La quinta ciudad europea vista
por el estilo personal e intransferible de Woody Allen, Roma, después de
Londres, Barcelona, Oviedo y Paris. No es de las más logradas películas de este
período de su obra, estas son “Match Point” y “Medianoche en Paris”, pero
mantiene su talento en crear situaciones absurdas de humor divertido y su
agudeza en el análisis de las relaciones amorosas y humanas en general. Divide
las cuatro historias que cuenta en dos idiomas, dos en italiano y dos en
inglés. Las dos últimas son las vistas más por personajes compatriotas del
director, él mismo incluido, y las dos primeras, con reparto íntegramente
italiano, con la excepción de la española Penélope Cruz. Allen vuelve a salir
en una película suya seis años después de “Scoop”, como un director de óperas
americano jubilado que llega a Roma a conocer al novio de su hija. Después del
choque cultural e incluso político (su futuro yerno es de izquierdas), el
director se quedará fascinado con su futuro consuegro, que canta de maravilla
ópera… en la ducha. La segunda tiene a Alec Baldwin como “consejero
sentimental” de Jesse Eisenberg (“La red social”) en una relación a dos bandas
con dos mujeres. Las dos historias italianas son una con un pobre oficinista
(Roberto Benigni) que de repente se hace famoso y sale en televisión, y la otra
con un joven matrimonio llegado a Roma, que por varios malentendidos, pasarán
por situaciones extrañas. Esta última tiene a Penélope Cruz como una prostituta,
absolutamente sensual e irresistible, mucho mejor aquí que en su a veces
irritante personaje de “Vicky Cristina Barcelona”. La historia en la que ella
trabaja es todo un homenaje a “El jeque blanco” de Federico Fellini, uno de los
cineastas favoritos de Allen. Benigni, por su lado, está mucho más contenido
que de costumbre en su papel. Todas las historias tienen momentos admirables y
otros no tan logrados, pero Allen sigue demostrando su talento para hacerlas
simpáticas. A destacar la escena del montaje de la ópera con el consuegro en la
ducha enmedio del escenario, la entrevista televisiva a Roberto Benigni, la
confesión lésbica plena de naturalidad del personaje de la actriz y la escena
en la Capilla Sixtina, donde Allen vuelve a verlo como un lugar donde poder
tener relaciones sexuales, como en aquel chiste memorable de “Todo lo demás”
(“Lo hicimos también en el Vaticano. ¡A tí te hubiera encantado aquel techo!”,
decía entonces el personaje de Christina Ricci). O los dos personajes romanos
que abren y cierran la película. Lástima que Allen no tuviera esta capacidad de
presentar personajes locales cuando rodó en Barcelona o en Paris, dos
interesantes películas pero con demasiado protagonismo de los personajes
americanos.
A ROMA CON AMOR: * * *
“A ROMA AMB AMOR” de Woody
Allen
La cinquena ciutat europea
vista per l’estil personal i intransferible de Woody Allen, Roma, després de
Londres, Barcelona, Oviedo i Paris. No és de les més assolides pel.lícules
d’aquest període de la seva obra, aquestes són “Match Point” i “Mitjanit a
París”, però manté el seu talent en crear situacions absurdes d’humor divertit
i la seva agudesa en l’anàlisi de les relacions amoroses i humanes en general.
Divideix les quatre històries que explica en dues llengües, dues en italià i
dues en anglès. Les dues darreres són les vistes més per personatges
compatriotes del director, ell mateix inclòs, i les dues primeres, amb
repartiment íntegrament italià, amb l’excepció de l’espanyola Penélope Cruz.
Allen torna a sortir en una pel.lícula seva sis anys després de “Scoop”, com un
director d’òperes americà jubilat que arriba a Roma a conèixer al xicot de la
seva filla. Després del xoc cultural i fins i tot polític (el seu futur gendre
és d’esquerres), el director es quedarà fascinat amb el seu futur consogre, que
canta de meravella òpera… a la dutxa. La segona té l’Alec Baldwin com a
“conseller sentimental” de Jesse Eisenberg (“La xarxa social”) en una relació a
dues bandes amb dues dones. Les dues històries italianes són una amb un pobre
oficinista (Roberto Benigni) que de sobte es fa famós i surt a la televisió, i
l’altra amb un jove matrimoni arribat a Roma, que per diversos malentesos,
passaran per situacions estranyes. Aquesta última té a la Penélope Cruz com una
prostituta, absolutament sensual i irresistible, molt millor aquí que al seu de
vegades irritant personatge de “Vicky Cristina Barcelona”. La història a la
qual ella treballa és tot un homenatge a “El xeic blanc” de Federico Fellini,
un dels cineastes favorits d’Allen. En Benigni, per la seva banda, està molt
més contingut que de costum, en el seu paper. Totes les històries tenen moments
admirables i d’altres no tan assolits, però Allen continua demostrant el seu
talent per fer-les simpàtiques. A destacar l’escena del muntatge de l’òpera amb
el consogre a la dutxa tot enmig de l’escenari, l’entrevista televisiva a
Roberto Benigni, la confessió lèsbica plena de naturalitat del personatge de
l’actriu i l’escena dins la Capella Sixtina, on Allen torna a veure-la com un
indret on poder tenir-hi de relacions sexuals, com en aquell acudit memorable
de “Qualsevol altra cosa” (“Ho vam fer també al Vaticà. ¡A tu t’hauria
encantat, aquell sostre!”, deia llavors el personatge de la Christina Ricci). O
els dos personatges romans que obren i tanquen la pel.lícula. Llàstima que
Allen no tingués aquesta capacitat de presentar personatges locals quan va
rodar a Barcelona o a París, dues interessants pel.lícules però amb massa
protagonisme dels personatges americans.
A ROMA AMB AMOR: * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada