Viendo películas recientes
como “Notting Hill”, la enésima comedia romántica americana a la mayor gloria
de actores de moda, vemos cómo es el, digamos, tipismo londinense made in
Hollywood. Me refiero a cuando la historia es claramente americana, aunque el
decorado sea un país y una ciudad a miles de kilómetros de Nueva York o de los
paisajes que John Ford inmortalizó en sus grandes películas. Y más cuando los
personajes locales quedan como secundarios, a veces como secundarios
pintorescos o exóticos. Hace medio siglo, el notable cineasta Richard Quine,
autor de varias interesantes comedias, cruzó el charco para rodar en Londres
una historia con toque de cine policiaco, no al estilo del cine negro con
detective privado con pose y maneras de Humphrey Bogart, sino de los relatos de
Agatha Christie, la más importante autora británica del género, con varios
personajes conocidos mundialmente y tan inmortales como Sherlock Holmes. Un
diplomático americano, William Gridley (Jack Lemmon), llega a Londres para
trabajar en la Embajada. Allí conoce a una misteriosa americana viuda y enlutada,
Carlyle “Carly” Hardwicke (Kim Novak, “Vértigo”), la cual le alquila una
habitación en su casa del barrio de Mayfair, en la zona de Westminster. Y se
une al grupo el Agregado de la Embajada Americana en Londres, (Fred Astaire, en
una época en la que intentaba salir del encasillamiento de sus filmes
musicales). La mujer es sospechosa de ciertos asuntos turbios, como los de la
misteriosa muerte de su marido (se rumorea que su mujer lo envenenó), y Gridley
se verá mezclado en ello sin quererlo. Ritmo adecuado, gracias a la
colaboración en el guión de Blake Edwards (“La pantera rosa”), un maestro del
género, y muchas escenas tienen su toque. Suspense que se mantiene hasta el
final, quizá como Hitchcock, pero más ligero, y un acertado estilo en las
secuencias humorísticas. Además, buena fotografía en blanco y negro. El pero
del filme es la visión tópica y superficial de los londinenses, que todos
parecen salidos de una de aquellas adaptaciones hollywoodienses de una novela
de Agatha Christie, en especial los vecinos del barrio de la “dama de negro”.
LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRO: *
* *
“LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRE”
de Richard Quine
Veient pel.lícules recents com
“Notting Hill”, l’enèsima comèdia romàntica americana a la major glòria
d’actors de moda, veiem com és el, diguem-ne, tipisme londinenc made in
Hollywood. Em refereixo a quan la història és clarament americana, encara que
el decorat sigui un país i una ciutat a milers de quilòmetres de Nova York o
dels paisatges que en John Ford va immortalitzar en les seves grans
pel.lícules. I més encara quan els personatges locals queden com a secundaris,
de vegades com a secundaris pintorescos o exòtics. Fa mig segle, el notable
cineasta Richard Quine, autor de diverses interessants comèdies, va creuar
l’Oceà Atlàntic per rodar a Londres una història amb toc de cinema policíac, no
pas a l’estil del cinema negre amb detectiu privat amb posat i maneres de
Humphrey Bogart, sinó de els relats d’Agatha Christie, la més important autora
britànica del gènere, amb diversos personatges coneguts mundialment i tan
immortals com Sherlock Holmes. Un diplomàtic americà, en William Gridley (Jack
Lemmon), hi arriba cap a Londres per treballar a l’Ambaixada. Allà coneix una
misteriosa americana vídua i endolada, la Carlyle “Carly” Hardwicke (Kim Novak,
“Vertigen”), la qual li lloga una habitació a casa seva del barri de Mayfair, a
la zona de Westminster. I s’uneix al grup el Agregat de l’Ambaixada Americana a
Londres, (Fred Astaire, en una època en la qual intentava sortir de l’encotillament
dels seus films musicals). La dona és sospitosa d’uns certs assumptes tèrbols,
com els de la misteriosa mort del seu marit (es rumoreja que la seva dona el va
enverinar), i en Gridley s’hi veurà barrejat en això sense voler-ho. Ritme
adequat, gràcies a la col.laboració en el guió de Blake Edwards (“La pantera
rosa”), un mestre del gènere, i moltes escenes tenen el seu toc. Suspens que es
manté fins al final, potser com en Hitchcock, però més lleuger, i un encertat
estil en les seqüències humorístiques. A més, una bona fotografia en blanc i
negre. El defecte del film és la visió tòpica i superficial dels londinencs,
que tots semblen sortits d’una d’aquelles adaptacions hollywoodenques d’una
novel.la d’Agatha Christie, en especial els veïns del barri de la “dama de
negre”.
LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRE: *
* *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada