como la “mujer fatal”, el detective ya de vuelta de todo y los “malos” implacables.

EL HALCÓN MALTÉS: * * * *

"EL FALCÓ MALTÈS" de John Huston

Humphrey Bogart va ser un actor que va començar com a secundari i molt sovint fent de "dolent". Després, van veure que quedava millor "a l'altra banda", és a dir, amb la Llei. Alguns anys abans que immortalitzés el detectiu privat Philip Marlowe a "El somni etern", va brodar la seva interpretació d'un altre detectiu, el Sam Spade creat per Dashiell Hammett per a la seva novel.la que aquí adaptava un gran cineasta, John Huston, en una de les seves primeres pel.lícules. Spade i Miles Archer (Jerome Cowan) estaven associats en una agència de detectius privats a San Francisco. Un dia, reben la visita d'una misteriosa dona, la Brigid O'Shaughnessy (Mary Astor), que els encarrega buscar algú desaparegut. Archer és assassinat al mig del carrer mentre investigava, i Spade ha de seguir pel seu compte, enmig d’una trama densa i amb els laberíntics enigmes de tota trama de novel.la negra. Huston sap portar l'acció amb vigor, mantenint els abundants diàlegs del guió i les imprescindibles frases lapidàries de Spade. No ens oblidem dels molts personatges secundaris, cadascú amb una personalitat que es pot reconèixer, servits per grans actors secundaris com Sidney Greenstreet (al que després veuríem a "Casablanca") i l'alemany Peter Lorre, l'inoblidable assassí de "M, el vampir de Düsseldorf ", en una de les seves primeres pel.lícules americanes com un intrigant personatge, el peculiar físic i ulls sortits del qual ajudaven a fer-ho creïble. Cinema policíac clàssic que va influir en obres mestres posteriors del gènere i d'altres països, marcant arquetips com la "dona fatal", el detectiu ja de tornada de tot i els "dolents" implacables.

EL FALCÓ MALTÈS: * * * *



http://www.youtube.com/watch?v=-23OGBIjavg




dijous, 21 de març del 2013

“Alguien voló sobre el nido del cuco” de Milos Forman/”Algú va volar damunt el niu del cucut” de Milos Forman



Milos Forman, al exiliarse de su país natal, Checoslovaquia (ahora dos países), por el fin de la “Primavera de Praga” al ser invadido por los tanques del Pacto de Varsovia (la OTAN de los países comunistas de Europa del Este), y al no encajar posteriormente en Francia, donde sus colegas de profesión casi todos eran pro-comunistas, decidió instalarse en Hollywood, con suerte dispar. Después de una interesante pero irregular “Ragtime”, crónica de los años 1920 americanos basada en la novela de E. L. Doctorow, en 1975 estrenó su primer gran éxito americano, basado en la novela de Ken Kesey, con una gran estrella como protagonista (Jack Nicholson). En un manicomio de alta seguridad, es internado un hombre, R. P. McMurphy (Nicholson), que tendrá que batirse contra las dictatoriales normas del lugar, y contará con la ayuda de varios locos de allí, cada uno tanto o más peculiar que el anterior y que el mismo recién llegado. Lo mejor es el ritmo que Forman sabe mostrar, uniendo el toque europeo que lógicamente tiene al toque comercial que cualquier producción de Hollywood debía tener. Y ello le hace superar la interpretación histriónica aunque eficaz y llena de carisma y fuerza de Nicholson, que tan pronto resultaba creíble como loco como te llegaba a irritar por su exageración casi grotesca, algo que cinco años después casi repetiría en “El resplandor” de Stanley Kubrick, aunque aquí casi se vuelve loco de verdad debido al largo y agotador rodaje y al habitual mal genio del cineasta. Volviendo a Forman, no se andaba con rodeos al mostrar los malos tratos de las enfermeras a sus pacientes, en especial la enfermera jefe Ratched (Louise Fletcher), absolutamente odiosa. Película con más mito que otra cosa, pero a la que Forman le supo dar una fuerza arrolladora. Ganó muchos Óscar, entre ellos el de Mejor Actor para Nicholson.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO: * * * *

“ALGÚ VA VOLAR DAMUNT EL NIU DEL CUCUT” de Milos Forman

Milos Forman, en exiliar-se del seu país natal, Txecoslovàquia (ara dos països), per la fi de la “Primavera de Praga” en ser envaït pels tancs del Pacte de Varsòvia (l’OTAN dels països comunistes d’Europa de l’Est), i en no encaixar posteriorment a França, on els seus col.legues de professió gairebé tots eren pro-comunistes, va decidir instal.lar-se a Hollywood, amb una sort irregular. Després d’una interessant però irregular “Ragtime”, crònica dels anys 1920 americans basada en la novel.la d’E. L. Doctorow, el 1975 va estrenar el seu primer gran èxit americà, basat en la novel.la de Ken Kesey, amb una gran estrella com a protagonista (Jack Nicholson). A un manicomi d’alta seguretat, és internat un home, en R. P. McMurphy (Nicholson), que haurà de barallar-se contra les dictatorials normes del lloc, i comptarà amb l’ajuda de diversos bojos d’allà, cadascú tant o més peculiar que l’anterior i que el mateix nouvingut. El millor és el ritme que en Forman sap mostrar-hi, unint el toc europeu que lògicament té al toc comercial que qualsevol producció de Hollywood havia de tenir. I això li fa superar la interpretació histriònica, tot i que eficaç i plena de carisma i força, de Nicholson, que tan aviat resultava creïble com a boig com t’arribava a irritar per la seva exageració gairebé grotesca, una cosa que cinc anys després gairebé repetiria a “La resplendor” de Stanley Kubrick, encara que aquí gairebé es torna boig de debò a causa del llarg i esgotador rodatge i l’habitual mal geni del cineasta. Tornant a Forman, no es tallava gens en mostrar els maltractaments de les infermeres als seus pacients, especialment la infermera en cap Ratched (Louise Fletcher), absolutament odiosa. Pel.lícula amb més mite que no pas una altra cosa, però a la qual en Forman li va saber donar una força irresistible. Va guanyar molts Òscars, entre ells el de Millor Actor per en Nicholson.

ALGÚ VA VOLAR DAMUNT EL NIU DEL CUCUT: * * * *

“En la casa” de François Ozon/”Dins la casa” de François Ozon



Justa ganadora de la Concha de Oro en el Festival de San Sebastián 2012, basada libremente en la obra teatral del español Juan Mayorga, François Ozon, cineasta francés que ha tocado todos los géneros, desde el policíaco a la comedia “popular”, un poco como Michael Winterbottom, y también con resultados desiguales. Esta nueva película suya es quizás la mejor de su filmografía. Un inteligente ejercicio entre Alfred Hitchcock y Roman Polanski, aunque más cerca del segundo que del primero. Y como es habitual en Ozon, rebasando lo políticamente incorrecto, desconcertando a los espectadores, pues si se identifican con un determinado personaje, se llevarán una sorpresa gordísima. Todo empieza con un instituto parisino, en donde a los alumnos se les obliga a ir de uniforme, y donde Germain (Fabrice Luchini, “Las chicas de la 6ª planta”), profesor de Literatura, pide a sus alumnos una redacción sobre qué hicieron ellos el fin de semana. Después de leer un montón de redacciones pesadas y sin interés, encuentra una única interesante, la de Claude García (Ernst Umhauer), un adolescente introvertido. Empieza a fascinarse por lo que cuenta el chico, que le va pidiendo más y más redacciones, donde cuenta cómo ve a su compañero de clase Rapha (Bastien Ughetto) y a sus padres, un matrimonio de clase media típico y tópico, además de la casa en donde residen, objeto de fascinación para Claude. Aparte está Jeanne (Kristin Scott Thomas), la esposa británica de Germain, que lleva una galería de arte con poco éxito. El ritmo de la película, la ejemplar progresión del guión, los inesperados cambios de situación y las grandes interpretaciones de los actores, incluso los de los papeles aparentemente menos interesantes, nos lleva a meternos de lleno en la acción como si fuéramos algunos de los personajes, metidos en ese juego entre realidad y ficción que plantean las redacciones de Claude, en las que Germain se ve mezclado y arrastrado sin poder evitarlo. Los personajes esconden detalles que como en la obra teatral original van mostrando poco a poco, llegando todo a un clímax final que la hace diferente a otras películas sobre institutos, maestros y alumnos, por que no pretende en ningún momento moralizar. Según el personaje con el que tengamos más empatía, podemos quedarnos contentos, tristes u horrorizados. Ozon no muestra concesiones ni quiere caer bien como sea. Cine que no se sale por las ramas.

EN LA CASA: * * * *

“DINS LA CASA” de François Ozon

Justa guanyadora de la Petxina d’Or al Festival de Sant Sebastià 2012, basada lliurement en l’obra teatral de l’espanyol Juan Mayorga, en François Ozon, cineasta francès que ha tocat tots els gèneres, des del policíac a la comèdia “popular”, una mica com en Michael Winterbottom, i també amb resultats desiguals. Aquesta nova pel.lícula seva és potser la millor de la seva filmografia. Un intel.ligent exercici entre Alfred Hitchcock i Roman Polanski, encara més a prop del segon que del primer. I com és habitual en Ozon, depassant d’allò políticament incorrecte, desconcertant als espectadors, ja que si s’identifiquen amb un determinat personatge, es portaran una sorpresa ben grossa. Tot comença amb un institut parisenc, on els alumnes se’ls hi obliga a anar d’uniforme, i on Germain (Fabrice Luchini, “Les noies de la sisena planta”), professor de Literatura, demana als seus alumnes una redacció sobre què van fer ells el cap de setmana. Després de llegir un munt de redaccions avorrides i sense interès, hi troba una única interessant, la de Claude García (Ernst Umhauer), un adolescent introvertit. Comença a fascinar-se per allò que explica el noi, que li va demanant més i més redaccions, on explica com hi veu el seu company de classe, en Rapha (Bastien Ughetto), i als seus pares, un matrimoni de classe mitjana típic i tòpic, a més de la casa on hi resideixen, objecte de fascinació per en Claude. A part, hi és la Jeanne (Kristin Scott Thomas), la dona britànica de Germain, que porta una galeria d’art amb poc èxit. El ritme de la pel.lícula, l’exemplar progressió del guió, els inesperats canvis de situació i les grans interpretacions dels actors, fins i tot els dels papers aparentment menys interessants, ens porta a ficar-nos de ple en l’acció com si fóssim alguns dels personatges, ficats en aquest joc entre realitat i ficció que plantegen les redaccions de Claude, on en Germain es veu barrejat i arrossegat sense poder evitar-ho. Els personatges amaguen detalls, que com a l’obra teatral original, van mostrant-los a poc a poc, arribant tot a un clímax final que la fa diferent a altres pel.lícules sobre instituts, mestres i alumnes, perquè no pretén en cap moment moralitzar. Segons el personatge amb el que tinguem més empatia, podem quedar-nos contents, tristos o horroritzats. Ozon no mostra concessions ni vol caure bé com sigui. Cinema que no enganya a ningú.

DINS LA CASA: * * * *

“El bígamo” de Ida Lupino/”El bígam” d’Ida Lupino



De las primeras mujeres directoras en Hollywood, la también actriz Ida Lupino, de origen británico, dirigió varias películas enmarcables en el estilo del Hollywood clásico. En varias de ellas también tenía un papel, protagonista o secundario. Aquí abordaba un tema escabroso para la sociedad de su tiempo, sobre todo la estadounidense, muchísimo más puritana e intransigente que la europea. Un viajante de comercio, Harry Graham (Edmund O’Brien, secundario en películas como “Al rojo vivo”), casado, al hacer un viaje desde San Francisco a Los Ángeles, conoce a una camarera de un restaurante chino, Phillys Martin (la propia Ida Lupino). En los sucesivos encuentros que tendrán, se acabarán de enamorar e incluso él se las ingeniará para casarse con ella, aun estando ya casado con otra, algo que ninguna de las dos conoce, por supuesto… Todo empezará a torcerse cuando la primera esposa, Eve (Joan Fontaine, “Rebeca”, “Sospecha”…), quiera adoptar un niño, y el encargado de controlar que las adopciones sean para matrimonios “decentes”, Jordan (Edmund Gwenn, el sabio fugitivo de “Calabuch” de Berlanga), empezará a sospechar y a atar cabos. Sin ser nada del otro mundo, se sigue con interés, gracias al oficio de todos los actores. Es un melodrama clásico en todos los sentidos, no innova en nada, quizá en huir del tono exagerado e incluso moralizante que tanto perjudica a este tipo de películas. Recomendable para los cinéfilos nostálgicos de un cine hollywoodiense diferente al actual.

EL BÍGAMO: * * *

“EL BÍGAM” d’Ida Lupino

De les primeres dones directores a Hollywood, la també actriu Ida Lupino, d’origen britànic, va dirigir diverses pel.lícules emmarcables dins l’estil del Hollywood clàssic. En diverses d’elles també tenia un paper, protagonista o secundari. Aquí, tractava un tema escabrós per a la societat del seu temps, sobretot la nord-americana, molt més puritana i intransigent que l’europea. Un viatjant de comerç, Harry Graham (Edmund O’Brien, secundari en pel.lícules com “Encès”), casat, en fer un viatge des de San Francisco cap a Los Angeles, coneix una cambrera d’un restaurant xinès, la Phyllis Martin (la mateixa Ida Lupino). En les successives trobades que hi tindran, s’acabaran d’enamorar i fins i tot ell se les arreglarà per casar-s’hi, tot i estar ja casat amb l’altra, cosa que cap de les dues coneix, és clar… Tot començarà a torçar-se quan la primera dona, l’Eve (Joan Fontaine, “Rebeca”, “Sospita”…), vulgui adoptar un nen, i l’encarregat de controlar que les adopcions siguin per matrimonis “decents”, en Jordan (Edmund Gwenn, el savi fugitiu del “Calabuch” de Berlanga) , començarà a sospitar i a lligar caps. Sense ser res de l’altre món, se segueix amb interès, gràcies a l’ofici de tots els actors. És un melodrama clàssic en tots els sentits, no innova gens ni mica, potser només en fugir del to exagerat i fins i tot moralitzant que tant perjudica aquest tipus de pel.lícules. Recomanable per als cinèfils nostàlgics d’un cinema de Hollywood diferent a l’actual.

EL BÍGAM: * * *

“El capital” de Constantin Costa-Gavras




Ya no tiene la fuerza de sus anteriores películas, como pasa con Ken Loach, pero sigue teniendo las ideas claras y sabe poner el dedo en la llaga, aunque hoy en día, si no eres como Michael Moore, la gente no se toma en serio tu denuncia. El griego y francés de adopción Constantin Costa-Gavras es un especialista en “cine de denuncia”, y sus mejores películas son “Z”, basada libremente en su país natal, Grecia, poco antes de la llegada de la triste Dictadura de los Coroneles que le obligó a exiliarse en Francia, ganadora del Óscar a la Mejor Película Extranjera en 1969 (y que el franquismo prohibió, por lo que no pudimos verla aquí hasta 1977), y “Desaparecido”, su primera película americana, en donde denunciaba la dictadura implantada en Chile a través de la trágica historia real de un americano asesinado por los sicarios del nuevo Régimen. Hace unos años, Costa-Gavras volvió al cine francés con la ocurrente “Arcadia”, muestra de cómo el capitalismo lleva a querer hacer desaparecer a los competidores incluso cuando nos presentamos a un puesto de trabajo. Pues ahora, el director entra en el capitalismo puro y duro una vez más, con un título que parece tomado de la obra cumbre del pensador y filósofo alemán del siglo XIX Karl Marx, que se tuvo que exiliar a Inglaterra y en donde acabó de fijar sus ideas para lo que él consideraba que sería una sociedad más justa, resumida en frases como “Proletarios de todo el mundo, uníos”, y que acabó en Regímenes políticos que no acabaron de funcionar. En “El capital”, Costa-Gavras da el papel protagonista al cómico Gad El Maleh (“El juego de los idiotas”), un papel con tono más dramático que cómico, como Marc Tourneil, un directivo de un Banco francés, que cuando el Presidente del mismo cae gravemente enfermo, él acaba subiendo peldaños y siendo el nuevo amo. Tendrá que batallar con una multinacional americana, empeñada en comprar el propio Banco o incluso un Banco japonés en quiebra. Asimismo, él se enamorará de una conocida modelo, Nassim (Liya Kebede). En su matrimonio y su familia, él muestra un cierto distanciamiento. Costa-Gavras muestra las grandes fiestas de estos capitalistas, sus vanidades y demás, dejando que el espectador decida, sobre todo mostrándonos todo a través de los ojos del protagonista, cuya actitud cínica nos recuerda a aquellos personajes del cine negro americano, aparentemente poco recomendables, que sabían ver la sociedad con más objetividad. De su vida familiar se muestra poco, pero viendo su relación con su hijo, enganchado a los videojuegos, y sus sobrinos jugando como posesos con la consola en una reunión familiar, ya nos muestra mucho más que si necesitara una descripción minuciosa. El final será inesperado, nada que ver con lo que veríamos en una película con Gary Cooper, por ejemplo, pero pondrá la rúbrica a la lúcida crítica del director contra el sistema. Además, al ser una producción francesa, puede atacar lo que ataca con más libertad, algo que le hubieran negado los grandes estudios de Hollywood, siempre temerosos de boicots por parte de los grupos de presión americanos.

EL CAPITAL: * * * *

“EL CAPITAL” de Constantin Costa-Gavras

Ja no té la força de les seves anteriors pel.lícules, com passa amb en Ken Loach, però continua amb les idees clares i sap posar el dit a la nafra, encara que avui dia, si no ets com en Michael Moore, la gent no es pren seriosament la teva denúncia. El grec i francès d’adopció Constantin Costa-Gavras és un especialista en “cinema de denúncia”, i les seves millors pel.lícules són “Z”, basada lliurement en el seu país natal, Grècia, poc abans de l’arribada de la trista Dictadura dels Coronels que el va obligar a exiliar-se a França, guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel.lícula Estrangera en 1969 (i que el franquisme va prohibir, de manera que no la vam poder veure-hi fins el 1977), i “Desaparegut”, la seva primera pel.lícula americana, on denunciava la dictadura implantada a Xile a través de la tràgica història real d’un americà assassinat pels sicaris del nou Règim. Fa uns anys, en Costa-Gavras va tornar al cinema francès amb la ocurrent “Arcàdia”, mostra de com el capitalisme ens duu a voler fer desaparèixer els competidors, fins i tot quan ens presentem a un lloc de treball. Doncs ara, el director entra al capitalisme pur i dur una vegada més, amb un títol que sembla pres de l’obra cimera del pensador i filòsof alemany del segle XIX Karl Marx, que es va haver d’exiliar a Anglaterra i on va acabar de fixar les seves idees per allò que ell considerava que seria una societat més justa, resumida en frases com “Proletaris de tot arreu, uniu-vos”, i que va acabar en Règims polítics que no van acabar de funcionar gens. A “El capital”, en Costa-Gavras dóna el paper protagonista al còmic Gad El Maleh (“El joc dels idiotes”), un paper amb to més dramàtic que còmic, com en Marc Tourneil, un directiu d’un Banc francès, que quan el president d’aquest cau greument malalt, ell acaba pujant esglaons i sent el nou amo. Haurà de barallar-se amb una multinacional americana, obstinada a comprar el mateix Banc o fins i tot un Banc japonès en fallida. Així mateix, ell s’enamorarà d’una coneguda model, la Nassim (Liya Kebede). Dins el seu matrimoni i la seva família, ell mostra un cert distanciament. En Costa-Gavras mostra les grans festes d’aquests capitalistes, les seves vanitats i d’altres, tot deixant que l’espectador decideixi, sobretot mostrant-nos-ho tot a través dels ulls del protagonista, l’actitud cínica del qual ens recorda a aquells personatges del cinema negre americà, aparentment poc recomanables, que sabien veure la societat amb més objectivitat. De la seva vida familiar, s’hi mostra ben poc, però veient la seva relació amb el seu fill, enganxat als videojocs, i els seus nebots jugant com possessos amb la consola dins una reunió familiar, ja ens hi mostra molt més que si calgués una descripció minuciosa. El final serà inesperat, res a veure amb el que veuríem a una pel.lícula amb Gary Cooper, per exemple, però posarà la rúbrica a la lúcida crítica del director contra el sistema. A més, en ser una producció francesa, pot atacar allò que ataca amb més llibertat, cosa que li haurien negat els grans estudis de Hollywood, sempre amb la por de sofrir boicots per part dels grups de pressió americans.

EL CAPITAL: * * * *

diumenge, 10 de març del 2013

LOS MISERABLES (2012) de Tom Hooper ELS MISERABLES (2012) de Tom Hooper




La gran novela de Victor Hugo ha tenido muchas versiones, recordamos la excelente serie televisiva con Gérard Depardieu y John Malkovich en un duelo inolvidable, pero también existe un musical de Broadway sobre la misma. El mismo director de “El discurso del Rey” hace una muy estimable versión, casi toda cantada (apenas hay diálogos hablados), y con mucho despliegue de medios. Las interpretaciones son excelentes, en especial Hugh Jackman, dándole una dignidad enorme de perdedor al inolvidable Jean Valjean; Russell Crowe como el implacable Inspector Javert, o Anne Hathaway como Fantine, su interpretación le valió un justo Óscar a la Mejor Actriz de Reparto. Aparte, el cómico Sacha Baron Cohen (“Borat”), que compone un Thénardier mezquino pero que lleva a su terreno, como hace Roberto Benigni, que aunque su personaje sea el “malo”, le da un toque cómico y grotesco. El argumento ya es conocido: en la Francia de principios del siglo XIX, Jean Valjean (Jackman) es condenado a trabajos forzados por haber robado una hogaza de pan. Después de dos décadas en condiciones infrahumanas, es indultado y se le da un permiso especial para entrar en cualquier pueblo de Francia. El Inspector Javert (Crowe) no cree en la reinserción y se obsesionará con Valjean. Mientras, Fantine (Hathaway) queda embarazada siendo soltera y tiene que luchar por alimentar a la hija que tendrá. Los miles de detalles de la novela, su minuciosa descripción de la sociedad de aquel tiempo y los personajes, lógicamente, quedan aquí descritos de manera algo pobre, telegráfica, pero los actores saben darles suficiente dignidad. Me quedo en este detalle con la serie televisiva y por supuesto con la novela, obra maestra de la Literatura, pero hay que ser justos: esta versión cinematográfica es excelente, y Tom Hooper sabe aquí darle más fuerza que en “El discurso del Rey”, cuyos actores eran los que salvaban la película de caer en un tono de telefilme de superación personal más propio de Michael Landon.

LOS MISERABLES (2012): * * * *

"ELS MISERABLES (2012)" de Tom Hooper

La gran novel.la de Victor Hugo ha tingut moltes versions, recordem l'excel.lent sèrie televisiva amb Gérard Depardieu i John Malkovich en un duel inoblidable, però també hi ha un musical de Broadway sobre aquesta. El mateix director d’"El discurs del Rei" fa una molt estimable versió, gairebé tota cantada (gairebé no hi ha diàlegs parlats), i amb molt desplegament de mitjans. Les interpretacions són excel.lents, especialment Hugh Jackman, donant-li una dignitat molt gran de perdedor a l'inoblidable Jean Valjean, Russell Crowe com l'implacable inspector Javert, o Anne Hathaway com Fantine, la interpretació de la qual li va valer un just Òscar a la Millor Actriu de Repartiment. A part, el còmic Sacha Baron Cohen ("Borat"), que fa un Thénardier mesquí però que duu al seu terreny, com fa Roberto Benigni, que encara que el seu personatge sigui el "dolent", li fa un toc còmic i grotesc. L'argument ja és conegut: a la França de principis del segle XIX, Jean Valjean (Jackman) és condemnat a treballs forçats per haver robat un tros de pa. Després de dues dècades en condicions infrahumanes, és indultat i se li dóna un permís especial per entrar en qualsevol poble de França. L'inspector Javert (Crowe) no creu gens en la seva reinserció i s'obsessionarà amb Valjean. Mentre, Fantine (Hathaway) queda embarassada, tot sent soltera, i ha de lluitar per alimentar la filla que tindrà. Els milers de detalls de la novel.la, la seva minuciosa descripció de la societat d’enguany i els personatges, lògicament, queden aquí descrits de manera una mica pobre, telegràfica, però els actors saben donar-los la suficient dignitat. Em quedo en aquest detall amb la sèrie televisiva i per descomptat amb la novel.la, obra mestra de la Literatura, però cal ser justos: aquesta versió cinematogràfica és excel.lent, i Tom Hooper sap aquí donar-li més força que no pas a "El discurs del Rei" , els actors de la qual eren els que salvaven la pel.lícula de caure en un to de telefilm de superació personal més propi de Michael Landon.

ELS MISERABLES (2012): * * * *






LA CIUDAD QUEMADA de Antoni Ribas LA CIUTAT CREMADA d'Antoni Ribas




Si preguntamos a gente quiénes son los cineastas catalanes más importantes, como mucha gente que va al cine sólo se acuerda de los actuales, dirá Ventura Pons y Cesc Gay. Y alguno más actual, como Agustí Villaronga. Pues no, hay muchos más que por estar retirados o haber muerto, ya están en buena parte olvidados. Antoni Ribas fue de los más activos en su momento, y cuando Catalunya ya tenía la Generalitat reinstaurada, fue de los que más ayudas recibía. Tuvo varias etapas, empezó durante los años 1960 y con la llegada de la Democracia, a un cine social y con una visión de Catalunya muy clara. Ésta película que comento fue quizás la más conocida de su filmografía, junto con la trilogía “Victoria”. Pero “La ciudad quemada” es menos aparatosa, pues eso siempre ha perdido a Ribas, su tendencia al exceso. Empieza poco después de la derrota en Cuba y Filipinas de 1898, cuando un joven, Josep (Xabier Elorriaga), llega a Barcelona desde Cuba. Se enamora y se casa con la hija de un hombre importante de la ciudad. Irán pasando los años hasta llegar a la tristemente Semana Trágica barcelonesa de 1909, que convirtió la ciudad en una batalla campal por las protestas a que los jóvenes tuvieran que ir a la guerra colonial en Marruecos y por las luchas obreras, en contra de las clases altas dominantes, tanto catalanas como españolas. En la trama se mezclan personajes reales con ficticios, y lo más interesante es el drama humano o las escenas de debates en el Ayuntamiento barcelonés entre los políticos de entonces. El reparto es amplio, con cientos de personajes, y aparte de Elorriaga, tenemos a Ángela Molina, Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti y el mismísimo Joan Manuel Serrat, en un pequeño papel, cuando aun trabajaba de vez en cuando como actor, aunque todos le recordemos más como el gran cantautor que es. Un tipo de cine que ya no se hace, hecho con poco dinero pero con convicción en lo que se cuenta, y al que el paso del tiempo ha afectado, ya que se nota su irregularidad, con muchas escenas chapuceramente rodadas, al lado de otras más logradas. Pero queda como testimonio de una parte negra de la Historia de Barcelona, que ya empezaba a dejar atrás actitudes anticuadas.

LA CIUDAD QUEMADA: * * *

"LA CIUTAT CREMADA" d'Antoni Ribas

Si preguntem a la gent qui són els cineastes catalans més importants, com molta gent que va al cinema només se’n recorda dels actuals, dirà Ventura Pons i Cesc Gay. I algun més actual, com Agustí Villaronga. Doncs no, n’hi ha molts més que per estar retirats o haver mort, ja estan en bona part oblidats. Antoni Ribas va ser dels més actius en el seu moment, i quan Catalunya ja tenia la Generalitat reinstaurada, va ser dels que més ajudes rebia. Va tenir diverses etapes, va començar durant els anys 1960 i amb l'arribada de la Democràcia, va passar-se a un cinema social i amb una visió de Catalunya ben clara. Aquesta pel.lícula que esmento va ser potser la més coneguda de la seva filmografia, juntament amb la trilogia "Victòria". Però "La ciutat cremada" és menys aparatosa, doncs això sempre ha perdut en Ribas, la seva tendència a l'excés. Comença poc després de la desfeta a Cuba i Filipines del 1898, quan un jove, Josep (Xabier Elorriaga), hi arriba cap a Barcelona des de Cuba. S'enamora i es casa amb la filla d'un home important de la ciutat. Van passant els anys fins a arribar a la tristament Setmana Tràgica barcelonina del 1909, que va deixar la ciutat dins una batalla campal per les protestes que els joves haguessin d'anar a la guerra colonial al Marroc i per les lluites obreres, en contra de les classes altes dominants, tant catalanes com espanyoles. Dins la trama es barregen personatges reals amb ficticis, i el més interessant és el drama humà o les escenes de debats a l'Ajuntament barceloní entre els polítics de llavors. El repartiment és ampli, amb centenars de personatges, i a part d’Elorriaga, tenim a Ángela Molina, Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti i el mateix Joan Manuel Serrat, en un petit paper, quan encara treballava de tant en tant com actor, encara que tots li recordem més com el gran cantautor que és. Un tipus de cinema que ja no es fa, fet amb pocs diners però amb convicció en allò que s'explica, i al qual el pas del temps ha afectat, ja que es nota la seva irregularitat, amb moltes escenes barroerament rodades, al costat d'altres més assolides. Però resta com a testimoni d'una part negra de la història de Barcelona, que ja començava a deixar enrere d’actituds antiquades.

LA CIUTAT CREMADA: * * *






dijous, 7 de març del 2013

LA VENECIANA de Mauro Bolognini

La ciudad de Venecia, una de las más bellas ciudades del planeta y de las más peculiares en su estilo, siempre ha inspirado historias románticas e incluso más allá de lo romántico (lo erótico, como alguna aventura de Emmanuelle), o espionaje, o lo que fuere, en cualquier época de la Historia, fuera desde el Renacimiento hasta la actualidad. Mauro Bolognini (“La herencia Ferramonti”) se basa en una historia real para contarnos una que parece de novela picaresca, ya que se desarrolla en la Venecia del siglo XVII, con un forastero que está de paso por la ciudad, Jules (Jason Connery, hijo de Sean), del cual se enamoran perdidamente dos mujeres de posición similar pero estado civil diferente: una es viuda, Angela (Laura Antonelli), y la otra casada, Valeria (Monica Guerritore). Cada una se las arreglará para pedir una cita romántica al joven y pasar con él una noche de amor y pasión en su casa. La estética y la fotografía resultan interesantes, aunque se va directamente al erotismo, con desnudos incluidos, pero tratados de manera limpia, nada vulgar, y ayudado por los diálogos y modales de la época que retrata, ya que todos los personajes, aunque parezca que les mueve más la lujuria, se comportan con una cierta educación, sobre todo las mujeres y sus criadas. El comienzo promete y se desinfla un tanto, pero a la vez puede interesarte una historia que demuestra ternura hacía todos los personajes, el director no los muestra nada desagradables, y evita los excesos del cine erótico al dosificar los desnudos y primar más las reacciones de personajes, el vestuario (cuando los actores lo llevan, claro) y las vistas de Venecia. Al final te deja un buen sabor de boca, aunque se olvide pronto, pero ante tanto personaje bestial que pisotea a los demás, aunque estos le amen, es de agradecer que nos cuenten una historia en la que primen los sentimientos, y lo que parezca que es provocado sólamente por la lujuria (como dirían los puritanos), resulta romántico, tanto por parte de ellas como del protagonista, el cual confiesa su amor fiel a una de ellas, aunque al final acabe también con otra.

 LA VENECIANA: * * *

LA VENECIANA de Mauro Bolognini

La ciutat de Venècia, una de les més belles ciutats del planeta i de les més peculiars dins el seu estil, sempre ha inspirat d’històries romàntiques i fins i tot més enllà del romàntic (l’eròtic, com alguna aventura d’Emmanuelle), o espionatge, o el que sigui, en qualsevol època de la Història, és des del Renaixement fins a l’actualitat. Mauro Bolognini (“L’herència Ferramonti”) es basa en una història real per explicar una que sembla de novel.la picaresca, ja que es desenvolupa dins la Venècia del segle XVII, amb un foraster que està de pas per la ciutat, en Jules (Jason Connery, fill de Sean), del qual s’enamoren perdudament dues dones de posició similar però estat civil diferent: una és vídua, l’Angela (Laura Antonelli) i l’altra casada, la Valeria (Monica Guerritore). Cadascuna s’ho farà per demanar una cita romàntica al jove i passar amb ell una nit d’amor i passió a casa seva. L’estètica i la fotografia resulten interessants, encara que va directament a l’erotisme, amb nus fins i tot, però tractats de manera neta, gens vulgar, i ajudat pels diàlegs i modals de l’època que retrata, ja que tots els personatges, encara que sembli que els mou només la luxúria, es comporten amb una certa educació, sobretot les dones i les seves criades. El començament promet i es desinfla una mica, però al mateix temps pot interessar una història que demostra tendresa cap a tots els personatges, el director no els mostra gens desagradables, i evita els excessos del cinema eròtic en dosificar els nus i donar més importància a les reaccions de personatges, el vestuari (quan els actors estan vestits, és clar) i les vistes de Venècia. Al final et deixa un bon gust de boca, encara que s’oblidi aviat, però davant tant personatge bestial que trepitja als altres, encara que aquests l’estimin, és d’agrair que ens expliquin una història en què el primer de tot son els sentiments, i allò que sembli que és provocat només per la luxúria (com dirien els puritans), és romàntic, tant per part d’elles com del protagonista, el qual confessa el seu amor fidel a una d’elles, tot i que al final acabi també amb una altra.

LA VENECIANA: * * *






UNA PISTOLA EN CADA MANO de Cesc gay UNA PISTOLA EN CADA MÀ de Cesc Gay

Cesc Gay es un cineasta peculiar, con varias películas que conservan una misma estructura en mostrar la Barcelona actual, urbana y moderna. En su mejor película, “En la ciudad”, mostraba varios personajes entrecruzados, con sus angustias y anhelos de mejorar sus vidas, con un tono entre Woody Allen y película francesa. La anterior que vi de él, “V.O.S.”, las famosas siglas de “versión original subtitulada” fue decepcionante, pues no supo plasmar la diferencia entre realidad y ficción que nos mostraba (varios personajes que ruedan una serie televisiva y cómo se comportan los actores fuera del plató), echando a perder la buena idea inicial. En su nueva película, Gay ha rodado de una manera peculiar, con actores que venían a rodar sus escenas y luego se iban, esperando a que tuvieran un hueco en su agenda, volaran a Barcelona y rodaran. Por ello, apenas hay entrecruzamiento entre la mayoría de personajes, más bien al final. Pero muestran varios personajes arquetípicos de la sociedad de hoy, casi siempre presentados de dos en dos. Así vemos a Eduard Fernández y a Leonardo Sbaraglia, a Javier Cámara y a Clara Segura, a Luis Tosar y Ricardo Darín, a Eduardo Noriega y a Candela Peña… Reparto muy variado, con varias situaciones cotidianas en las que muchos nos podríamos reconocer, como la de Noriega y Peña en la sofisticada oficina situada cerca de la Torre Agbar barcelonesa (esa relación entre compañeros de trabajo, que parece que se gustan y luego puede pasar cualquier cosa). Al final, todas estas historias tienen un punto inesperado, incisivo, lúcido, que Gay nos muestra sin concesiones. Excelentes interpretaciones de los actores. La vista de Barcelona es buena, como escenario de historias urbanas, a Gay no le hace falta usarla de tarjeta postal.

UNA PISTOLA EN CADA MANO: * * * *

“UNA PISTOLA EN CADA MÀ” de Cesc Gay

Cesc Gay és un cineasta peculiar, amb diverses pel.lícules que conserven una mateixa estructura en ensenyar la Barcelona actual, urbana i moderna. En la seva millor pel.lícula, “A la ciutat”, mostrava diversos personatges entrecreuats, amb les seves angoixes i anhels de millorar les seves vides, amb un to entre Woody Allen i pel.lícula francesa. L’anterior que vaig veure d’ell, “V.O.S.”, les famoses sigles de “versió original subtitulada” va ser decebedora, ja que no va saber plasmar la diferència entre realitat i ficció que ens mostrava (diversos personatges que fan una sèrie televisiva i com es comporten els actors fora del plató), fent malbé la bona idea inicial. En la seva nova pel.lícula, Gay ha rodat d’una manera peculiar, amb actors que venien a fer les seves escenes i després se n’anaven, tot esperant que tinguessin un forat a la seva agenda, viatgessin cap a Barcelona i apa, a rodar. Per això, amb prou feines n’hi ha entrecreuament entre la majoria de personatges, més bé al final. Però mostren diversos personatges arquetípics de la societat d’avui, gairebé sempre presentats de dos en dos. Així veiem a Eduard Fernández i Leonardo Sbaraglia, a Javier Cámara i Clara Segura, Luis Tosar i Ricardo Darín, a Eduardo Noriega i Candela Peña… Repartiment molt variat, amb diverses situacions quotidianes en què molts ens podríem reconèixer, com la de Noriega i Peña a la sofisticada oficina situada a prop de la Torre Agbar barcelonina (aquesta relació entre companys de feina, que sembla que s’agraden i després pot passar qualsevol cosa). Al final, totes aquestes històries tenen un punt inesperat, incisiu, lúcid, que Gay ens mostra sense concessions. Excel.lents interpretacions dels actors. La vista de Barcelona és bona, com a escenari d’històries urbanes, a Gay no li cal mostrar-la de targeta postal.

UNA PISTOLA EN CADA MÀ: * * * *