.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Es la película que
ha dado más que hablar por sus escenas eróticas quizás desde “Nueve semanas y
media”, aunque la que comento aquí la supera ampliamente en todo:
interpretación, calidad artística y resultado final. Pero también por que ha
sido capaz de sorprender a alguien tan conocido por sus ideas conservadoras
como Steven Spielberg, que en su faceta de Presidente del Jurado en el Festival
de Cannes 2013 todo el mundo creía que daría la Palma de Oro a alguna película
que se pareciese a sus famosas películas “para toda la familia”. Pues
finalmente no fue así, y “La vida de Adèle” se sale completamente de esos
cánones, radicalmente, digamos. Y tanto ha maravillado al cineasta que dice con
un cierto orgullo que pensaba verla de nuevo en compañía de sus hijos. Hijos ya
adultos, no se asusten. Película del cineasta Abdellatif Kechiche, poco
conocido en nuestro país, poco más que por “La escurridiza o cómo esquivar el
amor”, que como aquella, conserva el estilo realista extremo, la filmación
cámara en mano y la banda sonora sólo compuesta de canciones conocidas. Se basa
libremente en el cómic o novela gráfica de Juliette Maroh “El azul es un color
cálido”, apasionada y sensible historia de amor lésbico con triste final, pero
un canto a la vida huyendo de los prejuicios. Tan libre es la adaptación de
Kechiche que cambia incluso el nombre de una de las chicas, Clementine, por
Adèle, incluso cambia el final y muchos aspectos. Si leemos antes la novela
gráfica y luego vemos la película, encontraremos escenas parecidas al libro y
otras cambiadas o suprimidas. Pero tiene la gran virtud de conservar la esencia
del libro, y sus personajes también. Una adolescente, Adèle (Adèle Exarchopoulos),
que estudia en un instituto de Lille, empieza una relación con un compañero de
clase, pero su primera relación sexual es un fracaso absoluto y ella queda
desconcertada, cortando ambos. Conoce casualmente a la lesbiana Emma (Léa
Seydoux, que ya hizo de lesbiana en “Adiós a la reina”), que lleva el pelo
teñido de azul, de la cual se enamorará apasionadamente. Tardará un poco en ser
correspondida amorosamente, pero cuando ocurra, la pasión amorosa y sexual
estallará de manera asombrosa, directa e incluso poética. Su primera escena
sexual, de planos cortos rodados por el director en una semana y que dura unos
ocho minutos, es apabullante en el realismo absoluto del sexo entre las dos, su
credibilidad absoluta y que puede asegurarse que consigue un realismo más
logrado que las típicas escenas de sexo lésbico en una película porno, ya que
se ve a las chicas viviendo su pasión y te las crees. Además, no se añade
música a la misma. Habrá dos escenas del mismo tipo, pero la película es
muchísimo más, muy compleja y muy profunda, con una duración generosa, tres
horas. Es de las que mejor se mete en una relación amorosa como la lésbica
huyendo de prejuicios. Claro que también se habló de ella por problemas
extracinematográficos, con denuncias mutuas entre director y actrices, ya que
él se comportó con ellas al estilo Stanley Kubrick, es decir, les hizo repetir
tomas cientos de veces y fue un tirano, algo que él niega. Adèle Exarchopoulos
consigue una interpretación genial, llena de matices y todo tipo de estados de
ánimo, y llega a eclipsar a Léa Seydoux, cuyo personaje sale menos en pantalla
e incluso es menos grato que el de Adèle, aunque también está genial.
LA VIDA DE ADÈLE: *
* * * *
"LA VIDA D'ADÈLE"
d'Abdellatif Kechiche
És la pel·lícula
que ha donat més que parlar per les seves escenes eròtiques potser des de
"Nou setmanes i mitja", encara que la que comento aquí la supera
àmpliament en tot: interpretació, qualitat artística i resultat final. Però
també perquè ha estat capaç de sorprendre a algú tan conegut per les seves
idees conservadores com Steven Spielberg, que dins la seva tasca de President
del Jurat al Festival de Canes 2013 tothom creia que donaria la Palma d'Or a
alguna pel·lícula que tingués semblant a les seves famoses pel·lícules
"per a tota la família". Doncs finalment no va ser així, i "La
vida d'Adèle" se surt completament d'aquests cànons, radicalment, diguem-ne.
I tant ha quedat meravellat el cineasta que diu amb un cert orgull que pensava
veure-la novament en companyia dels seus fills. Fills ja adults, no s'espantin.
Pel·lícula del cineasta Abdellatif Kechiche, poc conegut al nostre país, poc
més que per "L'esmunyedissa o com esquivar l’amor", que com aquella,
conserva l'estil realista extrem, la filmació càmera en mà i la banda sonora
només composta de cançons conegudes. Es basa lliurement en el còmic o novel·la
gràfica de Juliette Maroh "El blau és un color càlid", apassionada i
sensible història d'amor lèsbic amb un trist final, però també un cant a la
vida fugint dels prejudicis. Tan lliure és l'adaptació de Kechiche que canvia
fins i tot el nom d'una de les noies, la Clementine, per l’Adèle, fins i tot
canvia el final i molts aspectes. Si llegim abans la novel·la gràfica i després
veiem la pel·lícula, hi trobarem escenes semblants al llibre i d’altres
canviades o suprimides. Però té la gran virtut de conservar l'essència del
llibre, i els seus personatges també. Una adolescent, Adèle (Adèle
Exarchopoulos), que estudia a un institut de Lille, comença una relació amb un
company de classe, però la seva primera relació sexual és un fracàs absolut i
ella queda desconcertada, tallant tots dos. Coneix casualment la lesbiana Emma
(Léa Seydoux, que ja va fer de lesbiana a "Adéu a la reina"), que
porta els cabells tenyits de blau, de la qual s'enamorarà apassionadament.
Trigarà una mica a ser corresposta amorosament, però quan passi això, la passió
amorosa i sexual esclatarà de manera sorprenent, directament i fins i tot
poètica. La seva primera escena sexual, de plans curts rodats pel director en
una setmana i que dura uns vuit minuts, és aclaparadora dins el realisme absolut
del sexe entre totes dues, la seva credibilitat absoluta i que es pot assegurar
que aconsegueix un realisme més aconseguit que no pas les típiques escenes de
sexe lèsbic a una pel·lícula porno, ja que es veu a les noies vivint la seva
passió, i te les creus. A més, no s'afegeix música a la mateixa. Hi haurà dues
escenes del mateix tipus, però la pel·lícula és molt més, molt complexa i molt
profunda, amb una durada generosa, tres hores. És de les que millor es fica
dins una relació amorosa com la lésbica, tot fugint de prejudicis. És clar que
també es va parlar d'ella per problemes extracinematogràfics, amb denúncies
mútues entre director i actrius, ja que ell es va comportar amb elles a l'estil
Stanley Kubrick, és a dir, els va fer repetir preses centenars de vegades i va
ser un tirà, cosa que ell nega. Adèle Exarchopoulos aconsegueix una
interpretació genial, plena de matisos i tot tipus d'estats d'ànim, i arriba a
eclipsar Léa Seydoux, el personatge de la qual hi surt menys en pantalla i fins
i tot és menys grat que el d'Adèle, encara que també està genial.
LA VIDA D’ADÈLE: *
* * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada