Entrades populars

dissabte, 13 de setembre de 2014

LA VIDA DE ADÈLE de Abdellatif Kechiche LA VIDA D'ADÈLE d'Abdellatif Kechiche



Es la película que ha dado más que hablar por sus escenas eróticas quizás desde “Nueve semanas y media”, aunque la que comento aquí la supera ampliamente en todo: interpretación, calidad artística y resultado final. Pero también por que ha sido capaz de sorprender a alguien tan conocido por sus ideas conservadoras como Steven Spielberg, que en su faceta de Presidente del Jurado en el Festival de Cannes 2013 todo el mundo creía que daría la Palma de Oro a alguna película que se pareciese a sus famosas películas “para toda la familia”. Pues finalmente no fue así, y “La vida de Adèle” se sale completamente de esos cánones, radicalmente, digamos. Y tanto ha maravillado al cineasta que dice con un cierto orgullo que pensaba verla de nuevo en compañía de sus hijos. Hijos ya adultos, no se asusten. Película del cineasta Abdellatif Kechiche, poco conocido en nuestro país, poco más que por “La escurridiza o cómo esquivar el amor”, que como aquella, conserva el estilo realista extremo, la filmación cámara en mano y la banda sonora sólo compuesta de canciones conocidas. Se basa libremente en el cómic o novela gráfica de Juliette Maroh “El azul es un color cálido”, apasionada y sensible historia de amor lésbico con triste final, pero un canto a la vida huyendo de los prejuicios. Tan libre es la adaptación de Kechiche que cambia incluso el nombre de una de las chicas, Clementine, por Adèle, incluso cambia el final y muchos aspectos. Si leemos antes la novela gráfica y luego vemos la película, encontraremos escenas parecidas al libro y otras cambiadas o suprimidas. Pero tiene la gran virtud de conservar la esencia del libro, y sus personajes también. Una adolescente, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia en un instituto de Lille, empieza una relación con un compañero de clase, pero su primera relación sexual es un fracaso absoluto y ella queda desconcertada, cortando ambos. Conoce casualmente a la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ya hizo de lesbiana en “Adiós a la reina”), que lleva el pelo teñido de azul, de la cual se enamorará apasionadamente. Tardará un poco en ser correspondida amorosamente, pero cuando ocurra, la pasión amorosa y sexual estallará de manera asombrosa, directa e incluso poética. Su primera escena sexual, de planos cortos rodados por el director en una semana y que dura unos ocho minutos, es apabullante en el realismo absoluto del sexo entre las dos, su credibilidad absoluta y que puede asegurarse que consigue un realismo más logrado que las típicas escenas de sexo lésbico en una película porno, ya que se ve a las chicas viviendo su pasión y te las crees. Además, no se añade música a la misma. Habrá dos escenas del mismo tipo, pero la película es muchísimo más, muy compleja y muy profunda, con una duración generosa, tres horas. Es de las que mejor se mete en una relación amorosa como la lésbica huyendo de prejuicios. Claro que también se habló de ella por problemas extracinematográficos, con denuncias mutuas entre director y actrices, ya que él se comportó con ellas al estilo Stanley Kubrick, es decir, les hizo repetir tomas cientos de veces y fue un tirano, algo que él niega. Adèle Exarchopoulos consigue una interpretación genial, llena de matices y todo tipo de estados de ánimo, y llega a eclipsar a Léa Seydoux, cuyo personaje sale menos en pantalla e incluso es menos grato que el de Adèle, aunque también está genial.

LA VIDA DE ADÈLE: * * * * *

"LA VIDA D'ADÈLE" d'Abdellatif Kechiche

És la pel·lícula que ha donat més que parlar per les seves escenes eròtiques potser des de "Nou setmanes i mitja", encara que la que comento aquí la supera àmpliament en tot: interpretació, qualitat artística i resultat final. Però també perquè ha estat capaç de sorprendre a algú tan conegut per les seves idees conservadores com Steven Spielberg, que dins la seva tasca de President del Jurat al Festival de Canes 2013 tothom creia que donaria la Palma d'Or a alguna pel·lícula que tingués semblant a les seves famoses pel·lícules "per a tota la família". Doncs finalment no va ser així, i "La vida d'Adèle" se surt completament d'aquests cànons, radicalment, diguem-ne. I tant ha quedat meravellat el cineasta que diu amb un cert orgull que pensava veure-la novament en companyia dels seus fills. Fills ja adults, no s'espantin. Pel·lícula del cineasta Abdellatif Kechiche, poc conegut al nostre país, poc més que per "L'esmunyedissa o com esquivar l’amor", que com aquella, conserva l'estil realista extrem, la filmació càmera en mà i la banda sonora només composta de cançons conegudes. Es basa lliurement en el còmic o novel·la gràfica de Juliette Maroh "El blau és un color càlid", apassionada i sensible història d'amor lèsbic amb un trist final, però també un cant a la vida fugint dels prejudicis. Tan lliure és l'adaptació de Kechiche que canvia fins i tot el nom d'una de les noies, la Clementine, per l’Adèle, fins i tot canvia el final i molts aspectes. Si llegim abans la novel·la gràfica i després veiem la pel·lícula, hi trobarem escenes semblants al llibre i d’altres canviades o suprimides. Però té la gran virtut de conservar l'essència del llibre, i els seus personatges també. Una adolescent, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia a un institut de Lille, comença una relació amb un company de classe, però la seva primera relació sexual és un fracàs absolut i ella queda desconcertada, tallant tots dos. Coneix casualment la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ja va fer de lesbiana a "Adéu a la reina"), que porta els cabells tenyits de blau, de la qual s'enamorarà apassionadament. Trigarà una mica a ser corresposta amorosament, però quan passi això, la passió amorosa i sexual esclatarà de manera sorprenent, directament i fins i tot poètica. La seva primera escena sexual, de plans curts rodats pel director en una setmana i que dura uns vuit minuts, és aclaparadora dins el realisme absolut del sexe entre totes dues, la seva credibilitat absoluta i que es pot assegurar que aconsegueix un realisme més aconseguit que no pas les típiques escenes de sexe lèsbic a una pel·lícula porno, ja que es veu a les noies vivint la seva passió, i te les creus. A més, no s'afegeix música a la mateixa. Hi haurà dues escenes del mateix tipus, però la pel·lícula és molt més, molt complexa i molt profunda, amb una durada generosa, tres hores. És de les que millor es fica dins una relació amorosa com la lésbica, tot fugint de prejudicis. És clar que també es va parlar d'ella per problemes extracinematogràfics, amb denúncies mútues entre director i actrius, ja que ell es va comportar amb elles a l'estil Stanley Kubrick, és a dir, els va fer repetir preses centenars de vegades i va ser un tirà, cosa que ell nega. Adèle Exarchopoulos aconsegueix una interpretació genial, plena de matisos i tot tipus d'estats d'ànim, i arriba a eclipsar Léa Seydoux, el personatge de la qual hi surt menys en pantalla i fins i tot és menys grat que el d'Adèle, encara que també està genial.

LA VIDA D’ADÈLE: * * * * *





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada