Entrades populars

dilluns, 3 de febrer de 2014

LA GRAN BELLEZA de Paolo Sorrentino LA GRAN BELLESA de Paolo Sorrentino








Una de las películas europeas de más calidad del año pasado, y una de las grandes favoritas en los Óscar, habiendo ganado ya el Globo de Oro y varios Premios del Cine Europeo. Y que ha conseguido tener éxito en varios países, incluido el nuestro, con miles de espectadores, lo que es un gran mérito, pues ésta es una película que se sale del relato tradicional, quiero decir que no es un relato clásico, a veces parece que toma partido por el cine de autor puro y duro que se hacía hace medio siglo, vamos, que incluso recuerda al Federico Fellini a partir de “8 ½”, donde deslumbraba al mundo con una narración extraña, surrealista, y unos personajes del mismo tipo. Claro que lo que se nos muestra aquí, la Roma actual, sería más próximo a “La dolce vita”, una de las obras maestras de Fellini, aunque veamos fiestas con música discotequera y chicas vestidas como ahora mismo. Todo es visto con escepticismo y con aire de haberlo ya visto todo por Jep Gambardella (magnífico Toni Servillo), famoso periodista que años atrás publicó una novela que fue muy rompedora en su tiempo, pero que inexplicablemente no escribió más novelas. En la acción se mezcla realidad y ficción, o pasajes que parecen salidos de un sueño, como en “8 ½”, mostrando las frustraciones, ambiciones y apariencias de gente de clase alta que quiere divertirse como si estuviera en una de las fiestas salvajes de “El lobo de Wall Street”. Servillo es el centro de la trama, el narrador en off y con él hay una colmena inmensa de personajes, como el frustrado escritor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsesivamente enamorado de una chica mucho más joven que él, o algunas mujeres que pasan fugazmente por la vida y por la cama del periodista. Aunque el estilo recuerde a Fellini, sólo se ve su huella en dos peculiares personajes que aparecen al final del metraje, como un Cardenal especialista en Gastronomía y una extraña monja centenaria, mostrada en la película como si saliera de “La noche de los muertos vivientes”. Un estilo que puede gustar o desagradar, está hecho sin concesiones, pero que si está hecho con talento, pasará lo primero. Y eso que muchos de estos personajes no son mostrados con ternura, sino en su crudeza, pues algunos son francamente desagradables. La fotografía de Luca Bigazzi es extraordinaria, y sabe mostrarnos Roma sin parecer en ningún momento tarjeta postal.

LA GRAN BELLEZA: * * * *

"LA GRAN BELLESA" de Paolo Sorrentino

Una de les pel lícules europees de més qualitat de l'any passat, i una de les grans favorites als Òscar, havent guanyat ja el Globus d'Or i diversos Premis del Cinema Europeu. I que ha aconseguit tenir èxit en diversos països, fins i tot el nostre, amb milers d'espectadors, el que és un gran mèrit, ja que aquesta és una pel lícula que se’n surt del relat tradicional, vull dir que no és pas un relat clàssic, de vegades sembla que pren partit pel cinema d'autor pur i dur que es feia fa mig segle, diguem-ne, que fins i tot recorda al Federico Fellini a partir de "8 ½", on enlluernava al món amb una narració estranya, surrealista, i uns personatges del mateix tipus. És clar que això que se'ns mostra aquí, la Roma actual, seria més propera a "La dolce vita", una de les obres mestres de Fellini, tot i que veiem festes amb música discotequera i noies vestides com ara mateix. Tot és vist amb escepticisme i amb aire d'haver-ho ja vist tot per Jep Gambardella (magnífic Toni Servillo), conegut periodista que anys enrere va publicar una novel la que va ser molt trencadora al seu temps, però que inexplicablement no va escriure més novel les. En l'acció es barreja realitat i ficció, o passatges que semblen sortits d'un somni, com a "8 ½", tot mostrant les frustracions, ambicions i aparences de gent de classe alta que vol divertir-se com si fos dins una de les festes salvatges d’"El llop de Wall Street". Servillo és el centre de la trama, el narrador en off i amb ell hi ha un rusc immens de personatges, com el frustrat escriptor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsessivament enamorat d'una noia molt més jove que ell, o algunes dones que passen fugaçment per la vida i pel llit del periodista. Encara que l'estil recordi a Fellini, només es veu la seva empremta en dos peculiars personatges que apareixen al final del metratge, com un Cardenal especialista en Gastronomia i una estranya monja centenària, mostrada en la pel.lícula com si sortís de "La nit dels morts vivents". Un estil que pot agradar o desagradar, està fet sense concessions, però que si està fet amb talent, passarà el primer. I això que molts d'aquests personatges no són mostrats amb cap tendresa, sinó dins la seva cruesa, ja que alguns són francament desagradables. La fotografia de Luca Bigazzi és extraordinària, i sap mostrar Roma sense semblar en cap moment targeta postal.

LA GRAN BELLESA : * * * *













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada