Entrades populars

diumenge, 31 de març del 2013

SATYRICON de Federico Fellini





Federico Fellini se fijó en mitos reales o literarios para adaptarlos a su estilo personal e intransferible, como dice el tópico. De maneras desiguales, francamente. Éste es uno de los peores ejemplos, su peculiar adaptación de la obra cumbre del escritor, poeta y político Petronio, que vivió en el I siglo de nuestra era, en el apogeo del Imperio Romano, y fue consejero del Emperador Nerón. “Satiricón” no ha llegado entera a nuestros días, varios fragmentos se perdieron. En 1969, pocos años antes de una de sus obras maestras, “Amarcord”, como decimos, adaptó el “Satiricón” con una presencia abrumadora de su gran imaginación visual, tendiendo más a lo grotesco que nunca, esta vez fijándose en la gente de la Roma imperial, no como la Roma que él mostró en su visión más bien onírica de la capital italiana, desde aquel desfile de moda eclesiástica (sí, lo han leído bien) hasta su visión de sus gentes típicas. Pero si en esta última, esa visión estaba más lograda, en el “Satiricón”, la cosa fracasa debido a su recargado barroquismo, agobiante en su fealdad, recreándose sin complejos en ella. Luego, el mediocre reparto, la mayoría actores anglosajones mediocres y carentes de carisma, poco conocidos, o italianos con nombre artístico anglosajón, que en aquella época estaba muy de moda (fíjense en Bud Spencer y Terence Hill, en realidad Carlo Pendersoli y Mario Girotti, que se cambiaron los nombres al empezar a trabajar en “spaghetti-westerns”). Tampoco ayuda el ritmo narrativo cansino, frío y distante, incluyendo las habituales salidas de tono narrativas de Fellini, con aquellas peculiares escenas que no parecían nada coherentes, que en otras grandes películas suyas funcionaban a la perfección, pero aquí resultan insoportables, pedantes y rozando la tomadura de pelo. La banda sonora de Nino Rota es como siempre eran las de él, maravillosa, incluso esta vez, con un sonido atonal, extraño, en donde incluía algunas melodías que ya había utilizado en “Roma”. A él se le dio siempre mejor su recreación de ambientes populares italianos, como los peculiares habitantes del pueblo de “Amarcord” o los del balneario de “8 ½”, extraordinarias, que las de personajes más “sofisticados”, y lo mismo le pasó unos años después con su visión de Giacomo Casanova, convertido en una especie de máscara del Carnaval veneciano, o en una de sus últimas películas, “Y la nave va”, muestrario de gente de la ópera que va en un barco a lanzar al mar las cenizas de una cantante.

EL SATIRICON DE FELLINI: * *

“EL SATIRICÓ DE FELLINI” de Federico Fellini

Federico Fellini es va fixar en mites reals o literaris per adaptar-los al seu estil personal i intransferible, com diu el tòpic. De maneres desiguals, francament. Aquest és un dels pitjors exemples, la seva peculiar adaptació de l’obra cimera de l’escriptor, poeta i polític Petroni, que va viure al I segle de la nostra era, en l’apogeu de l’Imperi Romà, i va ser conseller de l’Emperador Neró. “Satiricó” no ha arribat sencer als nostres dies, diversos fragments es van perdre. El 1969, pocs anys abans d’una de les seves obres mestres, “Amarcord”, com diem, en Fellini va adaptar el “Satiricó” amb una presència aclaparadora de la seva gran imaginació visual, tendint més al costat grotesc que mai, aquesta vegada fixant-se en la gent de la Roma imperial, no pas com la Roma que ell va mostrar en la seva visió més aviat onírica de la capital italiana, des d’aquell desfilada de moda eclesiàstica (sí, ho han llegit bé) fins a la seva visió de la seva gent típica. Però si en aquesta última, aquesta visió estava més assolida, al “Satiricó”, la cosa fracassa a causa del seu recarregat barroquisme, aclaparador en la seva lletjor, recreant-s’hi sense complexos. Després, el mediocre repartiment, la majoria d’actors anglosaxons mediocres i mancats de carisma, poc coneguts, o italians amb nom artístic anglosaxó, que en aquella època era molt de moda (fixin-se en Bud Spencer i Terence Hill, en realitat Carlo Pendersoli i Mario Girotti, que es van canviar els noms en començar a fer de “spaghetti-westerns”). Tampoc ajuda el ritme narratiu pesat, fred i distant, incloent les habituals sortides de to narratives de Fellini, amb aquelles peculiars escenes que no semblaven gens coherents, que en altres grans pel.lícules seves funcionaven a la perfecció, però aquí resulten insuportables, pedants i fregant la presa de pèl. La banda sonora de Nino Rota és com sempre eren les d’ell, meravellosa, fins i tot aquest cop, amb un so atonal, estrany, on incloïa algunes melodies que ja havia utilitzat en “Roma”. A ell se li va donar sempre millor la seva recreació d’ambients populars italians, com els peculiars habitants del poble d’”Amarcord” o els del balneari de “8 ½”, extraordinàries, que no pas les de personatges més “sofisticats”, i el mateix li va passar uns anys després amb la seva visió de Giacomo Casanova, esdevingut una mena de màscara del Carnestoltes venecià, o en una de les seves últimes pel.lícules, “I la nau se’n va”, mostrari de gent de l’òpera que va dins un vaixell a llançar al mar les cendres d’una cantant.

EL SATIRICÓ DE FELLINI: * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada