Entrades populars

divendres, 7 de juny de 2013

LA CAZA de Thomas Vinterberg LA CAÇA de Thomas Vinterberg






Thomas Vinterberg es de los directores que empezaron con el Movimiento cinematográfico que Lars Von Trier lideró y revolucionó el cine de su momento, sobre todo en el cine nórdico, al que marcó más: el Dogma’95. En ese Movimiento, basado en diez mandamientos que se debían seguir a rajatabla, dirigió “Celebración”, lúcido e implacable drama familiar en torno a un sórdido secreto de una familia de clase alta con “hijo pródigo” que venía a ajustar cuentas con su tiránico padre. Esa película, que reunía lo mejor y lo peor del Dogma: mezcla de géneros, rodar cámara en mano, no usar música incidental, iluminación natural, que el nombre del director no apareciera en los créditos... y yo añadiría un gusto por los argumentos sórdidos, de denuncia e incluso con cierto tono de “provocación” (como utilizó esto Von Trier en la polémica “Los idiotas”, que incluía una escena de sexo explícito al más puro estilo porno). En cierto modo, a Vinterberg le influyó el Dogma’95 en sus posteriores trabajos, fuera en su Dinamarca natal, en su propia lengua y con actores locales, o en sus proyectos en inglés con actores americanos (como “Querida Wendy”, desaprovechada crítica a la pasión enfermiza en EEUU por las armas). En “La caza” hace su mejor película en muchos años, apoyado en un extraordinario Mads Mikkelsen (“Casino Royale”, “Un asunto real”...), que aborda un difícil papel como Lucas, maestro de escuela rural que un día es acusado injustamente de pederastia por una alumna, que por enfado se inventa una excusa, y él sufre de manera implacable el desprecio súbito de sus conciudadanos y compañeros de la escuela. Sólo contará con el apoyo de su hijo adolescente Markus (Lasse Fogelstrom) y su amigo Bruun (Lars Ranthe), la única de sus amistades que no le ha dado la espalda pese a la gravísima acusación contra él, algo que sí ha hecho Theo (Thomas Bo Larsen), padre de la alumna acusadora, siempre dominado por su esposa Agnes (Anne Louise Hassing). Vinterberg sabe llevar la acción sin truculencias gratuitas, incluso prescindiendo de la música incidental (escasa) para marcar la angustia que provoca todo en el protagonista y en el horrorizado espectador, algo que el cine americano marcaría obsesivamente, dándole a todo un tono demasiado melodramático o grandilocuente. Incluso Mikkelsen sabe huir del héroe solitario que busca justicia a la injusticia que padece, su personaje no es John Rambo, que sufría todo tipo de palizas de los “malos” y luego los liquidaba a todos él solo. Le da dignidad y nobleza, lo cual demuestra en dos escenas clave: la del supermercado y la de la iglesia del pueblo, donde planta cara a los que le odian sin motivo. Otro de los méritos de Vinterberg aquí es no mostrar el habitual contrapunto de héroe perseguido contra los “malos” hipócritas o degenerados bajo la apariencia de “decentes”. Sólo muestra seres humanos corrientes que un día, por creer que alguien querido por ellos pasaba a ser un monstruo, cambian radicalmente de comportamiento. Por ello, al espectador le horroriza más lo que se muestra en pantalla, eso sí, de manera fría y contenida, sin caer nunca en el exceso. Te llegas a identificar tanto con el protagonista y su desgracia, que te deja clavado. El cine nórdico nos ha sabido mostrar siempre la peor cara del ser humano, y aquí no lo es menos.

LA CAZA: * * * *

"LA CAÇA" de Thomas Vinterberg

Thomas Vinterberg és dels directors que van començar amb el Moviment cinematogràfic que Lars Von Trier va liderar i va revolucionar el cinema del seu moment, sobretot al cinema nòrdic, al que va marcar sobretot: el Dogma'95. En aquest Moviment, basat en deu manaments que s'havien de seguir del tot rigorosament, va dirigir "Celebració", lúcid i implacable drama familiar al voltant d'un sòrdid secret d'una família de classe alta amb "fill pròdig" que venia a passar-hi comptes amb el seu tirànic pare. Aquesta pel.lícula, que reunia el millor i el pitjor del Dogma: barreja de gèneres, rodar càmera en mà, no utilitzar música incidental, il.luminació natural, que el nom del director no aparegués als crèdits... i jo afegiria un gust pels arguments sòrdids, de denúncia i fins i tot amb un cert to de "provocació" (com va utilitzar això Von Trier dins la polèmica "Els idiotes", que incloïa una escena de sexe explícit al més pur estil porno). En certa manera, a Vinterberg li va influir el Dogma'95 als seus posteriors treballs, fóra a la seva Dinamarca natal, en la seva pròpia llengua i amb actors locals, o als seus projectes en anglès amb actors americans (com "Estimada Wendy", desaprofitada crítica a la passió malaltissa als EUA per les armes). A "La caça" fa la seva millor pel.lícula en molts anys, recolzat en un extraordinari Mads Mikkelsen ("Casino Royale", "Un afer real"...), que té un difícil paper com en Lucas, mestre d'escola rural que un dia és acusat injustament de pederàstia per una alumna, que per enuig s'inventa una excusa, i ell sofreix de manera implacable el menyspreu sobtat dels seus conciutadans i companys de l'escola. Només comptarà amb el suport del seu fill adolescent Markus (Lasse Fogelström) i el seu amic Bruun (Lars Ranthe), l'única de les seves amistats que no se li ha girat d'esquena malgrat la gravíssima acusació contra ell, cosa que sí ha fet Theo (Thomas Bo Larsen), pare de l'alumna acusadora, sempre dominat per la seva dona Agnes (Anne Louise Hassing). Vinterberg sap portar l'acció sense truculències gratuïtes, fins i tot prescindint de la música incidental (escassa) per marcar l'angoixa que provoca tot allò al protagonista i al terroritzat espectador, cosa que el cinema americà hi marcaria obsessivament, donant-li a tot un to massa melodramàtic o grandiloqüent. Fins i tot Mikkelsen sap fugir de l'heroi solitari que busca justícia a la injustícia que pateix, el seu personatge no és John Rambo, que patia tota mena de pallisses dels "dolents" i després els liquidava a tots ell solet. Li dóna dignitat i noblesa, la qual cosa demostra en dues escenes clau: la del supermercat i la de l'església del poble, on planta cara als que l'odien sense motiu. Un altre dels mèrits de Vinterberg aquí és no mostrar-hi l'habitual contrapunt d'heroi perseguit contra els "dolents" hipòcrites o degenerats sota l'aparença de "decents". Només mostra éssers humans corrents que un dia, per creure que algú estimat per ells s’esdevenia de cop i volta un monstre, canvien radicalment de comportament. Per això, a l'espectador li horroritza més allò que es mostra a la pantalla, això sí, de manera freda i continguda, sense caure mai dins l'excés. T’arribes a identificar tant amb el protagonista i la seva desgràcia, que t’hi deixa clavat. El cinema nòrdic ens ha sabut mostrar sempre la pitjor cara de l'ésser humà, i aquí no ho és menys.

LA CAÇA: * * * *







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada