Se ha estrenado esta
semana una película croata, casi a escondidas, no sé si por cubrir la cuota de
cine europeo, o por su tema que puede auyentar de las salas a gente de ideas
conservadoras. Pero el tema es interesante, y el director Vinko Bresan sabe
afrontarlo sin caer en las groserías que otros hubieran caído.
El tema es demoledor,
pleno de humor negro muy de allí y que recuerda mucho a Emir Kusturica, el más
internacional cineasta de la antigua Yugoslavia. Narra que un joven sacerdote,
el Padre Fabián (Kresimir Mesic), al ver el bajísimo índice de natalidad de la
isla en donde trabaja y que es superado por el número de muertes, decide, con
la complicidad del tímido quiosquero Petar (Niksa Butijer) y el chiflado
farmacéutico Marin (Drazen Kühn), perforar los preservativos que ambos venden a
los hombres de la isla y así conseguir que nazcan más niños. La noticia de la
repentina subida de la natalidad correrá por todo el país, saldrá en televisión
y llegarán turistas extranjeras a quedarse embarazadas allí.
Todo es contado por
el propio sacerdote a un colega años después, en confesión, enfermo en una
clínica. Como si fuera uno de aquellos pueblos de las obras maestras de
Berlanga, cada habitante del mismo es peculiar, con sus alegrías, sus secretos,
sus frustraciones y sus peculiaridades, aunque esto último sería más propio de
Fellini.
La actitud del Padre
Fabián no podemos calificarla de fanatismo, pues es honrado y sincero. Obra así
al ver que el viejo cura con el que comparte la parroquia es más popular que
él, e intenta hacer algo por sus conciudadanos. Y le lleva a meterse en
monumentales enredos, que suelen tener desenlaces inesperados, uno de los
grandes aciertos del guión, al darle la vuelta a situaciones que podrían
parecer previsibles y darnos sorpresas, como en el mejor capítulo de los
Simpson.
Asimismo, el director
sabe crear suspense alrededor del bebé abandonado ante la parroquia y que
alguien deja un jersey tejido a mano con el nombre de José. Al final se
descubre el enigma, relacionado con uno de los cantantes de ópera más famosos
del mundo, a través de uno de los personajes más peculiares de la película, una
mujer loca que anda por el pueblo de manera peculiar.
Tampoco se priva la
película de satirizar la sociedad croata, tanto en lo religioso como en lo
político, como le pasa al farmacéutico Marin, traumatizado por la terrible
guerra fratricida que arrasó el país dos décadas antes, y que desconfía de todo
el mundo, llegando a comportarse en algún momento como si fuera un Rambo de
tercera clase, siempre dentro de la sátira general que es toda la película.
Es de esas películas
de pequeños detalles, algo que las cinematografías que no son Hollywood saben
mostrar, que muestran personajes de carne y hueso pero que no caen en lo de
mostrar gente buena buenísima o mala malísima, de una pieza. Incluso uno de los
personajes que comete un acto terrible es visto con compasión. Y sin olvidar
todo lo que forma a las sociedades de la ex Yugoslavia, con el trauma de su
guerra civil que durará generaciones, como cuando varias religiones podían
convivir juntas en varias zonas, y ahora creen algunos que si no se procrean
más niños se repoblará con gente de creencias diferentes. De paso, esta
película es aire fresco en la cinematografía de Europa del Este, demasiado
dominada por los dramas duros sin concesiones.
LOS NIÑOS DEL CURA: *
* * *
"ELS NENS DEL
CAPELLÀ" de Vinko Bresan
S'ha estrenat aquesta setmana una pel·lícula croata,
gairebé d'amagat, no sé si per cobrir la quota de cinema europeu, o pel seu
tema que pot fer fora de les sales a gent d'idees conservadores. Però el tema
és interessant, i el director Vinko Bresan sap afrontar-lo sense caure en grolleries
que d’altres haguessin caigut.
El tema és demolidor, ple d'humor negre molt d'allà i
que recorda molt l’Emir Kusturica, el més internacional cineasta de l'antiga
Iugoslàvia. Narra que un jove capellà, Mossèn Fabián (Kresimir Mesic), en veure
el baixíssim índex de natalitat de l'illa on hi treballa i que és superat pel
nombre de morts, decideix, amb la complicitat del tímid quiosquer Petar (Niksa
Butijer) i el sonat farmacèutic Marin (Drazen Kühn), perforar els preservatius
que tots dos venen als homes de la illa i així aconseguir que neixin més nens.
La notícia de la sobtada pujada de la natalitat s’escamparà per tot el país, hi
sortirà a la televisió i arribaran turistes estrangeres a quedar-s’hi
embarassades.
Tot és explicat pel mateix capellà a un col·lega anys després,
en confessió, malalt a una clínica. Com si fos un d'aquells pobles de les obres
mestres de Berlanga, cada habitant del mateix és peculiar, amb les seves
alegries, els seus secrets, les seves frustracions i les seves peculiaritats, tot
i que això últim seria més propi de Fellini.
L'actitud de Mossèn Fabián no podem qualificar-la de
fanatisme, ja que és honrat i sincer. Fa tot això en veure que el vell capellà
amb el qual comparteix la parròquia és més popular que ell, i intenta fer
alguna cosa pels seus conciutadans. I el duu a ficar-se en monumentals
embolics, que solen tenir desenllaços inesperats, un dels grans encerts del
guió, en girar el mitjó a situacions que podrien semblar previsibles i
donar-nos sorpreses, com al millor capítol dels Simpson.
Tanmateix, el director sap crear suspens al voltant
del nadó abandonat davant la parròquia i que algú deixa un jersei teixit a mà
amb el nom de José. Al final es descobreix l'enigma, relacionat amb un dels
cantants d'òpera més famosos del món, a través d'un dels personatges més
peculiars de la pel·lícula, una dona boja que camina pel poble d’una manera
peculiar.
Tampoc deixa la pel·lícula de satiritzar la societat
croata, tant en d’allò religiós com en el tema polític, com li passa al
farmacèutic Marin, traumatitzat per la terrible guerra fratricida que va
arrasar el país dues dècades abans, i que desconfia de tothom, arribant a
comportar-se en algun moment igual que un Rambo de tercera classe, sempre dins
de la sàtira general que és tota la pel·lícula.
És d'aquestes pel·lícules de petits detalls, cosa que
les cinematografies que no són pas Hollywood saben mostrar-nos, que mostren
personatges de carn i ossos però que no cauen en allò de mostrar-nos gent bona
boníssima o dolenta dolentíssima, d'una peça. Fins i tot un dels personatges
que fa un acte terrible és vist amb compassió. I sense oblidar tot l’entramat
de les societats a l'ex Iugoslàvia, amb el trauma de la seva guerra civil que
durarà generacions, com quan diverses religions hi podien conviure plegades en
diverses zones, i ara creuen alguns que si no procreen més nens, s’hi repoblarà
amb gent de creences diferents. Alhora, aquesta pel·lícula és una bufada d’aire
fresc dins la cinematografia d'Europa de l'Est, massa dominada pels drames durs
sense concessions.
ELS NENS DEL CAPELLÀ: * * * *
http://www.imdb.com/title/tt2395421/?ref_=fn_al_tt_1
http://www.imdb.com/title/tt2395421/?ref_=fn_al_tt_1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada